Fa poques setmanes vaig tenir el privilegi de participar en el cicle  “Contra el Silenci”, al Casal Font d’en Fargues, sobre els totalitarismes del passat i la seva connexió amb la ultradreta actual. A banda d’una descendent d’una família jueva que va poder escapar (en part) de l’holocaust, d’un politòleg del Cidob especialitzat en els moviments d’extrema dreta europeus, i jo mateix, amb una ponència sobre els crims del franquisme i la seva continuïtat en el règim actual, vaig tenir el privilegi de compartir taula amb Nazanin Armarian, escpritora i politòloga originària d’Iran, i exiliada des de fa prop de quaranta anys.

Armarian, una referència en qüestions relatives a Relacions Internacionals i, per descomptat, una de les escasses expertes en Iran, el seu país d’origen, va acaparar, com no podia ser d’altra manera, tota l’atenció, a l’hora d’abordar la revolució que es viu a Teheran i moltes altres ciutats de la “República Islàmica” (disculpin l’oxímoron), que, tot i ser un dels esdeveniments més transcendents de l’any -i probablement de la dècada- ha estat força passat per alt pels nostres mitjans de comunicació.

Aquesta politòloga formada a Barcelona va explicar unes quantes coses que no diu ningú, i que permeten explicar la magnitud del que està succeint en un dels punts calents del planeta, i evidencia la incompetència de periodistes i polítics per minimitzar aquesta qüestió de la qual n’hauríem d’estar parlant a diari. Aquests darrers dies, a més, a Alemanya, un dels llocs on es concentra una gran comunitat iraniana, kurda i d’altres nacionalitats de la regió, es va produir una manifestació de més de 80.000 persones en contra del règim teocràtic dels aiatol·làs, en un any on, recordem, Salman Rushdie va patir un atemptat teledirigit des d’aquesta potència nuclear, on, tanmateix, el 70% de la seva població és pobra (i ho continuarà essent com a instrument polític de supervivència del règim).

Armarian, una de les dones musulmanes valentes, de les poques que han tingut el valor de denunciar el suposat “feminisme islàmic” com a emblanquiment de la misogínia generalitzada amb pretext religiós (disculpin altra volta per l’oxímoron), va deixar anar uns quants fets que expliquen el sentit de la marginació legal, social i patriarcal que pateix la meitat de la població. A tall d’exemple, a banda de l’obligació de portar aquesta peça de vestit, de constituir una “policia religiosa” composta pel lumpen, i que funciona en base a la poc subtil consigna “ya rosari, ya tusari” (o vel, o pallissa), explica que és aquesta una imposició que busca precisament l’anihilament nacional. Iran és un extens país multinacional amb nombroses minories nacionals i religioses, cadascuna de les quals amb la seva indumentària pròpia, que busca amb una mesura com aquesta eradicar les diferències. De fet, a les dones, no és només que les obliguin al vel, sinó que tota la seva indumentària només pot ser negre, gris o blau marí. A banda d’això, va relatar com un dels països més avançats en matèria d’emancipació femenina va caure en aquest forat negre que representa un fonamentalisme religiós on van desaparèixer la totalitat dels seus drets fins a convertir les dones en objectes, ésser permanentment supervisats pels homes de la seva família, una colla de fanàtics religiosos o un Estat totalitari i omnipresent. Tot plegat, entre el silenci (per tant, la complicitat), d’occident.

Certament, Iran forma part d’allò que Bush va denominar com a “eix del mal”. Nord-Amèrica, una gran potència que fonamenta la seva política exterior en una hipocresia llegendària no ho fa en base a la violació dels drets humans (i l’apartheid contra les dones, amb drets disminuïts i unes lleis de família que permeten la pederàstia -es va rebaixar l’edat del matrimoni a les dones als 8 anys-, en són una prova documental), sinó perquè són adversaris estratègics dels seus aliats israelians i saudites, o pel fet que hi ha un vet iranià a la intervenció de companyies nord-americanes en el sucós negoci del petroli. Tampoc les esquerres saben exactament quin tracte donar. Més aviat, sovint sorgeixen simpaties desconcertants, tenint en compte que el règim islàmic, a banda de la teocràcia, dibuixa un sistema econòmic neoliberal, amb privatitzacions d’escàndol, corrupció generalitzada, i prohibició de partits, de sindicats i de qualsevol entitat que no estigui controlada per aiatol·làs. Iran és un país vergonyosament desigual, amb uns nivells ofensius de pobresa, malgrat ser un dels principals productors de petroli.

Ara bé, de manera incomprensible, bona part de la nostra esquerra no ha convocat pràcticament cap protesta, s’han vist pocs signes de solidaritat amb les dones iranianes, ni amb les víctimes de la repressió (s’especula amb centenars de morts). Sembla que quan es toca un tabú -en aquest cas, el mal anomenat “vel islàmic”-, hi ha una certa por a ésser associat amb el racisme (i ja vam veure els atacs rebuts contra Lluís Llach durant aquest estiu per una simple fotografia al twitter), o ésser acusat d’estigmatitzar una determinada comunitat. El vel al cap de les unes sembla tenir efecte de posar una bena als ulls dels altres. 

De la mateixa manera que l’esquerra té les seves obsessions i denuncia (amb raó) l’apartheid contra la població àrab dels territoris ocupats, no tingui la capacitat de la coherència quan assistim a situacions equivalents o pitjors. De fet, sobta el silenci generalitzat davant l’imminent mundial de futbol de Qatar, una altra teocràcia fonamentada en l’explotació despietada de centenars de milers de treballadors sense drets, ni sindicats, ni res que se li assembli, molts dels quals han mort a les obres d’esgotament, en països on també les dones tenen un estatus legalment de subhumans (en el millor dels casos, de menors d’edat) i la condició d’homosexual pot comportar repressió, presó o mort. Sí, efectivament, alguns milionaris jugadors de futbol, per emblanquinar la seva complicitat amb aquest totalitarisme petroller lluiran alguna polsereta amb els colors de l’arc iris, quan probablement, el boicot hauria d’haver estat la solució lògica. Espòiler, allà, ningú no entendrà el símbol d’aquest trosset de plàstic o tela.

Com que aquest mijtà és molt procliu a parlar de futbol, voldria recordar què va passar al Mundial de futbol de 1978. Johann Cruyff, el millor jugador del món, i probablement l’home més valent que ha trepitjat mai el Camp Nou, va decidir no anar al mundial, perquè no volia emblanquinar la terrible dictadura argentina. Qui això escriu, que aleshores tenia dotze anys i es va mirar bona part dels partits, inclosa la dramàtica final en què Argentina va guanyar Holanda per 3 –1, no va saber res d’aquell gest, silenciat pels mitjans, fins molts anys després. A pocs metres de l’estadi on Kempes va marcar els gols que van portar la victòria a la selecció llatinoamericana, s’estaven torturant opositors, o simples persones que no tenien res a veure amb la política. Hauríem d’aprendre de la dignitat de Cruyff, que evidentment va haver de patir les crítiques dels seus propis conciutadans, o fins i tot de molts aficionats del Barça. I, ho sento molt per aquells que acusin aquest articulista de moltes coses que no són, tanmateix, cremar vels és avui un acte de dignitat.