L’etapa de Gerard Piqué com a futbolista, en general, i futbolista del FC Barcelona, en particular, acabarà aquesta nit. No cal glossar aquí i ara la figura de Piqué en l’àmbit esportiu senzillament perquè el seu palmarès parla per ell. Més de 600 partits amb el primer equip del Barça, tots els títols haguts i per haver, uns registres golejadors increïbles per tractar-se d’un central… Immillorable tot plegat.

Quedi constància, per exemple, que en 615 partits amb el primer equip ha anotat 53 gols. Iniesta, en 639 partits, en va anotar 55. Un central i l’altre interior. No cal afegir res més.

Piqué sempre ha anat un pas per davant dins i fora del terreny de joc. En el bon i en el mal sentit, efectivament. La seva inquietud personal i professional l’ha portat a explorar terrenys que ens eren força desconeguts i als quals ens haurem d’acostumar. La figura de l’esportista-empresari que tant ha personalitzat és més que freqüent passat l’oceà Atlàntic i, com tot, s’acabarà implantant a Europa més aviat que tard. En aquest terreny, amb encerts i errors, amb més d’una i de dues polèmiques, amb algun notable conflicte d’interessos, Piqué ha estat punta de llança.

Cal llegir doncs el seu moviment també amb aquest ànim, el d’anar un pas per davant.

Piqué ha desenvolupat tota la seva carrera al Barça essent pràcticament la nineta dels ulls dels culers. Un tipus intel·ligent, divertit, irreverent, creatiu, valent, ambiciós i carismàtic a parts iguals, gran jugador, més culer que la bandera… i més desacomplexat que ningú. Ho ha tingut tot. D’un temps ençà, però, ha sortit a totes les fotografies dels últims desastres esportius i ha esdevingut un dels enemics públics d’un sector de la culerada que entenia que el seu contracte era fora dels preus de mercat, que el seu temps havia passat i que ja no hi havia lloc al Barça per ell. Arribats a aquest extrem, fins i tot a rebre una xiulada del Camp Nou, la situació començava a tenir mal aspecte.

En termes polítics, podríem dir que els índexs de popularitat d’en Gerard han anat a la baixa de manera dràstica els últims mesos, i això podia tenir a mig i llarg terme un efecte negatiu en les seves aspiracions, siguin quines siguin però en especial les referents al FC Barcelona. Per tant, com a persona intel·ligent que és, senzillament hi ha posat solució i a més ho ha fet amb un win-win de manual.

Ha donat un pas al costat en un moment de màxima necessitat econòmica del Club. Per alguns, massa tard, no ha sabut trobar el moment. Vaja, home, mai és bon moment si el moment l’escull un altre, suposo. Per altres, exemplar, ha marcat el camí de la coherència i l’estima al Club. Hi haurà opinions per tot, com sempre, segons el prisma amb què es miri tot plegat.

La decisió és bona pel club? Objectivament, sí.

La decisió és bona pel Gerard? Objectivament, sí.

Més espai per les seves qüestions familiars, més espai pels seus negocis sense incòmodes interferències, més tranquil·litat personal i una ben guanyada comoditat social… Tot són avantatges. I si, també, de retruc, millor imatge i un punt de partida immillorable i inqüestionable pel que hagi de venir. Però això és un afegit, aquesta és la grandesa del moviment.

Dit d’una altra manera: Piqué serà president del FC Barcelona si és que aquesta és la seva intenció, i ho serà com i quan vulgui. Amb les aliances que li convinguin, amb els companys que ell decideixi, amb les idees que vulgui defensar. És un vers lliure, figura eternament incòmoda al barcelonisme teocràtic, i per bé o per mal farà el que li roti perquè té el prestigi, els recursos i la trajectòria suficient per fer-ho.

S’ha retirat per ser president? Rotundament no. Simplement, ha pres una decisió personal i esportiva que té ramificacions positives per al Club i per al futur personal de Gerard Piqué. Ha escollit pagar ara un preu per tal d’obtenir pista lliure en un futur, si és que la necessita. Això és anar un pas per davant, és anticipar futurs possibles escenaris i pavimentar el camí que t’hi ha de portar per tal que, si volguessis abordar-los, el camí sigui més planer. Ningú sap què farà, ni quan ho farà, però a partir d’ara tothom n’estarà pendent. De nou, per bé i per mal: alguns l’estigmatitzaran, d’altres el pressionaran, uns altres el buscaran amb delit; però tothom tindrà un ull posat en Gerard Piqué. Com sempre.

Un altre èxit, Gerard. Ben jugat.