No existeix un consens historiogràfic sobre les causes que expliquen l’enfonsament del bloc socialista a finals de la dècada de 1980. Com en tot procés complex, existeixen multitud de factors que, en la seva interacció, explicarien la fi de la guerra freda, a la qual els boomers com jo vam assistir amb total perplexitat i sense cap analista solvent capaç d’anticipar-ho. Tanmateix, és evident que hi havia símptomes sobre els quals caldria haver parat atenció. I, més enllà del ràpid deteriorament de les economies socialistes a partir de 1970, explicarien un enfonsament moral de la població i de la pèrdua de convicció de les pròpies elits que van acabar pilotant el desmantellament del socialisme, i com hem assistit als països de l’Est, substituint-lo per formes diverses, i sovint antipàtiques, de nacionalisme.

Tanmateix, del que recordo d’aquella dècada de 1980 on precisament occident tampoc estava per llençar coets (amb una greu crisi industrial, elevada inflació i desocupació desbocada), són els acudits que travessaven el teló d’acer o les anècdotes dels pocs observadors directes de la realitat del bloc de l’Est en una època en què pocs viatjaven i la globalització es trobava a les beceroles. Em va quedar gravat un del que explicaven a l’antiga Txecoslovàquia. Quan un observador occidental preguntava a una colla de treballadors d’una fàbrica sobre l’evident baixa productivitat i compromís, un dels interlocutors va respondre “ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”. Certament, les carències materials eren un dels ingredients principals a l’hora d’entendre la desmoralització col·lectiva de la població. I quan en un país, la gent deixa de creure en el sistema, sembla qüestió de temps que el sistema i l’organització social i econòmica trontolli  i es qüestioni creixentment la seva continuïtat.

Pensava en l’anècdota de la fàbrica txecoslovaca quan repassava algunes dades macroeconòmiques relatives a la Catalunya d’avui. Segons dades de l’Idescat / INE i corresponents a 2020, el salari mitjà és de 27.100 € bruts anuals (24.096 en el cas de les dones), que si el dividim per catorze pagues, i apliquem retencions i seguretat social queda en 1.490€ (1.397 en el cas de les dones). Ara bé, si fem servir el salari mitjà, és a dir, el més freqüent a l’estat espanyol per al mateix any, ens trobem amb què això es converteix en unes retribucions anuals de 18.490 €. Si fem el mateix exercici de dividir-ho en catorze pagues i fem les retencions pertinents (solter, trenta anys, sense càrregues familiars), la cosa acaba en uns miserables 1.080 € a la butxaca, i això per a una jornada completa de 40 hores setmanals. Uns salaris, d’altra banda, que van perdre, de mitjana, un 10 % de poder adquisitiu entre 2008 i 2020 (ara, probablement s’acosta al 15-20%, i en el cas dels treballadors públics, es pot acostar al 20-30%).

El problema s’afegeix quan ens adonem que elements bàsics com l’habitatge, especialment a Catalunya, i sobretot a Barcelona, impedeixen, a la pràctica l’accés d’aquest dret fonamental a la majoria. Segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, en base als contractes registrats, durant el segon trimestre de 2022, el lloguer mitjà a la capital del nostre país ja s’enfila als 997 € per a un pis de 72 metres quadrats (el 2013 era de 682 €). En altres paraules, l’esforç econòmic per viure sota un sostre ja passa del 90%. I això sense tenir en compte serveis com la llum (mitjana 70-80 €), gas (50-100 €), aigua (20-30 €) o internet (30-50 €) (calculat per a una persona sola). En altres paraules, el sistema es fonamenta en la impossibilitat de viure del propi treball, tret que s’utilitzi el recurs de compartir pis, viure dels ingressos aliens (això explica l’escassa taxa d’emancipació dels joves) i acceptar la condició que, al nostre país, la majoria de la gent que viu del seu treball és, simplement, pobra. Per contra, els lloguers pugen per diversos motius. El primer dels quals, lloguers turístics (que poden multiplicar per quatre els ingressos) i els creixents riscos d’impagament (lògics tenint en compte la impossibilitat de conjugar lloguers fora mida amb sous de merda). S’arriba a l’absurd que els encarregats de les immobiliàries (que segons conveni tenen un salari base a l’entorn dels 1.200 € nets) no podrien ells mateixos llogar els zulos que mostren a clients escandalitzats sobre el nivell de surrealisme a què assisteixen.

“Ells fan veure que ens paguen, i nosaltres fem veure que treballem”. Aquesta frase ressona amb intensitat, quaranta anys després. De la mateixa manera que el món socialista vivia en la farsa de la contradicció entre retòrica heroica i realitat depriment, al món capitalista occidental, especialment a Catalunya, i molt especialment a Barcelona, el contrast entre la propaganda oficial i la lletra petita de la vida quotidiana, és cada vegada més gros. I tot plegat, ni en política, ni socialment, ni encara menys als grans mitjans, aquesta farsa és reconeguda ni combatuda amb prou contundència. 

En una era en què la política, creixentment controlada per unes elits extractives i egoistes protagonitzen un campionat per reduir impostos per als rics (que, en les darreres dècades, finit l’espantall dels règims socialistes de la guerra freda, han deixat literalment de pagar impostos, especialment per les martingales legislatives d’impost de patrimoni i societat, més la enginyeria fiscal dissenyada perquè cap milionari pagui pràcticament res), l’única possibilitat per revertir la situació només pot tenir dues solucions combinades: duplicar els salaris i controlar de manera fèrria el preu de l’habitatge i els serveis bàsics (fent-los caure a la meitat). Duplicar els salaris té la virtut de fer aflorar aquests diners que s’esfumen via paradisos i exempcions fiscals i posar els seus diners a l’IRPF dels treballadors, i fer caure a la meitat el preu de l’habitatge implica disposar de diners per dedicar-los a altres béns i serveis, de manera que propicia acabar amb rendisme improductiu (especulació immobiliària) i obligar als diners a buscar altres vies a la recerca de rendiment. L’alternativa és aquesta llarga decadència i enfonsament de les classes mitjanes (les úniques que sostenen amb els seus impostos estats cada vegada més inviables i les que ofereixen estabilitat a les democràcies) en què ens podem trobar amb una meva de vaga de braços caiguts que ja es detecta en el món del treball. Quan els polítics parlen d’”allò que a la gent li interessa” és precisament aquesta realitat incòmoda, que, amagada per uns mitjans colonitzats per les grans fortunes i corporacions, s’ha constituït com a una bomba de rellotgeria que podria esclatar en qualsevol moment.