Recordava avui aquella generació que va guanyar les eleccions del 2003. Recordava com havíem arribat quasi al tsunami institucional amb el desgovern del Sr. Gaspart, de com semblava quasi impossible reconduir una situació de crisi institucional, esportiva i social semblant en molts punts a la que patim avui. Tinc ben present el talent, la innovació, el treball en equip, i el reconeixement dels membres d’aquella junta que, amb encerts i errades, tenien la ferma determinació de canviar el c lub de dalt a baix.
Avui patim una situació heretada, provocada per un president obsessionat per la Champions, sense pla esportiu i de gestió temerària que va conduir el club cap a una situació de fallida. Alguns ja ho avisàvem i al final, va passar. Amb la necessitat ineludible de resoldre aquesta delicada situació, el president Laporta llueix les qualitats que calen per a tornar a il·lusionar, per a gestionar un club en dificultats. Això resulta innegable, però hi havia una condició clara, evident: Ho podria fer sempre que l’acompanyés un equip directiu i executiu amb molt de talent. Un grup de bons professionals que fos capaç de posicionar-se i mantenir el pla estratègic, que sabés treballar en plural, amb una gestió de lideratge compartit que fos capaç d’aconseguir una reedició del que vam viure amb la millor directiva en la història recent del Barça, sense dubte, la junta del 2003.
La tornada de Laporta amb un equip executiu a l’àrea financera, econòmica i estratègica encapçalat per Ferran Reverter no semblava, ni de bon tros, res que pogués entendre’s com lideratge compartit, però almenys el contrapès resultava suficient per evitar que el vaixell trontollés a cada tempesta. Així es podien prendre decisions impopulars, però necessàries, i hagués estat possible afrontar el que de veritat era del tot prioritari: Que el Barça tornes a ser viable i sostenible.
L’equilibri va durar un any intens, de feina ben feta per part de tots, d’implicació, de pla de negoci, de decisions a vegades impopulars i altres insuficients. De totes maneres, prevalia un sentit de projecte general, com a institució, amb flaire potent, solvent, il·lusionant. Just quan va dimitir Ferran Reverter i part del seu equip, el projecte va quedar desfet en els vessants econòmic i financer. Aquell dia creiem que el projecte va quedar força tocat. La nova direcció, sota la presidència executiva, va abandonar l’austeritat marcada i el pla de treball i actuació fixat a cinc anys per tal de buscar un resultadisme immediat, amb diners deixats i renunciant a ingressos futurs que ens semblen essencials si el Barça vol retornar a l’equilibri en el balanç ordinari. No dubtem ni de la bona voluntat, la implicació o estima al Barça dels actuals responsables de fer-ho, però això no serà suficient per fer un gir de 180 graus a la situació més greu viscuda mai per l’economia del club en la seva centenària història.
I ara, sotmesos a una urgència imposada per nosaltres mateixos i un sentiment de frustració i humiliació massa familiar, s’ha decidit emprendre aviat el camí de l’exili a Montjuïc, decisió que empitjorarà una dada preocupant: Aixecar la persiana en aquests dos últims anys ha costat al Barça 300 milions de pèrdues, finalment maquillades amb vendes de patrimoni que ens limiten ingressos futurs. Vivim un moment decisiu, d’aquells d’ara o mai, per recuperar l’origen del projecte: Abans de res, és imprescindible que el club torni a ser viable. Amb la determinació de baixar la despesa de manera igualment urgent, també la que afecta la vessant no esportiva i estructural. No es pot caure en major dispendi per què ja s’ha fet massa que no s’hauria d’haver fet. S’ha de canviar el relat i sotmetre’l al que mana la realitat. Ens juguem el club. S’han cremat els vaixells i cal renàixer de les cendres, com un mitològic au Fènix. Només es pot reconstruir un club molt tocat des del talent i l’austeritat. Anem a contrarellotge i anem massa justos de forces, de talent, de relat, de capacitat i altres factors imprescindibles.