Quim Nadal i el retorn al passat

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Encara que hi posis bona voluntat, és difícil no arrufar el nas després d’escoltar atentament les declaracions de l’excandidat del PSC a la presidència de la Generalitat, i ara conseller en un govern d’ERC, en el programa de Gemma Nierga. La seva aposta per retornar a les essències de l’Estatut del 2006 que es van carregar el PP i el PSOE són clares. Inequívoques. És difícil que algú les pugui interpretar malament. També són lògiques amb el pensament de Quim Nadal, un federalista convençut, com Joan Ignasi Elena, un altre dirigent del PSC rescatat per ERC. Tots dos van abandonar el PSC per la deriva descaradament espanyolista que va imposar-hi José Montilla i la seva cort, fins a arribar a Salvador Illa. No és que Nadal o Elena abracessin l’independentisme. Això mai. Simplement, van discrepar sobre com resoldre el conflicte derivat de la crisi política més important des de la fi de la Guerra Civil. A diferència de Marina Geli o Toni Comín, dos antics dirigents socialistes avui pròxims a Junts pel seu independentisme, Elena i Nadal s’han aproximat als republicans perquè creuen que l’independentisme del partit d’Oriol Junqueras és retòric. No és que hagin abominat del seu federalisme, tot i que sigui una tendència política fracassada a Espanya des del 1874. A Espanya no hi ha hagut federalistes ni durant la Segona República.

Dit això, les declaracions de Quim Nadal no aporten res de nou. Reclamar que la millor manera de construir un autogovern sòlid és tornar a l’Estatut del 2006, però sense les retallades imposades pel Tribunal Constitucional espanyol, és un brindis al sol. L’Espanya actual, la del PSOE de Pedro Sánchez, no contempla aquesta opció. I l’Espanya que s’albira, la de l’aliança entre PP i Vox, o en el millor dels casos de PP i PSOE, s’oposarien amb més claredat a una solució com aquesta. O sigui, que la proposta de recuperar en temps perdut és tan màgica com creure’s que la independència és a tocar. A més, si llavors, en la conjuntura del 2006, quan el PSC va promoure la reforma de l’Estatut i governava Catalunya aliat amb Esquerra, els republicans van preferir sortir del Govern perquè estaven en contra d’una reforma que consideraven insuficient, ¿per quina raó ara haurien d’acceptar una reculada d’aquestes proporcions? El retrocés històric seria descomunal i tindria com a conseqüència la desarticulació de l’independentisme polític que Esquerra va ajudar a construir. Potser és que es tracta d’això. L’independentisme cívic, el que durant anys ha aconseguit omplir les places i els carrers, no contempla aquesta possibilitat i resisteix.

El Govern del 21 %, assegura que no ha renunciat a la independència, però tots els consellers independents que Aragonès hi ha incorporat no són independentistes. Des del primer dia Nadal, Campuzano i Ubasart van oposar-se al procés que va abocar a l’1-O. No ho dic jo. Nadal va ser ben clar en una entrevista a Els matins de TV3 l’endemà, com aquell qui diu, de ser nomenat. Ell no és un convers a l’independentisme i, en canvi, critica els independentistes d’última hora, com diu ell, que l’estomaquen a Twitter i que li recriminen que acusi l’independentisme de l’estancament actual de Catalunya. No hauríem arribat mai tan lluny si el 2010 molta gent no s’hagués “convertit” a l’independentisme perquè va arribar a la conclusió que cent vint-i-cinc anys d’història del catalanisme (comptant-ho des del Memorial de Greuges de 1885 que el Nadal historiador coneix bé) havien arribat a la seva fi. Queixar-se, pidolar o pactar amb els partits en el govern de Madrid no ha servit per regenerar Espanya ni per canviar la naturalesa centralista de la seva organització política. L’Estat de les Autonomies és un producte devaluat del règim del 78 que com més va més clar és que està esgotat. L’autonomia és un decorat irreformable. El Govern al qual pertany el conseller Nadal, que només té com a objectiu resoldre els afers judicials dels dirigents d’Esquerra i de ningú més, gestiona la rendició i el minvat autogovern amb paraules boniques, però gastades. I la més gastada és, precisament, aquest autonomisme federalista que enyora Nadal en un metavers fals.

La història posarà tothom al seu lloc. Al final se sabrà tot i quina responsabilitat va tenir cadascú durant la fracassada revolta institucional del 2017. La gent esperava molt més. Ara costa de veure qui va fer què i amb quines intencions. Gent del PDeCAT que va fer piulades imprudents contra Puigdemont, tan bèsties com la famosa piulada de Rufián i les 155 monedes de plata, ara són tan exaltadament possibilistes que fan riure. L’important, de moment, és decidir quin camí cal emprendre. Nadal proposa retornar al passat i ni el president Aragonès ni Oriol Junqueras l’han desmentit. Qui calla consent, diu la dita, sobretot si la portaveu del Govern disculpa Nadal en comptes de refutar-ne la tesi.

L’any 2006, sis intel·lectuals i periodistes del món de l’anomenada sociovergència, Lluís Bassets, Antoni Puigverd, Albert Branchadell, Ferran Sáez Mateu, Josep Maria Fradera, Baltasar Porcel i Enric Juliana, van publicar el llibre La rectificació amb la premissa que, al seu entendre, la política a Catalunya necessitava una rectificació: “No cridem ‘Visca la realitat, mori la fantasia!’, ni proposem una gestoria de vuit a dues i de quatre a sis, però volem cridar l’atenció sobre els desperfectes que el procés d’aprovació del nou Estatut [el del 2006] ha provocat en la vida pública. Catalunya n’ha sortit amarada d’un idealisme lliscós, i amb un empatx de retòrica i murrieria”. En conseqüència, tots ells defensaven una dialèctica més sincera amb la realitat. L’Estatut del 2006 era una altra “falsa ruta”, com ho és avui l’independentisme, segons ells. Com el 1939 els antics catalanistes passats al franquisme blasmaven l’etapa republicana amb el mateix argument. Es veu que la culpa és sempre nostra (el 1936, el 1980, el 2006 o el 2017), com defensen una altra vegada els entorns de l’unionisme, als quals s’ha afegit Esquerra, com si el centralisme i la repressió fos la cosa més natural del món. Nadal pretén eixamplar la base del federalisme màgic perquè els republicans, que el 2006 van perdre el “rigorisme menestral” que reclamaven els autors citats, en aquests moments només tenen com a perspectiva ocupar uns quants càrrecs i salvar-se de la bota repressiva. Han perdut la brúixola de l’independentisme i les afirmacions de Nadal posen llum al fet incontestable que el rei va nu.