Després d’aquesta setmana horribilis, corre perill la revifada moral, la il·lusió que la venda d’actius havia despertat en el barcelonisme. Ningú havia calculat la desfeta a la Champions, quedar altre cop despullar davant d’Europa. Tampoc ningú esperava tanta por al Bernabéu, concedint que el Madrid fes de les seves, traient gols del no-res, i deixant al rival el trist recurs del lament i la queixa. En temps de negacions i paradoxes, tampoc ningú preveia que la inexperiència de Xavi Hernández provocaria aquests disgustos perquè tots desitjàvem veure’l triomfar quan teníem ben present la trajectòria i l’innegable amor per la causa del protagonista. No té agenda oculta i es comporta amb neta franquesa davant dels micròfons. Ara caldria fer un utòpic exercici de paciència, calma i optimisme que el barcelonisme no ha sabut permetre’s mai. El curt termini ha revifat les velles urgències històriques i el grau de tensió va pel camí de ser irrespirable.

Quan has reaccionat amb audàcia als mals temps, venent bous i esquelles per tornar a surar de seguida, per recuperar el temps i l’espai perdut, no paga la pena exigir que tot arribi aquí i ara. Tampoc el futbol va així. Era un plantillot, però la col·lecció de cromos necessita pissarra que fixi els fonaments, el terreny per on han de discórrer les capacitats i talents d’aquells aplegats sota un mateix vestidor. Has de tenir tot un abecedari de plans per activar en cas de qualsevol contingència. Has de posar aquells que mostrin l’estat de forma adient i has de dominar, per força, aspectes bàsics com la posició al camp del col·lectiu, no concedir en defensa i mostrar una energia pletòrica. Tot plegat, una feinada impossible en quatre dies. En canvi, presideix el panorama l’eterna pressa arrapada a la personalitat culer, la impaciència domina el pols, l’altera i exigeix resposta immediata quan necessitaries temps, el temps que no et dones, per trobar la tecla indicada, per apuntalar artesanalment la construcció de l’equip. Si fonamentes l’esdevenidor, convé pagar el tribut de desempallegar-te del passat i els seus protagonistes. Ja no pinten res a partir d’ara, només poden ser injustes dianes de retret.

Impossible vaticinar si aquesta bomba en compte enrere arribarà intacta al mercat d’hivern, quan Laporta ja anuncia, primer neguitós com és, nova activació de recursos per continuar tapant forats. Corre pressa l’excel·lència esportiva que capti ingressos i acabar amb la sagnia del deute, no fos cas que l’entitat caigués en el pou temut, el canvi de model que s’emporti l’essència d’aquest Barça. Així de dramàtic és el moment i per això genera tantíssima ansietat, aquesta exageració en les reaccions, en la rotunditat de les anàlisis. Si Xavi no troba la manera d’endreçar el vestidor i fer-lo rutllar en un curt termini, la recuperació del Barça es converteix en una tasca homèrica.

Avui s’ha tornat imprescindible, a partir de dues ensopegades, preservar la il·lusió, la fe del barcelonista que ha tornat a emplenar l’Estadi oferint-li esperança de futur. Convèncer-lo que no tornarà a passar per aquests dubtes i neguits, que ara s’enlairarà el castell dret, ben ferm, sense que faci llenya tot just començar quan trobi altre cop confrontació amb els poderosos. Ni Inter ni Madrid són cap meravella avui, però han tornat a descarnar un projecte tou, feble, gens sòlid. El futbol és previsible, com a tret bàsic d’identitat, i el focus es gira contra aquest novell entrenador que troba desagraït el càrrec. I ho és, absolutament. A Xavi Hernández li toca liderar que el barcelonisme recuperi confiança. Hi ha pressa, tanta que amenaça un retorn a la casella de sortida produït amb estrèpit. La calma i paciència ha d’anar acompanyada de passes constants en la direcció correcta. Fàcil sobre el paper, complicat quan a tothom li tremola el pols a causa d’aquest enorme neguit, d’aquesta nostàlgia mal dissimulada dels temps triomfals. A poc a poc, però obligat a fer-ho corrents, sota el risc de quedar atrapat en tan majúscula contradicció.