Sedició contra la democràcia

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Potser alguns se’n deuen recordar. Pel desembre de 2010, en plena era terminal del govern socialista de Zapatero, i en un context de retallades salvatges (per rescatar la irresponsabilitat dels bancs amb diners públics) la dimensió de reculada pel que fa a condicions laborals, salarials i drets dels treballadors va ser d’una brutalitat extrema. Especialment, va haver de ser el sector públic qui va pagar la festa de l’esclat de la bombolla immobiliària, i que és l’origen de l’onada de reformes laborals i de pensions regressives, vigents avui, de degradació de la negociació col·lectiva, dels centenars de milers de desnonaments, i de l’estimbament d’una part considerable de les classes mitjanes. I va ser precisament per aquella època, que en un moment en què s’apuntava a la desregulació i dramàtica reducció de les condicions laborals, els controladors aeris van dir prou. Van convocar una vaga davant d’un conjunt de mesures draconianes impulsades des del govern socialista, contestada per un decret de serveis mínims abusius. En aquesta situació, i com a mesura de pressió, alguns no es van presentar a treballar al·legant problemes mèdics, i altres que hi van ser es van negar a treballar. I va ser quan aleshores els va caure un decret d’estat d’alarma, que va comportar la militarització del servei (fent servir controladors de l’exèrcit de l’aire) i acusant de sedició als participants a la vaga i als membres dels sindicats impulsors.

Dotze anys després, i després d’un calvari judicial dels encausats, els ha arribat enguany l’absolució. Dotze anys que precisament era la condemna a la qual s’enfrontaven els centenars d’acusats, de manera paral·lela a la possibilitat que els ho prenguessin tot per suposada “responsabilitat civil”. Aquest és un dels casos silenciosos dels quals no s’acostuma a parlar i que resulta ben significatiu de la mena d’estat delinqüent que representa l’Espanya constitucional. Per a qualsevol teòric del dret és obvi que es tractava d’una protesta laboral i de l’ús constitucional al dret de vaga, tal com van dictaminar, amb un retard sospitós, les diverses instàncies judicials que han fallat, fins a la impossibilitat que l’Estat les pogués tornar a recórrer. En certa mesura, i tenint en compte que els acusats eren controladors aeris, que en el passat havien disposat unes condicions laborals i salarials d’acord amb el nivell de responsabilitat extrema que han de suportar, l’atac, amb cobertura mediàtica, va ser molt ben orquestrat per l’estat profund. Per als qui tinguin un mínim de memòria, aquells van ser uns anys convulsos, esquitxats per un bon nombre de vagues generals, mobilitzacions socials molt intenses, amb presència de treballadors, sindicats alternatius, estudiants, grups de jubilats o eclosions com les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. De fet, pocs mesos després d’aquella vaga arrencaria el moviment del 15-M. Paral·lelament, Grècia cremava. Els carrers de París bullien. El món àrab assistia a un descontrolat esclat de ràbia. Els indignats corrien amunt i avall. I els controladors aeris, hàbilment dibuixats com a “privilegiats” esdevenien la diana ideal per escarmentar tot aquell temptat de participar en vagues, especialment en “vagues salvatges”, aquelles que no respecten uns serveis mínims cada vegada més abusius (i per tant, que fan estèril tota protesta), i solen ser de major eficàcia contra el poder. Sotmetre a centenars de treballadors a la tortura de la incertesa sobre el seu futur ha suposat una condemna real de dotze anys (la pena màxima per sedició) que, a la pràctica, va acabar tenint impacte a la majoria social que viu de la seva feina.

Quan pensem en la sedició, efectivament pensem en el moviment independentista, l’únic que ha representat una amenaça real de trencament amb el règim del 39. És per això que l’estat (provinent del 39) va esclatar amb tota la fúria repressiva possible, i atès que les víctimes eren catalanes (com també ho havien estat controladors aeris) hi havia una voluntat deliberada d’escarment que va comptar amb la complicitat dels milions d’idiotes que hi donaven suport sense pensar per un moment que un delicte com aquest constitueix una destrucció de la democràcia, amb la qual absolutament tothom (menys la llotja del Bernabéu) queda absolutament perjudicat. Perquè només la garantia del dret de vaga, com del dret d’autodeterminació, com el d’expressió, són aquells que garanteixen una convivència ordenada.

Fa poques setmanes, l’entrevista del diari El País a José Barrionuevo va permetre deixar negre sobre blanc la condició de claveguera a cel obert que representa Espanya i el seu establishment. De la mateixa manera que va ser el PSOE el responsable de la guerra bruta (il·legal i immoral), també van ser socialistes els artífexs de la repressió contra els controladors aeris, com un parell d’anys abans, de la dura repressió contra els estudiants que protestaven contra el procés de Bolonya, com els que van anar regalant diners públics als bancs, com els que reprimien les protestes socials d’aquells mesos convulsos de 2010 i 2011. La dreta pot posar-se  tan histèrica com vulgui, que la repressió sota governs socialistes ha estat, probablement més intensa en quantitat i qualitat que el mateix Aznar o Rajoy. De fet, el PSOE, malgrat certa retòrica i algunes concessions simbòliques, és el veritable partit d’ordre del règim monàrquic actual (el del 39), que millor sap defensar els interessos d’un Estat que malda per preservar els interessos de classe (l’aristocràcia extractiva) i de nació (la castellana) i de grup (les elits tancades madrilenyes). I si és el gran partit de l’ordre, ho és gràcies a la seva sagacitat i maquiavel·lisme.

La reforma de la sedició (o la seva substitució per aldarulls públics agreujats) és la típica jugada que permet confondre al públic per transvertir-se en de demòcrates el que en realitat és un perill involutiu. Del que s’ha pogut esbrinar fins ara, la proposta de reforma juga amb prou ambigüitat per mantenir la pressió repressora, no només contra els més de 4.000 represaliats del procés, sinó per anticipar-se a un previsible nou cicle de protestes que podria esclatar en qualsevol moment a causa del disparat cost de la vida, la insuficiència dels salaris (especialment entre els més joves), les noves retallades, o l’exhauriment del fons europeus. Hi ha altres problemes especialment greus, com la possible reconversió econòmica derivada de la quarta revolució industrial que intensificarà el procés de destrucció progressiva de les classes mitjanes. I, a tot això, en una època en què les noves tecnologies i els algoritmes, que fa que qualsevol individu és estretament vigilat per càmeres o l´ús dels seus dispositius mòbils, l’Estat pot recórrer a una repressió arbitrària i (de moment) selectiva per desarticular tota possibilitat de protesta i fer avortar qualsevol possible esclat de malestar.

No ens cansarem de dir-ho. La proposta del PSOE és perversa, perquè a la derogació d’un delicte propi de societats absolutistes com ho és la sedició (que fan veure que va pel tema català) i la seva substitució per l’ambigüitat dels “desordres públics agreujats”, l’interès és crear una societat controlada i disciplinada amb mètodes que imiten a la dictadura xinesa. En comptes de derogar la llei mordassa, que és el que hauria de fer tota democràcia mínimament decent, i amb l’excusa dels independentistes (o dels controladors aeris), hi ha la deliberada voluntat d’acabar amb vagues, protestes o dissidència.

- Publicitat -

En aquest sentit, si en aquesta vida ja és prou gros ser malvat, mostrar-se estúpid és directament suïcida. És per això que el posicionament d’ERC no sembla massa intel·ligent,… sinó és com a aspirant a col·laborador d’aquest sistema pervers (amb un esperit clarament subsidiari). I no seria d’estranyar tenint en compte algunes tendències creixents en els darrers anys, com ara certa incompetència en les seves polítiques públiques i certa obsessió per privatitzar. Privatitzar no només com a ideologia, sinó com estem veient en el camp educatiu, amb tota la intenció d’afavorir algunes empreses afins per poder reforçar-se com a “establishment” colonial, tot creant les seves pròpies xarxes clientelars. Els demòcrates decents, no haurien de dedicar-se a marejar la perdiu o fer-li el joc a qui no dubta a enterrar la democràcia amb calç viva, sinó potser sumar-se a les protestes del 6 de desembre, dia de la constitucionalització del règim del 39.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca