El futbol, com la vida mateixa, es divideix en dinàmiques. No tenen res a veure la manera amb la qual arribes al Bernabéu la temporada passada i en l’actual, fet que es reflecteix en el resultat final d’ambdós partits. Tothom sap que un Clàssic tot pot variar, que qualsevol detall influeix, i que aquests s’acaben convertint en els duels que s’utilitzen per a revertir aquestes dinàmiques. Tot i això, el d’aquest 16 d’octubre ha estat una pedra més en el camí d’un FC Barcelona que venia d’una davallada intersetmanal a Europa i que ha arribat al Clàssic amb massa por de no poder rescabalar-se de la delicada situació. 3 gols a 1 al Santiago Bernabéu.
La falta que no fa Busquets a Kroos per tal de tallar la transició ofensiva del primer gol, el desgavell defensiu del segon i la falta de contemporització defensiva d’Eric Garcia que provoca el penal executat per Rodrygo. Les situacions límit o extremes són aquelles en les quals es demostra si un jugador està preparat o no per a viure-les, i l’experiència del passat ha fet que molts dels veterans del primer equip blaugrana es vegin superats en la majoria de partits vitals. Al final, les fòbies i pors fan que et mostris d’una manera gens desitjada en els moments importants. I és indubtable que pel vestidor blaugrana hi sobrevolen massa fantasmes del passat que fan que molts dels integrants juguin les grans nits d’una manera massa esverada i sense saber quines decisions prendre en les esmentades situacions extremes. Això és exactament el que li sobra a un Reial Madrid que no gaudeix de la necessitat imperiosa de guanyar títols i que surt amb poc a perdre i molt a guanyar.
A l’equip se l’ha vist patint en excés en defensa. En una hora de partit el Barça patit les transicions ofensives d’un Madrid que només ha rebut tres faltes, abans que aparegués un Gavi massa agitat però conscient de la necessitat de marcar territori en un escenari que semblava més que perdut. Aquesta falta de passivitat, deixadesa i falta contundència corregida pel jove jugador del planter xoca amb la intensitat, velocitat i resistència que imprimien uns jugadors blancs liderats per un Fede Valverde que imprimeix exactament el que li ha faltat al Barça de Xavi. I no només aborda potència, sinó que quan pertoca frena i juga amb sentit, que al final és el més important al futbol. També esmaperduts i desorientats en atac s’han mostrat els visitants. Aquesta falta de confiança provoca que als extrems els costi encarar i que tampoc es vegin còmodes jugant per dins. L’equip s’ha mostrat massa horitzontal i tampoc s’ha vist cap passada interior que pogués ser aprofitada pels de davant.
Temps. Això és el que necessita l’equip i el projecte esportiu. Més enllà de perdre o guanyar, i mirant de cara al futur, preocupa més que els joves s’estiguin contagiant del pànic escènic dels veterans en els partits grans. Però fa uns anys, jugadors com Carles Puyol, Andrés Iniesta o el mateix Xavi Hernández es van espolsar les pors a través de bon joc i, per conseqüència, victòries. Això demostra que la por és totalment reversible. Per tant, ha quedat palès que l’antídot és el canvi generacional que, una vegada es completi, permetrà tornar a creure en la victòria sigui quin sigui l’escenari.
