Detalls, doneu-me detalls

Ara que vivim la llarga i plàcida aturada mundialista del Barça, mentre rumiàvem l’article, ens ha vingut al cap aquell ja clàssic vídeo viral del Tano Pasman, el desesperat aficionat de River que es consumia davant del televisor veient l’ensorrada del seu River Plate, a minuts del descens. El pobre Tano reclamava als seus en va que fossin capaços de donar tres passades seguides ‘com el Barcelona‘. No els hi demanava res més, amb això ens conformava. Avui podria servir de referència a tants i tants culers que volen recuperar l’hegemonia mundial com qui demana un gadget per Amazon, d’avui per demà amb còmode lliurament a domicili. Ja no suggerirem que repassin per ser una mica justos la història centenària del club, ajustats a la realitat de tants i tants períodes pretèrits ben fumuts, amb la moral enfonsada i l’equip fet un absolut nyap. Seria de justícia, però pregar-ho resulta una vana exigència. Ara, en aquest moment d’absoluta i meridiana transició, només pregaríem als nois de Xavi detalls, moments, flaixos d’esperança on fixar els fonaments de la il·lusió, esperança on falcar-nos en la calma i paciència que professem i se’ns reclama amb arguments de sobres. Doneu-me detalls, veure que el col·lectiu aguanta una bona estona de joc passable i dominant. Res, quinze o vint minuts que després passin a ser mitja part i en acabat, a poc a poc, siguin capaços d’estirar fins als preceptius noranta minuts despatxats amb nota d’excel·lent. I que ho repeteixin sovint pel camí de trobar la regularitat d’un notable a cada examen. I que Xavi vagi provant amb el trencaclosques fins a trobar el seu onze titular, el de les grans fites, el que pugui lluitar al màxim nivell, fent el camí de manera sòlida, mentre ell aprèn un ofici, el de mister, que no cau del cel ni ve assegurat quan has estat un formidable futbolista. Fa l’efecte que Laporta paga Xavi un màster d’entrenador, a veure si aprèn de pressa i apaga el record d’aquells que van sortir millor del que s’esperava, com el ja mític referent de Guardola. Fixeu-vos que totes aquestes cabòries arriben amb l’equip líder, bones estadístiques i la rèmora europea congelant esperances. Senyal que encara no les tenim totes.

Personalitzant, té el seu encant i no significa resignació veure com creix Balde al lateral, com es compenetren Koundé i Araújo al mig de la defensa, assistir a la segura evolució dels Pedri i Gavi. I esperar Pablo Torre permetent-li els errors de creixement que calgui tolerar. O Ansu, a veure si recupera la confiança a Qatar i es torna a situar al llampant nivell de la seva arrencada. Estendríem exemples fins als nois que encara són a La Masia, verds com un full de col, els Casadó, Laval i esperançadora companyia. No tenim pressa, ja arribarà després de les preceptives correccions sempre que hi hagi un criteri al capdavant que guardi al cap, ben clar, quin és el full de ruta i quines són les peces indicades per cremar etapes. Encara no hem arribat a conclusions sobre el Barça de Xavi per què és l’hora dels detalls de progressió, sense gaire additiu. Temps és l’únic patrimoni d’aquesta plantilla fins a veure quin camí pren quan encara és hora per saber-ho i queden restes d’un passat que ja no tornarà.

Parlant de la fal·lera del moment, festival d’hipocresia en relació al Mundial de Qatar. Tothom surt ara en tromba a reclamar drets humans i denunciar un règim patètic. Massa tard i massa poc. En tot cas, si volien aturar la infàmia de la designació, haver-ho fet quan la corrupció sistèmica de la FIFA determinà aquesta seu. No avui, quan ja resulta del tot irreversible. Algunes multinacionals, com aquesta del futbol, guarden més poder que els estats i el temps d’evitar la ignomínia, d’aturar el desastre, va passar fa anys. Aquesta escenificació d’avui no passa del desig de blanquejar consciències, simplement, gestos que no aconsegueixen cap incidència. Allò tan bíblic, en definitiva, d’evitar que la mà esquerra sàpiga què fa la dreta. En defensa de l’interès propi, naturalment. El del negoci d’uns i l’espectacle per a tot el planeta.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca