Els rituals

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Allunyem-nos del soroll. Ara mateix, no hi ha res de nou a dir amb aquest Barça que espera l’aturada mundialista per analitzar què coi treu amb tanta pressa. De pas, fita previsible, passarà el mes rumiant la conveniència de col·locar o no el focus de l’exigència sobre Xavi, fins ara lliure de dits acusadors. Dies enrere, després del partit amb el Bayern i l’exigència de la grada d’animació demanant que tornessin els futbolistes a rebre el seu suport, es va obrir un breu i estèril debat sobre tal novetat. Com ja és costum, gentilesa de les xarxes socials, veus a favor i en contra de manera radicalitzada, sense matisos. Calia fer-ho després d’una derrota prou sentida? Simplement, és un altre signe dels temps, que precisen escenificar qualsevol contingut, presentar-lo a la galeria, fer-lo contingut instantani i oblidable a Instagram o Twitter. Canvia la celebració del ritual, també en futbol, llei de l’evolució que sembla irrebatible. Fa més de cent anys, quan s’instaurà la jornada de vuit hores, el privilegiat públic burgès va deixar pas i lloc a les graderies a les classes populars, àvides d’esbarjo, d’abocar-se a noves formes de consumir temps de lleure. Durant el franquisme, a Les Corts, el públic barcelonista parlava català al temple com oasi i excepció, fumava fàries, es delectava amb l’olor de gespa tot just tallada i passava prop del vestidor per ensumar la ferum a liniment Sloan, consubstancial als temps. La majoria d’aquells elements serien entesos avui com políticament incorrectes, inclòs l’horari sagrat, just acabat de dinar, inamovible missa dominical.

Abans, també s’ha acabat el bròquil en tal sentit, els culers expressaven el seu parer sobre la gestió de les directives a base de mocadorades i jutjaven l’actuació arbitral llençant coixinets un cop finida la contesa. Quan el Camp Nou va ser estrenat, a l’afició li va costar un munt fer-se a la grandària de l’Estadi, amb el personal allunyat dels protagonistes, massa silenci, massa Liceu pel seu gust. Ara, amb les localitats de seient plenes de turistes que volen retratar el moment com si visitessin un monument, ha sorgit la grada d’animació. Com també va aparèixer, anys enrere, aquesta megafonia que destrossa timpans. Tant se val. Altres camps celebren els gols amb estrambòtics locutors, cançonetes, efectes sonors i tota mena de variables, com si el moment culminant del matx precisés de reforç emocional. Hi ha novetats que s’instal·len sense necessitat de reflexió, tampoc de sentit. Doncs bé, fa quatre dies com qui diu, un president del tot prescindible va decidir que la grada d’animació havia de nàixer per variar la tendència sempiterna del barcelonista, disposat només a la resposta, agra o alegre, segons ho provoqués el joc del seu onze en l’ànim del col·lectiu. A partir d’aquí, motivats per aquesta idea d’espectacle, de gatzara discutible, els noranta minuts resulten un concert de sorolloses sensacions que trenquen la dinàmica habitual. El món s’ha tornat líquid, res no perdura i la metamorfosi atrapa qualsevol sector, també les graderies d’un camp de futbol que ja tenia una personalitat prou definida i no necessitava cap mena de correcció. I menys encara per teatralitzar el futbol.  

Hi ha moltes, incomptables maneres d’auscultar i sentir quin és l’esperit majoritari del culer a cada moment. No calen nous estímuls. I tampoc cal que s’opti per la superficialitat, l’anomenat postureig, la moda irracional i el contrasentit. Si han perdut, deixa’ls en pau, ja reflexionaran. Si guanyen i la fan grossa, tomb d’honor i celebració col·lectiva. De vegades, la introducció sense sentit de nous elements només aconsegueix allunyar l’essència del futbol de la seva tradició. I és just això, una tradició centenària, intergeneracional i sostinguda. Entre selfies, altaveus, bombos i escurabutxaques per matchday, a cada llençol incorporat per moda es perd tot el sentit de la bugada completa. L’atmosfera del futbol que enamora no depèn de cap d’aquests exercicis fútils. Tant se val, queda vistós en un món lliurat totalment a les aparences. Perdre de valent i passar el tràngol cantant, aquesta sí que és bona. Ara vas i ho justifiques davant dels vells culers, a veure què et diuen. El ritual és el ritual, la simbologia d’una causa hauria de ser territori intocable, gairebé sagrat. Què hi farem, resignem-nos a la implacable dictadura dels temps en canvi. Tot ha de ser de cara a la galeria. Abans només s’exigia anar de cara a barraca. I anant al camp ja senties prou il·lusió i passió per l’espectacle del futbol.