La muntanya russa

Ja hi tornem a ser, ja la tornem a ballar estampats altre cop contra la casella de sortida. Es busquen culpables allà on sigui per negar la realitat: Un equip a les beceroles torna a caure de la Champions per segon any consecutiu. Hom diria que no cal buscar més enllà de la superficialitat en els anàlisis segons dicti l’últim resultat. La recepta d’èxit passa per mantenir la calma i fer paciència, no hi ha altra via de sortida. Com el futbol es tracta d’il·lusió, confosa amb la venda de fum, ningú repara ja en les causes d’aquests disgustos. Queda lluny, inapreciable en els pensaments, la sistemàtica manera de dinamitar des de fins tot allò que va fer gran l’equip, els anys de retard en la renovació acurada de la plantilla, la nefasta gestió que impedeix gaudir del nou estadi, l’ensorrada econòmica que ha obligat a la venda d’actius. O s’optava per una audaç fugida endavant o per la via conservadora, que consistia en tapar el deute poc a poc i anar força lent en la reconstrucció, esperant pacientment que el planter madurés els seus fruits. Hi ha pressa, massa pressa, que prou sabem com funciona això i què exigeix la massa social del seu equip. Simplement, que guanyi i torni a guanyar. En la varietat de bocs expiatoris, s’hi afegeixen de nous. Cal assenyalar culpables allà on sigui, trobar un factor desencadenant on centrar les frustracions enmig d’un foc amic, nascut entre faccions del barcelonisme, que és virulent amb exageració.  

Com el futbol també passa per l’escenificació, en la trista nit reeditada contra la bèstia negra dels darrers anys, es va incorporar un nou acte, consistent en plantar l’equip davant la grada d’animació i representar la dolorosa, tothom capcot, tothom en contrició per pagar els pecats en penitència. Ignorem quin sentit té això de reclamar la presència dels futbolistes per tal d’expressar-los ves a saber què. Si fos el suport incondicional a la causa i als professionals que la representen, n’hi hauria prou amb fer paciència, esperar la consolidació, marcar una fita llunyana en el temps i comprovar si els terminis, com si d’una obra es tractés, es van complint al ritme marcat. Ara mateix, en la confusió generada per aquesta acceleració neguitosa, ni tan sols sabem si l’entrenador és l’indicat, si els brots verds intuïts en la competició domèstica serviran per competir algun dia a Europa com s’espera d’aquest club. Buscant dianes on abocar la frustració per tot arreu, hi ha qui parla d’excessiva propaganda oficial, com si haguessin administrat ansiolítics que dissimulessin l’evident depressió de la institució. I als directius, encapçalats únicament per un president presidencialista, només se’ls hi hauria de demanar un full de ruta clar i que encomanessin la tasca a professionals solvents, a l’alçada del que precisa el Barça. Amb això i honestedat inqüestionable n’hi hauria d’haver prou, si és que tothom tingués clar del pou d’on s’intenta sortir a la desesperada quan encara queda lluny saber del cert on coi para la sortida. 

Els qualificatius extrems, com titllar de fracàs o ridícul la nova ensopegada, no ajuden en absolut la ingent tasca pendent. El que ahir era excel·lent jugador, no pot ser avui un desastre incapaç de cordar-se les botes. Aquest Barça continua en cures intensives, amb pèssima salut i evidents possibilitats d’empitjorar en cas que els metges que l’atenen perdin els papers. Encara és ben present el perill de caure en un canvi de model camí de la societat anònima. Negar que el malalt precisa de tranquil·litat, temps i bones decisions només significa complicar el procés de recuperació. Sembla utòpic pregar que el barcelonisme opti pel cap fred, el poc a poc i bona lletra, sense situar objectius impossibles a les primeres de canvi quan ve de tant avall i es troba com es troba. Aquesta ruleta russa emocional hauria de ser descartada com a companya de viatge, la pitjor possible. El nerviosisme només empitjora les constants vitals. Temps, criteri i coherència, tot i que demanar-los avui sembla irrealitzable enmig d’aquest insuportable brogit, aquesta urgència desfermada que només porta a patir disgustos cada cop més sentits. Quan aclareixi el panorama, igual és hora de demanar responsabilitats a qui toqui, però la boira ara és tan espessa que no veiem més enllà del nas, malament rai. 

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca