Ha començat el Mundial i esperàvem que, amb el rodar de la pilota, s’esvaís la queixa per la designació de Qatar i la denúncia de blanquejar consciències, tal com els amfitrions han netejat la cara d’un país que no ha mogut un dit favorable als drets humans des de la designació. Corrupta, per si cal insistir-hi. En coherència amb el càrrec que ocupa, va sortir el tal Infantino amb una diatriba demencial que pretenia justificar l’injustificable. Ni calia. Entre els caps mafiosos no acostumen a recriminar-se gaire i cal jurar els principis fonamentals d’aquest peculiar moviment per ocupar la cadira de màxim tallabacallà. De moment, la dignitat la posen els iranians mentre Occident s’arronsa davant la multinacional de la pilota per la força simbòlica d’un simple braçal reivindicatiu. Fa un fotimer d’anys que la FIFA va coixa del mateix tic dictatorial, aliena a la realitat, còmoda dins la seva bombolla i sorprendria que, sobre la marxa, es plegués a les demandes del personal decent. Amb el partit inaugural ja ens va quedar clar que els paràsits i aprofitats ni tan sols es van molestar en fer la feina encomanada. Així, Qatar com a selecció és una broma de mal gust, un convidat de tercera a la seva pròpia festa que pot batre registres negatius entre els històrics amfitrions sense esma competitiva.

Hi ha un tou de gent a qui resulta impossible separar gra de palla i, en coherència, ho passa tot pel sedàs blaugrana. Traure pit pels disset convocats al Mundial, més dos cedits, no vindria a tomb de res si s’intentessin guardar les formes i un cert decòrum. Simplement, vol dir que pagues un munt de diners per al bo i millor de cada casa, un cop acreditat que la col·lecció de cromos no t’ha garantit plaça entre el més granat del futbol de club en els darrers anys. Quan grates un bri enllà de la superfície no costa gens adonar-se que t’has equivocat en l’elecció de la notícia si volies traure pit. A l’espera d’altres tradicions i rituals barcelonistes vinculats a la celebració dels Mundials que seran analitzats en ulteriors articles, tot és massa previsible. Frenkie de Jong ha perdut una sensacional oportunitat de callar llençant una càrrega de fons contra les especulacions directives sobre el seu futur que no venia a tomb de res. Es lamenta per sentir-se material de transacció, font d’ingressos quan el cercle íntim l’hauria d’aconsellar sobre les expectatives despertades amb el seu fitxatge i el contrast del rendiment ofert. Al pas que va, aquest noi es retirarà com una d’aquelles eternes promeses que arriben a la categoria de veterans en espera de donar just allò que la seva inqüestionable qualitat i talent semblava a punt d’oferir. Del seu compatriota Memphis, apuntar que ja ha fet la feina. Era només un esgraó aprofitable en la lenta tasca de reconstrucció. Un simple peó de brega.

Des d’ahir, el món s’ha tornat una allau de laments a la salut del pobre Messi. Vivim el relat mentider que exigeix la imperiosa necessitat d’obtenir un Mundial com a únic títol que li falta a la col·lecció. Afirmació tan insubstancial com aquella que, en qualsevol contingència, sosté que el futbol deu això o l’altre a futbolistes o equips. Tot un parany: Al millor jugador de tots els temps, el de continuïtat exagerada i talent genial, no li queda cap factura pendent ni cap premi per cobrar. S’hi posin com s’hi posin els argentins amb les seves comparacions dignes de psicoanàlisi amb Maradona, diguin el que diguin aquells que, per espúries i variades raons, han comès el sacrilegi de negar-li la seva grandesa incomparable.

I com tenir memòria és un mal negoci, just ha passat una setmana des dels tres partits de sanció a Lewandowski. Plou sobre mullat i causa fatiga el recurs de donar tombs als arguments d’anys i panys, dedicats al poder que mou els fils als camps espanyols. Mentre algú no pensi mesures més expeditives basades en la dignitat, no queda altra alternativa que la certesa de continuar empassant-se gripaus. El dubte, saber si algun dia arribarà el cop de puny sobre la taula o si encara serem fidels al nostre esport de capçalera com catalans. Cap altre que rondinar sense fer-nos valer.