eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Sigueu feliços

    La veritat és que quan et topes amb un títol com El nàufrag feliç, de Ramon Folch i Camarasa (Viena Edicions, 2022), sents que d’entrada caus en una mena de contradicció. Es pot naufragar i alhora ser feliç? Sembla que per al protagonista d’aquest Petit Plaer, sí, es pot. O, més ben dit, sempre es pot oferir una mirada feliç a allò que vam ser i vam fer.

    El nàufrag feliç parteix d’un accident de trànsit que deixa convalescent un escriptor després d’haver-se danyat el canell. El metge li recomana repòs i, obligat a cuidar-se i a no fer res més que dedicar-se estones a ell mateix i observar el món rere la finestra de casa seva, rememora els anys que va passar al costat de la Maria, l’amor de la seva vida. L’home que ens narra la història, que n’és alhora el personatge principal, explica que se sent abandonat en un món hostil. Resulta que temps ençà havia sigut un escriptor d’èxit, amb ganes de menjar-se el món però també amb un xic d’arrogància i supèrbia. Aquesta vessant seva lligada a la literatura no només ens portarà a descobrir com i a on va conèixer la Maria, sinó que també ens farà coneixedors dels estira-i-arronses del sector del llibre, les enveges, les rivalitats i la pressió editorial. Aprofitarà aquesta capbussada a la seva vida amorosa per deixar-nos anar pinzellades ben iròniques sobre la figura de l’escriptor. Realment, és d’admirar l’elegància amb la qual es riu de tots els tòpics del món literari.

    El cas és que aquesta és una història d’amor convencional construïda a partir de moments presents i flashbacks. No té res que la faci especial més enllà d’un enamorament per casualitat —no és l’amor fruit sempre d’una bella casualitat?— o una vida sense sorpreses ni escenes de pel·lícula. És la narració del dia a dia d’una parella que conviu i comparteix quotidianitat, promeses i somnis. Ja des de la meravellosa faula preliminar endevinem que allà no hi passarà gran cosa i, tot i així, no podem evitar sentir-nos-hi atrapats i absorbits. Així doncs, què la fa tan especial, a aquesta novel·la? Un cop acabada, vaig tenir clar que el que de debò m’havia robat el cor no és tant la trama en si, ni els personatges, ni els paisatges, sinó la manera d’estimar d’aquests personatges i, molt especialment, la forma de fer-ho arribar del protagonista. A El nàufrag feliç no és el què, sinó què hi ha darrere aquest què i com s’explica i es transmet al lector. Amb un vocabulari dolç i treballat, a cada pàgina percebem els sentiments del narrador vers la Maria: com la descriu —Alegria, Claredat, Solució…—; com la sent; com parla d’ella; com, sense ni tan sols veure-ho, intuïm com la mira. No fan falta grans proses per declarar l’amor a algú. No fan falta genialitats ni versos romàntics. Només cal la voluntat d’entregar-se i emocionar-se a cada passa junts, fins al final. Perquè a El nàufrag feliç també hi ha pèrdua i hi ha tristesa. Hi ha un buit, o més d’un i, malgrat tot, malgrat el naufragi que ho arrasa i ofega tot, encara queda un raconet per a la joia prèvia a la inundació i per al remar, encara que sigui a poc a poc i sense rumb fix ni bandera.

    L’estil de Folch i Camarasa és directe i precís. Cada paraula en el moment idoni, sempre amb un toc literari i poètic que d’una manera molt delicada ens apropa a l’amor que ho impregna tot. Les metàfores són precioses i al mateix temps poden arribar a ser aterridores —cor encongit amb l’escena dels vaixells—; i els símbols, com el color groc, deixen marca. També hi ha lloc per a la ironia, molt fina i ben trobada. En aquest llibre són tan rellevants les coses dites com els silencis i els incisos, ja que aporten molta informació útil i reveladora i ens permeten conèixer millor els personatges i el seu esdevenir.

    - Publicitat -

    Per acabar, tiraré d’un tòpic que ja tenim molt vist i gastat, però és la certesa més gran que puc dir-vos sobre aquest petit tresor de la literatura catalana: Folch i Camarasa ens regala una història sobre la importància de les petites coses i la saviesa i la gratitud de saber valorar-les fins i tot quan ja no hi són. És difícil —impossible— ser feliç tothora. Assolir la felicitat, palpar-la, fer-nos-la nostra, és un desig omnipresent. El de tots. Amb aquest relat també he après que la felicitat no cal que sigui perenne, pot ser un instant, un gest, un lloc, una persona, un color o inclús un somni. Pot ser també el record d’allò que ens va fer somriure o d’un present gelós d’un passat joiós. Pot durar escassos segons cada dia. I el més important: és el camí i no la fita. El protagonista de la novel·la ho té clar: “el moment és sempre això, un moment”. Guardem-lo en una capseta. Recordem-lo. Visquem-lo. Exprimim-lo i agraïm-lo. I ara agafeu aquest llibre i sigueu feliços, amb naufragi o sense, però sigueu-ho.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca