No nos alcanza

Ressonen al cap de tots aquestes paraules de Messi del mes de febrer de 2020, quan l’astre argentí va fer referència a les limitacions del Barça per guanyar la Champions League. No per competir dignament, no. Per guanyar-la.

El Barça en aquelles èpoques ja portava anys en la deixadesa més absoluta a nivell esportiu i movent-se en un terreny econòmic molt relliscós i delicat, vivint a crèdit a base d’emissió de bons, pagant salaris astronòmics i totalment fora de mercat i menystenint les divises de la casa que ens han apropat, al llarg de la nostra història, als èxits: talent, model formatiu, escola cruyffista.

La conseqüència lògica a curt terme d’aquell desgavell era el “no nos alcanza” de Messi, de la mateixa manera que la conseqüència lògica a llarg terme és el que estem vivint ara. No hi ha lloc a sorpreses, aquí: la baixada de rendiment era i es directament proporcional a l’envelliment de la plantilla i a les males decisions en les incorporacions dels últims anys, fruit d’una direcció esportiva desnortada, sense criteri i amb barra lliure per cometre les atrocitats contractuals més bèsties que ha conegut mai cap club de futbol.

El que estem vivint aquests dies amb el pas enrere notable de l’equip a nivell de rendiment tampoc és quelcom estrany atenent al fet que aquesta plantilla tot just de portar una vintena de partits a sobre, i a més és un projecte amb molta gent jove i en construcció. Entra perfectament dins d’allò raonable experimentar una muntanya russa a nivell resultadista, ja que l’equip no és encara prou sòlid. Segurament això ho podem entendre tots.

Jo tenia entès, però, que a can Barça els del sector cruyffista no n’érem pas de resultadistes. Tenia entès que el resultat era conseqüència del model, del joc, de la idea col·lectiva, que no era pas l’essència del famós cercle virtuós sinó que n’era la conseqüència. Segur que no ho devia entendre bé.

- Publicitat -

El que ens resistim a entendre de manera obstinada i gairebé absurda són dos conceptes que ja hem exposat aquí repetides vegades i que fora bo que anéssim interioritzant si no volem prendre (mes) mal: som pobres i necessitem completar la transició. Aquestes dues realitats que fa mesos, i mesos, i mesos que intentem predicar, només poden ser abordades i resoltes amb uns pocs ingredients essencials: talent i rigor executiu i esportiu, valentia en la presa de decisions i temps i paciència.

No podem concedir temps i paciència si el discurs que el club a nivell institucional i l’entrenador a nivell esportiu és permanentment triomfalista, aspiracional i clarament desalineat amb les capacitats reals (econòmiques i esportives) del Club. Perquè el soci es frustra, senyors! Es cansa de veure les seves il·lusions esmicolades any rere any.

No som rics per haver ingressat 800 kilos amb les famoses palanques. No ens podem plantejar que això és una font de calers que no pararà de rajar perquè  “no serà per palanques”.

No podem assumir que Dembélé és l’escollit per l’Olimp del futbol per ser el nou referent mundial, ni podem sortir de cada partit amb un nivell d’autocrítica nul o lamentant que no hem fet el que havíem entrenat, i no prendre decisions al respecte.

No podem explicar als quatre vents que això és el Barça i estem obligats sempre a lluitar per tots els títols, per defecte, perquè els contextos i les realitats importen i determinen el resultat dels projectes.

Hem d’assumir ja la nostra posició real, que no és altra que la més absoluta precarietat econòmica que ens obliga a mantenir una economia de guerra durant un parell d’anys més i contra la qual s’ha pres mesures més aviat poc contundents, quan el momentum reclamava fermesa i valentia.

Hem d’assumir la situació esportiva amb una plantilla molt jove i justa pel que fa al talent diferencial, molt limitada pel que fa als recursos tàctics i en mans d’un entrenador jove amb tot el futbol al cap però que encara no ha trobat la manera de transmetre’l als seus jugadors de manera sòlida i continuada. Potser perquè tampoc són prodigis tàctics, ells.

Hem d’assumir que potser els nostres jugadors no són tan bons com ens pensàvem, que potser les incorporacions no són totes potencials Ballon d’Or, o que potser Xavi ha de millorar en molts aspectes de lectura de partit, gestió emocional, tossuderia, etc.

No estic comprant temps per Xavi, o excusant el rendiment de certs jugadors, o apel·lant a la motxilla i l’herència. No estic posant excuses. Estic sent realista, i aquesta realitat heretada i creada, ara ja si, a parts iguals, és amb la que hem de treballar, digerint els gripaus que ens han vingut donats i acceptant els errors propis, que haberlos, haylos, i gruixuts.

Només des del realisme podrem desenvolupar plans i projectes creïbles i sòlids. Si fonamentem el club en exercicis de funambulisme híper-optimistes com pretendre que el trasllat a Montjuïc “tindrà un impacte molt menor als 100 milions d’euros”, o que tenim una plantilla excel·lent, o que Rafinha és fins i tot barato per 60 o 70 milions, o que Dembélé serà el nou pilota d’or si s’ho proposa… Ens estavellarem una vegada darrera l’altra.

Que s’ha de vendre il·lusió, que això és un negoci i el motor de les il·lusions sempre dona bon rendiment. Ho sabem, i està bé que sigui així. Però quan les il·lusions es disparen netament per sobre de les capacitats reals, arriben les frustracions, el desencís, la desgana, la tristor. I portem massa anys amb un club emboirat, gris, tèrbol.

Necessitem engrescar-nos amb la construcció, amb la cuina a foc lent, amb la nostra manera de fer i entendre el futbol i l’esport, entenent el context que ens limita i sent creatius, generosos, imaginatius i moderns per anar sempre un pas per davant de la competència.

Així és com he entès jo sempre el Barça, i així és com hem assolit els cims més alts. Fent el mateix que els altres, però amb menys recursos i més presses, no anirem enlloc.

Per tot això aquell exercici d’honestedat de Messi va ser tan valorat i, amb el temps, hi recorrem amb freqüència. Perquè és l’últim punt de referència sòlid i creïble de la realitat del FC Barcelona.

Gràcies també per això, Leo.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca