Emoció i atenció

Els pedababaus magufocràtics ha aconseguit impregnar tots els materials sobre pedagogia i didàctica d’una llefiscosa ideologia sentimentalista que té molt poca relació amb l’alliberament romàntic i que ve a ser una mena de desballestament extremista de les capacitats intel·lectuals dels catalans. No hem de llegir, estudiar o pensar; ens hem d’emocionar. Aprendre coses és nociu, ens arrenca l’essència de l’ésser, ens impedeix “educar per a la vida”. Rucades com aquestes les escoltem cada matí. Els emotivistes escriuen pertot arreu que l’emoció és la base de l’aprenentatge. Alguns racionalistes repliquen que no és així, sinó que tot aprenentatge ha d’acabar, forçosament, en una fixació en la memòria.

I així anem passant l’estona, mentre els calerons que haurien d’arribar a les escoles públiques acaben en els comptes bancaris d’algunes patronals.

Aprendre, certament, és fixar en la memòria. Però des de fa més de cent anys sabem encara més sobre l’atenció: sabem que la memòria no només és l’objectiu de l’atenció, sinó que a més també n’és el motor. És a dir, que la memòria no només està al final del procés d’aprendre, sinó també al principi. Perquè el que la ment recorda és el que estimularà l’atenció.

Ho va descobrir Wund i ho va explicar Eugeni d’Ors en un curs sobre El fenòmens de l’atenció de 1909 (Obrador Edèdum, 2017: 101). El Pantarca coneixia molt bé la Nova Escola que continua presentant-se, idèntica, com a “nova”, fins i tot com a “innovadora”, un segle després. D’Ors va explicar, a Aprendizaje y heroísmo (1915): “El arte de ayudar y guiar a los estudiantes se llama Pedagogía. Y el peligro de la Pedagogía está, como el de tantas otras cosas, en la ideología romántica. Todo un siglo ha padecido bajo su poder. Desde Rousseau hasta Spencer, y aún más tarde, ella ha impuesto, en la obra de la enseñanza, la superstición de lo espontáneo, la repugnancia a los que hemos llamado, desdeñosamente, medios mecánicos o medios librescos, y sensiblemente, “medios fatigosos” de aprender (Eunsa, 2000: 71).

Potser per raons com aquestes la Mancomunitat va saber sortir de la inèrcia provinciana més devastadora per tal d’intentar una política educativa més imaginativa, continuada i ampliada pels republicans dels anys trenta, intentant corregir la pura negligència del món liberal espanyol.

- Publicitat -

Potser com que fem massa cas als nostres marromeres locals no fem altra cosa que obeir les directrius de l’OCDE i la banca, i en tot cas la tasca dels pedababaus és guarnir aquesta operació d’expoli amb garlandes de pensament vitalista i caritatiu.

Conclusions: ja teníem profesaures i innovasaures entre nosaltres els anys 1909 o 1915. La disputa és antiga i cansa. Els innovasaures resulten casposos i anacrònics, i el sistema d’Ors, exagerat, mena a una mena de dictadura racionalista com la que es va patir durant el franquisme. Un sistema mecanicista que tampoc no té massa sentit fomentar o conservar.

Però l’encertava Ors quan indicava que el camí era Schiller, i no Rousseau. Quan ens apartem de l’humanisme només engendrem monstres. Monstres verticalistes, monstres burocràtics.

Els resultats són dramàtics per a l’alumnat, que conviu amb les romanalles del mecanicisme mentre se li presenta la versió més autoritària i ordenancista del sistema innovador. Un amic em va explicar que havien suspès un dossier trimestral del seu fill perquè no l’havia grapat (ho deia a la rúbrica). Alguns alumnes m’expliquen, amoïnats, que es passen les hores omplint enquestes i qüestionaris, i que tot plegat resulta avorrit i infantilitzador. Troben a faltar que de tant en tant algú els expliqui alguna cosa amb bona art oratòria i narrativa. Troben a faltar que algú els faci classe.

El que sembla realment urgent i democràtic és que es deixi de demonitzar la memòria, sense la qual sembla que no existeixen ni el llenguatge, ni la cognició. Tenen raó Héctor Ruiz i Gregorio Luri quan assenyalen que l’ensenyament bo és el que fomenta l’aprenentatge significatiu: els sabers organitzats en xarxes, xarxes que saben incorporar noves paraules, nous conceptes, tot relacionant idees abstractes i, per què no, aplicant-les. Però els coneixements s’han d’adquirir, i no hi ha un sol camí miraculós per a aconseguir-ho.

El que hem fet a Catalunya és proscriure el pensament teòric, perquè aquest es converteixi aviat en un privilegi de classe. I per al que no pugui pensar, emocions. 

El que proposen els pedababaus i vitalistes de la tisora és embadaliment, no atenció. Un embadaliment o seducció, que podria molt bé ser la “superstición de la espontaneidad” que denunciava d’Ors, avui clarament abusiva. Les metodologies que anomenen actives són passivitzadores: agreugen la crisi d’atenció i només són eficaces per a la publicitat, per al màrqueting o el rentat de cervell neurosectari.

Però a una escola no anem a vendre i comprar motos, sinó que hi anem a pensar, operacions que s’entrenen llegint, estudiant debatent amb dades mínimament objectives. Els nostres gurús i cesarbonas de casa, Eduard Vallory, Ramón Grau, dissenyen pedagogies per a l’adhesió i l’obediència, no paradigmes educatius per a la construcció de pensament crític.

Quan critiquen l’escola del segle XIX, estan recordant el franquisme, no les escoles romàntiques o industrialistes ordoliberals. I el franquisme ha de ser oblidat ja per activa i per passiva, com a model i com a contramodel, per tal que puguem imaginar entre tots l’educació que volem ara i aquí, que no és l’immovilisme burocràtic decorat de la política neoliberal d’avui ni la nostàlgia de pantalles perdudes fa dècades.

Entre altres coses perquè un sistema educatiu eficaç i democràtic bastiria una societat al·lèrgica a les rucades que ens obliga a creure el neoliberalisme hegemònic.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca