Infodèmia

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim en dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Sona el Dies Irae de Mozart. Dos adolescents es miren i confirmen el seu amor mutu. Una veu emocionada anuncia la Bona Nova: el calendari escolar s’ha avançat a Catalunya, ens podrem retrobar cinc dies abans i celebrar les nostres epifanies emocionals i explosions de felicitat. Podrem tornar a veure “a qui ens agrada”. Explosions com les de l’altre spot de la Conselleria d’Ensenyament, que mostra uns infants feliços que surten corrents al pati.

A la Conselleria li agrada mostrar infants feliços i contents, és la imatge més potent amb què compta per a construir la realitat paral·lela pròpia de la Infocràcia. S’atribueixen a Donald Trump les innovacions mediàtiques que els seus deixebles intenten imitar amb més o menys encert. La primera característica del règim infocràtic és que es governa des del Twitter. Les xarxes admeten postveritats totalment divorciades de la realitat: la societat es desfactualitza i sorgeixen tribus enfrontades que no s’escolten, que no es reuneixen a l’àgora per a elaborar discursos racionals.

Per això el professorat ja no entén on és. Encara no entén que la realitat ja no importa, que la política ha creat la seva pròpia postrealitat i que no cal esperar ajuda o recursos d’una nova classe sacerdotal que li és hostil. No entén que se li demani que no confronti les instruccions amb la realitat educativa. Encara creu que ha d’educar, encara creu que el seu coneixement val alguna cosa per a les institucions. Se sent incòmode però no sap per què, no sap per què és hostilitzat cada matí, i ho serà com més pensi i menys obeeixi els dogmes constituents que provenen de les fundacions bancàries.

El professorat intenta programar cursos coherents, organitzar el benestar i la transmissió de sabers, intenta bastir la bona feina que s’haurà de desenvolupar a partir de setembre. Però no té currículums, no sap qui seran els seus companys, ni s’han pogut encarregar les lectures del curs, no sap quines assignatures existiran, potser no sap és que la idea és que ja no hi hagi assignatures ni estructuració del coneixement. No sap que el que li demanen és que al setembre hi hagi felicitat obligatòria, retrobaments emocionals.

El professorat sembla no entendre que ha de deixar de ser professorat. Les especialitats són enemigues, les lectures són enemigues. Tots aquests entrebancs han d’esborrar-se davant l’epifania de la felicitats dins l’aula.

No importa com són aquestes aules: si són forns, si a dins no hi ha la mínima convivència. Tot això forma part de la realitat que ha deixat d’importar. Ara només importen les il·luminacions, l’acte que s’ha de produir és la il·luminació dels ulls de tothom. La il·luminació de l’alliberament del saber i del pensar i el parlar amb fonament.

Ja no hi ha, ni ha d’haver-hi, fonaments. Els fonaments s’han esborrat per decret-llei. El polític ens ven productes (en aquest cas, un avançament d’inici de curs). S’inventa les propietats del seu producte (per exemple, la “transformació feminista”). Ens trobem en una postdemocràcia mercat. Segurament ningú no emprendrà violències disciplinàries contra nosaltres, però serem exclosos de la tribu dirigent si no acceptem i aplaudim els productes que ens ven.

Les noves instruccions arriben als docents en forma d’spots emotivistes. Cal que “deixem ser” adolescents als adolescents. Tant hi fa si els esclafa la societat. L’important és consolidar la identitat present i congelar-la, avortar qualsevol luxe evolutiu. Ensenyar i aprendre són activitats subversives, pertorbadores. El ramat ha de ser ramat i abaixar el cap. Aquests tanoques de docents encara no han entès que les noves obligacions arriben a través dels mitjans, del teatre del poder i l’espectacularitat dels actes públics solemnes. Esperen en va que arribin normatives clares, ordenaments possibles i a poder ser consensuats. Així és la nova època: la informació, en el seu flux costant, arriba a través de misses, no a través d’escrits prescriptius. Això no vol dir que no existeixin textos prescriptius, de fet n’hi haurà més que mai. El que vol dir és que ja no són importants dins de l’esfera de la visibilitat absoluta. Les grises burocràcies que són a la sala de màquines,  certament desagradables, no s’han de veure. Les eminències grises han de quedar en penombra: l’accent, el focus, es desplaça cap els carismes únics, cap a les personalitats provindencials que ens canvien, que ens venen la salvació emotiva.

El que es fa possible no és un curs acadèmic, sinó una operació de salvació pública. Ens estan salvant de cabòries i inquietuds. Els errats són els que encara conserven l’orgull satànic d’atrevir-se a pensar. Ens hem d’abandonar a la còmoda obediència i així gaudirem de privilegis: visibilitat, acceptació, promoció, cooptació, lloc de feina estable. Estem sota sospita i hem de demostrar la nostra fidelitat a través de la nostra submissió absoluta a la ideologia dels Impossibles.

Hem de generar miracles i explosions d’experiències felices.

Adhesió, patriotisme burocràtic, canvi de paradigma, naixement del Nou Home. La cosa va d’això, no d’ensenyar Català o Història o Filosofia. La Vida s’ha d’obrir camí a l’aula sense cap vinculació amb la realitat social que ens envolta, que ja no interessa. Per a ocupar-se sobre el paper de l’”alumnat vulnerable” ja disposem d’una altra excel·lent agència de propaganda fora de la realitat influenciable.

Les lleis, les regulacions, ja no interessen. Això queda per als mediocres, els perdedors. Interessen les emocions. El poder no escolta. Tornem al moment en què milers de perfils de Twitter estenien els spots epifànics del Departament: el titular d’educació estava celebrant el seu primer any de mandat: a fora hi havia un escarni, un altre, organitzat per docents, cada cop més perplexos.

El llibre Infocràcia, de Byung-Chul Han (2021) ens pot ajudar a entendre què passa. Per què està resultant impossible organitzar allò que era bàsic i es feia gairebé sol, per inèrcia, segons la saviesa de l’experiència acumulada. Senzillament, perquè el poder no desitja que es pugui organitzar un curs coherent. No vol coherència. No vol experiències tancades ni reflexionades. Vol que s’apliquin els textos sagrats, de manera mecànica. En la nova situació infocràtica, compta el poder d’imposició de la nova realitat que substitueix la realitat. El poder polític no consisteix en unes garanties de diàleg i d’eficàcia, el nou poder és una mera visibilitat, una mera promesa de felicitat paradisíaca que no té per què verificar-se ni cal que la trobem en el món real. La realitat irromp a vegades sobre el tauler, però ja no disposem d’un espai públic on debatre quina escola volem, com podem organitzar-la.

La realitat ja no té on expressar-se o cridar. La realitat ha de quedar-se en silenci. 

És tasca nostra reconstruir l’àgora, l’espai de la responsabilitat, el present real i el futur de les nostres comunitats. Actualment només podem esperar més “infodèmia”, és a dir, més cascades de desinformació i postveritat destinades a provocar la Innovació Disruptiva, la destrucció del nostre medi ambient de paraules racionals i la seva substitució per l’escola del Ser, la congelació de la societat desigual, l’ocultació dels privilegis dels qui disposen d’instruments de governança, el poder pel poder, la mera visibilitat emotivista que ens rescata de nosaltres mateixos, de les nostres velles preocupacions democràtiques.