Una veritat incòmoda

El 2006 es va estrenar una pel·lícula documental, An Inconvenient Truth, sobre els perills de l’escalfament global. La va produir Al Gore, vicepresident de Bill Clinton i el candidat demòcrata que el 2000 va perdre les eleccions presidencials davant Georges Bush fill. Gore, era sens dubte un personatge de gran alçada intel·lectual a banda de projectar una sòlida imatge d’integritat moral. Ara bé, la política és la política i les eleccions, després d’un polèmic recompte de vots a Florida, l’exalcohòlic, cristià renascut i pinxo oportunista Bush fill va acabar emportar-se’n les eleccions, i amb ell, el suport incondicional del lobi petrolier, que incloïa estranys tractes amb les teocràcies del Golf, inclosa la família d’Osama Ben Laden, l’home que projectà els atemptats de l’11 de setembre de 2001 (i a qui va permetre sortir dels Estats Units discretament en plena prohibició de vols.

Tornem, en tot cas, a Gore i la seva croada particular sobre la qüestió climàtica. L’exvicepresident demòcrata, que va donar més de mil conferències sobre la qüestió arreu del món, que va promoure l’esmentada pel·lícula (guanyadora d’un Òscar) i que va vendre milions d’exemplars del llibre que va escriure sobre el tema, va assolir l’objectiu d’introduir la qüestió climàtica a l’agenda internacional. Ara bé, que això passi no implica necessàriament tenir èxit en aquests objectius de la mateixa manera que el personatge va comprovar que ser més intel·ligent, més honest, més íntegre o més ben plantat que el fill més mediocre de la nissaga Bush no és garantia per sortir-te’n amb la teva. Ans al contrari, la qüestió climàtica, pel que fa a l’encara superpotència, és el típic tema que pot quedar molt bé a les cimeres internacionals i a la propaganda política. I tanmateix, en els darrers setze anys les coses no han fet més que deteriorar-se. En encarir-se el petroli i derivats, a finals de la primera dècada del segle, es va promoure el fracking com a mecanisme per extreure més gas i petroli, i només l’abaratiment del cru (sembla que aquesta tècnica no és rendible amb el cru per sota de vuitanta dòlars el barril) el va fer alleugerir. Per la seva banda, la presidència de Trump va implicar aprofundir en polítiques de recarbonització -inclòs cert flirteig de reindustrialització al rust bell i d’una política de relocalització industrial. Biden, per la seva banda, fa més gestualitat que altra cosa, perquè al cap i a la fi, tota administració americana sap perfectament que una presidència, per honesta i benintencionada que sigui, pot saltar pels aires a partir del moment que el preu del galó de benzina puja per damunt d’uns determinats nivells. Ja li va passar a Nixon, a Carter o a Bush pare…

En qualsevol cas, la incòmoda veritat de la qual ens parlava Gore fa dues dècades s’ha de combinar també amb la incòmoda veritat que representa que les polítiques de reducció d’emissions semblen condemnades al fracàs, si més no en un futur immediat. I exèrcits de Gretes Thumbergs i d’activistes indocumentats encaparrats a atemptar contra obres d’art no canviaran la situació (fins i tot pot fer créixer l’hostilitat de l’opinió pública davant tant d’infantilisme). La incòmoda veritat és que, fins al moment, no sembla haver una alternativa tecnològica ràpida i viable als combustibles fòssils. La incòmoda veritat és que la majoria de la gent no està disposada a veure deteriorats els estàndards de la seva existència de manera voluntària. La incòmoda veritat és que sembla l’Àsia en general i la Xina en particular, qui està liderant l’electrificació i les innovacions tecnològiques en energies alternatives, no pas per consciència ecològica, sinó perquè no disposen de petroli i com a societat mil·lenària, tenen la capacitat de pensar a llarg termini. La incòmoda veritat és que bona part de les consignes benintencionades del consum de quilòmetre zero i la desglobalització xoquen amb la terrible irresponsabilitat d’haver arribat a 8.000 milions d’éssers humans, i que ser superecològic podria generar una crisi de subsistències apocalíptica. La incòmoda veritat és que, fins al moment, les mesures ecològiques imposades per alguns governs a Europa, especialment pel que fa a restriccions de mobilitat, implica un perjudici concentrat per les classes treballadores, que necessiten el seu cotxe atrotinat per anar a treballar, que no es poden permetre un vehicle elèctric de 40.000 euros (que requereix, a més, d’una plaça de pàrquing) i que fer servir el transport públic allarga, a la pràctica, una jornada laboral que ja de sèrie resulta insostenible (44 hores de mitjana a Catalunya). La veritat incòmoda és que acords com els que s’acaben de signar in extremis, as usual els diversos estats a les cimeres contra el canvi climàtic, com la COP27 celebrada a Egipte la setmana passada, solen ser paper mullat. Perquè, fins i tot, els acords acaben tenint una lletra petita que comporten un mercat de compra-venda d’emissions o drets que, a la pràctica, busquen reduir l’impacte de decisions preses a contracor. La veritat incòmoda és que països com Uganda o Kènia, que acaben de descobrir jaciments de petroli i gas no renunciaran a explotar-los perquè les possibilitats de millora de les seves economies, i fins i tot de les seves poblacions, depenen d’ingressos caiguts del cel com aquests (i perquè només països com Noruega, prou benestants, poden permetre’s el luxe de fer-ho). La veritat incòmoda és que, contràriament al que predica el populisme de barra de bar, la majoria dels polítics no són estúpids i, per tant, no prendrien decisions que puguin perjudicar a la seva ciutadania, cosa que implica sovint, mirar cap a un altre costat mentre algú parli de reduir les emissions.

Això vol dir que tot està perdut? No exactament. Si bé és cert que la hipocresia és el principi rector de les relacions internacionals, això no significa que no es puguin fer coses. El problema, i això passa sovint entre les democràcies representatives, amb eleccions cada quatre anys i un paper potent de lobis (de cremadors de carbó i d’embrutadors ecologistes de quadres de Van Gogh), impedeix fer polítiques coherents a llarg termini. Això només és a l’abast de potències com la Xina, una dictadura comunista de mètodes capitalistes amb planificació econòmica. Perquè probablement manca paciència per dur a terme un programa seriós, i per tant, lent, de descarbonització, i perquè cal trencar un tabú dels grossos, que molta gent pensa i pocs gosen confessar públicament. Que la sobrepoblació és el principal problema i que les mesures de control de natalitat són d’una urgència peremptòria. Que, a tall d’exemple, el 1960 la població d’Egipte era de 27 milions d’habitants i la de Corea del Sud era de 25 milions, i avui representen, respectivament 102 i 51, mentre que aleshores la seva renda per càpita era similar, mentre que avui la del país asiàtic multiplica per deu la del país africà (34.700$ vs. 3.900$). Que cal entendre que problemes complexos requereix solucions compleses, i sobretot, temps. I que és preferible un realisme lent a un optimisme eixorc.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca