Que passi el mundial

Tal com funciona el món blaugrana, era fàcil intuir que el resultat d’El Sadar marcaria l’aturada mundialista. Segons fossin les sensacions de l’últim matx, o vivíem un mes de neguit o un oasi de calma. Benvinguda sigui la segona opció, plaent en superlatiu perquè imaginar l’antítesi generava calfreds. Quatre setmanes parlant de fitxatges d’hivern, buscant culpables de ves a saber què, remugant i rondinant. En canvi, soni la música celestial, el lideratge té regust a glòria i serveix per tapar bonys i berrugues, nyaps i bunyols que semblen esvair-se després de vèncer en el territori comanxe navarrès. El Barça ja comptava que Osasuna el faria suar de valent, però afegir-hi Gil Manzano en contra potser resultava excessiu. Així i tot, victòria de mèrit, autèntic bàlsam, la millor notícia possible per guanyar tones de calma i moral en aquest llarg parèntesi per davant.

Ahir es va acomplir el primer aniversari de Xavi a la banqueta del Barça. Ha estat com oferir-li un màster a l’alumne espavilat i encara no sabem amb certesa, potser sigui un cas únic a la història, de quin mal hem de morir amb ell. Se li han concedit 365 dies de gràcia a canvi de mantenir la incògnita, sense saber encara si el càrrec li va fet a mida o es queda frustrat en gran esperança fallida. Curiosa, la situació de l’entrenador: No hem vist un partit complet de rendiment notable i no sabem del cert si és lluny o prop del seu sostre. Vivim en una incògnita que s’acabarà resolent a final de campanya per allò de mantenir la paciència que precisa una situació de metamorfosi de vestidor tan evident com la que viu el Barça, quadre encara en les primeres passes de construcció.

I a propòsit d’en Piqué, fa bé en deixar-ho córrer abans no es compliqui el seu record. La història el valorarà amb arguments i justícia com el paradigma dels centrals en la centenària història de l’entitat, just al costat i al mateix nivell d’en Carles Puyol. La resta de currículum del defensa quedarà diluït pel pas del temps i li agrairem el detall d’estalviar-nos la decadència per no embrutar el record. Fins i tot oblidarem el safareig del moment, si ha existit o no desgast en les relacions personals del central amb l’entrenador i el president. I en el futur, ja veurem què en queda de les seves aspiracions a la presidència, dels seus contractes dels darrers anys, dels diferiments i hipotètiques retallades en temps de crisi. Passatges que, malgrat la seva rellevància, no mereixen emmascarar l’essencial i bàsic, el rendiment d’un defensa de casa que ens va captivar per carisma i excel·lència. És al camp on s’han de jutjar els futbolistes, però queda clar que darrerament ens compliquem massa l’existència. I a la gespa, ningú s’apropa a la insuperable dupla formada per Puyol i Piqué, tan gran i tant d’aquí que igual ja és irrepetible perquè s’ha trencat el motlle.

Per sobre de qualsevol consideració, Gerard Piqué és un personatge que arrisca i s’exposa de manera desacomplexada, impròpia gairebé d’un català, poble acostumat a entomar sense badar boca. Piqué és tal com raja i si no t’agrada, no el compris. I si el veus incoherent o massa interessat pel negoci és per jugar-se-la de manera sempre pública i notòria, gens disposat a amagar-se, a viure la seva existència condicionat pel que diran o per guardar el perfil baix que convé als seus interessos, com pensaria qualsevol dels seus compatriotes. Ara no toca projectar les seves ambicions de presidència, ni tampoc pentinarem el gat especulant si serà o no contrincant de Laporta en la lluita per futures conteses electorals o el candidat idoni per conveniència d’aquells que busquen recuperar el poder blaugrana amb afany i continuen sense trobar la cara que els garanteixi l’èxit. D’aquí allà, ves a saber, tal com va de malmesa l’entitat, que igual no cal ni president i els amos confiaran en un simple executiu a sou. Si alguna lliçó ens deixa Piqué és aquesta etiqueta que considerem referencial: Per fi, un català sense gaires manies, al·leluia. Tot i que això no implica aprovar algunes accions de tauró que grinyolen i no casen gens amb la cançoneta tan gastada dels valors i l’ètica. De moment, una altra osca al currículum: Retirar-se expulsat per gentilesa de Gil Manzano, el sheriff que només expulsava davanters de talla mundial. L’última anècdota per ara en la llarga llista del Gerard.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca