eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Mil·lenarismes genèrics

    És probable que Dylan Mulvaney els digui alguna cosa. És un activista transgènere, molt popular a TikTok que ha adquirit certa notorietat després que aquest octubre s’hagi reunit amb el president Joe Biden, per tractar principalment de qüestions relatives al col·lectiu trans i de la seva discriminació a la societat nord-americana. L’activista també és conegut per fer haver fet servir les xarxes socials per relatar, pràcticament en directe, la seva “transició” de gènere. Ara bé, allà on li han plogut més crítiques, és que més enllà del canvi de sexe, en els seus vídeos i intervencions públiques sol projectar una caricatura de feminitat que el podria fer indistingible amb la paròdia que fa dues dècades representaven amb una càustica ironia el duet de David Wailliams i Matt Lucas en la mítica sèrie de la BBC Little Britain  (no es perdin alguns vídeos antològics que corren per YouTube). Ara bé, la qüestió no és aquesta. Si bé és cert que el col·lectiu trans, com el de moltes altres dissidències sexuals pateix de nombroses discriminacions, i malauradament, també sol ser víctima de violència criminal, qui discrepa en públic sobre la idea de Judith Butler sobre la idea de gènere com a construcció social, corre el risc d’ésser sotmès a un linxament públic. I de fet, moltes dones consideren aquest fenomen de la banalitat en què molts homes decideixen canviar de gènere, com a un intrusisme sexual poc tolerable. De fet, ja existeix una expressió per a aquells que no comparteixen el punt de vista de Mulvaney i altres: TERF (Trans Exclusionary Radical Feminist), que sovint comporta atacs a les xarxes d’una virulència (paradoxalment) testosterònica, com la que ha patit l’escriptora i autora de la nissaga de Harry Potter, J. K. Rowling, que ha rebut amenaces de mort pel “delicte” de no creure en l’autodeterminació de gènere i no posar personatges trans en els seus llibres.

    Podria semblar, com hem dit, un sketch de Little Britain. Tanmateix, la cosa cada vegada és més seriosa i, fins i tot, perillosa. Les teories de Judith Buttler, impulsades per una esquerra que ha renunciat a tota perspectiva objectiva i racional, s’han estès ràpidament entre els adolescents occidentals, molts dels quals, en una etapa on la confusió sexual, construcció caòtica de la identitat i l’experimentació és més norma que excepció, s’estan omplint els seus dubtes amb la idea que tothom pateix disfòria de gènere (una qüestió mèdica avalada per literatura científica) i que es proposen intervencions quirúrgiques i químiques irreversibles que comporten mutilacions i esterilitzacions a tota una generació que, evidentment, viu l’angoixa d’un present d’exclusió i un futur incert. Fruit d’aquest estrany fenomen que podríem considerar de psicologia col·lectiva, ens trobem davant la proposta d’una llei trans que permetria aquesta mena de tractaments, que podrien comportar fins i tot la suspensió de la pàtria potestat als pares per ésser portats al quiròfan, propiciant una veritable indefensió a menors d’edat. I tanmateix, en aquesta estranya situació on bona part dels adolescents occidentals s’estan deixant influenciar per una ideologia inèdita en la història de la humanitat, s’està lliurant una virulenta guerra cultural on la ciència i la raó s’estan expulsant del camp de batalla. De fet, els discrepants amb aquestes tesis són titllats de tranfòbics i són desqualificats en base al prejudicis, especialment  a les xarxes socials, encara que també en el camp polític d’allò que un cop van ser les esquerres. I el fet terrible és que amb aquesta actitud intransigent (només cal veure el nivell de crispació que va implicar aquell episodi de l’autobús de “Hazte Oir”, o de les irrupcions d’activistes a qualsevol acte públic de qualsevol metge, científic o pensador que qüestioni les tesis de l’autodeterminació de gènere) estan alimentant un pensament reaccionari on, precisament aquelles persones amb disfòria, poden acabar essent molt perjudicades. De fet, ens podem trobar la paradoxa que un afartament de tant dogmatisme de gènere empenyi bona part d’una opinió pública, per ara tan disconforme com callada, a opcions polítiques involutives com les que s’estan produint a Europa de l’Est.

    Com analitzar una situació com l’actual? És difíci fer-ho des de l’àmbit de la racionalitat, mentre els paràmetres vigents siguin els de la irracionalitat i el nihilisme. Perquè, al cap i a la fi, les tesis de Butler i els seus divulgadors –sovint menys sofisticats que la ideòloga nord-americana-, neguen el propi concepte de gènere com a fet objectiu i objectivable, propiciant un relativisme cultural, filosòfic i moral que acaben esterilitzant qualsevol que s’hi aproximi a un debat impossible. Perquè, malgrat que es faci servir un llenguatge acadèmic, ens trobem davant d’una qüestió de fe. I en aquest camp, no queda altre remei que dibuixar coordenades des de l’àmbit de la teologia.

    A l’hora d’entendre què pot estar passant, hauríem de parlar d’un fenomen recorrent a la història universal que és el del mil·lenarisme. Considerat com a un fenomen de caràcter inicialment religiós vinculat a les revelacions de l’apocalipsi de Sant Joan, aquest ha emergit periòdicament en moments de crisi civilitzatòria i transformació social sobtada i profunda. El canvi de l’alta a la baixa edat mitjana, amb processos d’urbanització; el pas de la societat baixmedieval al nou mercantilisme a l’inicis del segle XVI, amb moviments d’extrema virulència com els anabaptistes; el culte a Joana d’Arc, en plena guerra dels Cent Anys; fins i tot les sectes religioses nihilistes de l’època posterior a la fi de la servitud a la Rússia de finals del segle XIX amb l’aparició de sectes orgiàstiques en les que, sembla, va participar el monjo Rasputin en la seva joventut, són traduccions del que podríem considerar una mena d’alienació mental col·lectiva, capaces de generar grups sectaris tancats, marcats per ritus d’iniciació i pràctiques dionisíaques, on la sexualitat desenfrenada té un component important, són exemples que s’han repetit al llarg de la història. 

    - Publicitat -

    Aquests moviments mil·lenaristes, malgrat la seva diversitat i motivacions diferents repeteixen en les seves característiques: fe amb un punt de fanatisme religiós, axiomes fruit de revelacions, líders o ideòlegs més o menys carismàtics (Butler), una hermenèutica pròpia i subjectiva, amb un cos doctrinal intransigent, una lògica maniquea (pro-Trans i Terf), amb gradacions de bé i mal (la teoria de la interseccionalitat). Per descomptat, també hi ha actors contra els quals abocar les pors i descarregar l’ira : “la bèstia”, una mena de mal personalitzat en persones amb característiques concretes (home blanc heterosexual, heteronormatiu, cisgènere o feministes radicals) contra qui concentrar la ràbia, el ressentiment i la fúria. Com explica John N. Gray, parlant de moviments seculars contemporanis, també són projectes polítics de salvació universal que persegueixen una enginyeria social totalitària, on en base a paràmetres inflexibles, dibuixen amics i enemics. Alguns historiadors com Yuval Noah Harari destaquen, a tall d’exemple, el comunisme com a religions totalitàries laiques que van comportar el que ell mateix denominava “guerres de religió contemporànies”. Experiències traumàtiques com la Revolució Cultural Xinesa de finals de la dècada de 1960, un fenomen que intriga encara els psicòlegs socials com a exemple de psicosi col·lectiva, encara ens haurien de servir per reflexionar per aquesta mena d’episodis històrics d’irracionalisme recurrent.

    En qualsevol cas, la qüestió Trans, que inicialment semblava un acte de justícia elemental contra un col·lectiu que havia estat injustament perseguit i discriminat, ha evolucionat per viaranys relliscosos, fins al punt d’una violència verbal i una disputa política de virulència desconcertant, que sembla tenir com a objectiu fer saltar pels aires la pròpia essència de l’esquerra. Una esquerra que, des dels seus inicis il·lustrats, tenia com a missió l’extensió de les llibertats col·lectives i la convergència social a partir del principi d’igualtat, i que ha anat generant una dinàmica de singularització tan extrema que fa que identitats fonamentals, com el concepte de gènere, quedin en entredit, tot sumint en la confusió una societat amb nexes cada vegada més febles.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca