eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Segons dicta el marcador

    Fal·làcies del futbol i d’analitzar el Barça segons dicta el marcador. El Vila-Real va rebre tres gols blaugranes, tants com en les nou jornades anteriors. L’Athletic no havia encaixat més de dos en el decurs del seu recorregut a la Lliga. La defensa de Xavi ha concedit quatre gols fins ara i tres, al mateix rival, el menys adient possible. Tornen els quatre migcampistes a escena i ningú parla, gentilesa del 4-0, d’esquemes, de fidelitat al model, de múscul i energia i de tots aquells arguments fugissers i banals que distrauen l’espera entre partits. Valverde torna al vell lloc de treball on va aconseguir dues lligues i se’l recorda, bàsicament, per dos desfetes a Liverpool i Roma. Ho fa sota l’habitual pàtina de discreció fins provocar una relativa mala consciència, generada per la comparativa amb els successors, Koeman i Setién, incapaços de mantenir la boca tancada. Gran virtut del Txingurri, ves per on, guardar silenci en un món de bocamolls. El Barça disputa els últims compromisos amb l’atapeït calendari ficat al cap, regulant esforços, estalviant energies i a base de rampells que solucionen la rutina en un tres i no res. Ja no estàvem acostumats, ni, altre cop, recordem els disgustos recents. Pàgines ja passades, carpetes tancades. Res com l’últim marcador per oblidar penes i debats estèrils, carregats d’oportunisme. Les tàctiques i plantejaments es valoren segons acabin els duels. Per no haver, ni hi ha disputa dialèctica amb Dembélé quan s’intueix que sembla disposat a aprendre l’ortodòxia dels futbolistes ben dotats, que ja li tocava.

    Després de dues victòries, fins i tot s’apaivaga la manca de respecte amb els supervivents dels millors temps. A banda de si s’han rebaixat o no els contractes signats, resulta impossible iniciar un nou projecte de fonaments ben fixats si no es manté ben present l’aportació de les vaques sagrades a la causa. Hagin passat o no els seus millors anys. La seva gestió és un dels afers més espinosos en mans de Xavi Hernández, que ja té prou feina i altres prioritats. La primera, convèncer de la seva idoneïtat i capacitat per al càrrec, al marge que hagi estat futbolista de respectables proporcions. Traure el profit d’aquesta plantilla remodelada d’urgència a cop de criteri i talonari significa quelcom similar a un màster de l’especialitat, ímproba tasca que precisa calma, paciència i visió en quantitats industrials. Just el que no proporciona aquesta vida de sensacions i estats anímics volàtils. El futbol a Can Barça, sempre a l’antítesi del que dicta el mínim sentit comú. 

    I en aquesta superlativa complexitat, tampoc hi col·laboren els factors externs, alguns ja tan coneguts i habituals que semblen no figurar en el paisatge. Per exemple, l’existència d’un club-estat que imposa la seva autoritat a l’estament arbitral fins el punt d’alterar la noblesa de la competició. T’has d’acostumar als detalls favorables a la bona marxa del Real Madrid com a representant exclusiu d’una certa i poderosa manera d’entendre l’estat a travès del futbol, de mantenir un statu quo a base de penals comesos per Carvajal, que passen de puntetes generant tèbia indignació dels perjudicats i gatzara de la propaganda oficial, encantada de veure’ls com la confirmació de qui mana aquí. Tothom sembla acostumat i resignat a una competició adulterada, on juguen més àrbitres i VAR que no pas els protagonistes autèntics en dansa. Ja hem naturalitzat aquesta part del panorama sense ni tan sols adonar-nos que provoca major pressió encara sobre el rendiment d’un equip que intenta tornar a ser qui era. L’anàlisi d’ara, demà serà paper mullat segons dicti el matx d’aquesta nit contra el Bayern i el previsible descens a l’Europa League, excusa per l’habitual enfrontament de bàndols. Uns parlaran de fracàs, els altres voldran pal·liar-lo. Quan es tracta d’anar vencent en batalles, petites o grans, ja es reclama la victòria en les grans guerres, exigència per la que aquest Barça encara és lluny de trobar-se preparat. Igual demà tornem a sentir, per esmentar un altre sagnant exemple, que Guardiola va encolomar Eric i Ferran al Barça, convençut que no donaven la talla pel City. Una altra fal·làcia que funciona segons l’oportunisme del moment i que, naturalment, desapareix quan comproves el talent i la joventut dels agreujats. 

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Guerres de religió

    Emoció i atenció

    Una veritat incòmoda

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca