La militància de Junts ha decidit que no. Que la situació és insostenible i que els riscos de deixar el govern són inferiors als de romandre-hi. I les xarxes, els digitals, la premsa convencional i els opinadors han esclatat. De fet, amb un creixent domini per part de politòlegs afins a ERC, la pressió mediàtica ha estat molt hostil contra el sector Catalan National Party de Junts, que s’ha imposat (per poc) als dels nostàlgics de Convergència. I el resultat és que tot just ara (escrit aquestes ratlles la tarda de diumenge) el president Aragonès s’ha tancat al Palau de la Generalitat a dissenyar un govern monocolor amb independents o sense (que hi hagi independentistes ja sembla més complicat).

He de reconèixer que m’ha sorprès. Tenint en compte la capacitat de partit dirigit per Turull d’empassar-se humiliacions, especialment des del mateix moment del debat de política general, i de la importància de controlar àrees de poder, el que ha fet la militància de Junts és digne d’admiració. Triar la intempèrie de la possibilitat enfront de la comoditat de la permanència no és fàcil. Tanmateix, i més enllà de les consignes fàcils sobre la dignitat, l’orgull, la “pagueta” i altres animals de companyia, cal entendre la decisió col·lectiva com a una aposta arriscada i valenta, que si bé els pot empènyer vers la irrellevància, també pot comportar, una vegada ERC s’esberli davant la realitat de l’estret autonomisme que concedeix una Espanya hostil, una futura hegemonia política, fins i tot la possibilitat de ser la força heterogènia i contradictòria que acabi dissenyant el model de República que pot esdevenir una Catalunya avui instal·lada en un impasse permanent. Si em permeten alguna metàfora històrica, els de Turull acaben d’imitar Mao Zedong i la seva llarga, dolorosa, tràgica i exitosa aventura de la Llarga Marxa. Per als aliens a la història de la Xina, aquest és el nom de la retirada dels comunistes xinesos, envoltats pels seus enemics del Guomintang durant la guerra civil xinesa, que va portar a recórrer a peu 12.500 quilòmetres al llarg de 370 dies, entre octubre del 1934 i el del 1935, que va permetre salvar de la derrota segura els partidaris de la revolució, fins a la salvació, la consolidació i el reforçament del lideratge de Mao. És cert que només van arribar una desena part dels 86.000 soldats comunistes, i que la victòria final encara hauria d’esperar catorze anys, tanmateix la història està farcida de decisions irracionals que fàcilment esdevenen mites prou forts perquè les minories acabin esdevenint majories.

Més enllà dels mites i de les jugades arriscades, caldria prendre en consideració un factor del qual se n’ha parlat poc. Durant aquesta crisi de govern, s’ha posat exageradament el focus damunt Junts (que, per cert, pràcticament no controla els mitjans públics i en té pocs de privats afins). I, la realitat és que la seva responsabilitat en l’afer ha estat més aviat poca. Després de l’assoliment del 52% independentista (i voldria recordar que la campanya electoral de 2021 va ser absolutament penosa, perquè semblava com si els partits independentistes preguessin als seus votants que no els fessin costat), des del minut zero hi ha hagut una guerra freda absurda… o no! Tothom ha parlat de la lluita fratricida per l’hegemonia independentista. Tanmateix, escèptic com és aquest articulista, i tenint present que no hi ha pràcticament diferències entre votants i militants d’ambdós partits, ni tan sols diferències ideològiques remarcables, tendeix a considerar altres factors per interpretar aquest fracàs. O, més aviat responsabilitat.

Així, des de l’exclusió dels exiliats i represaliats a la taula de diàleg, fins a la demanda d’una moció de confiança al debat d’aquest octubre, s’han succeït episodis en els quals ERC ha fet tot el possible per expulsar del govern els seus companys juntistes. El cas més destacable ha estat el vergonyós paper en la remoció de la presidenta del Parlament Laura Borràs, aquest juliol, quan és òbvia la maniobra jurídica del poder judicial espanyol (que ja ha deixat clar que ni pensin en cap possibilitat de desjudicalització). De fet, la tebior en la defensa del president Torra en l’anterior legislatura, ja explicava massa coses. A continuació va venir el confús episodi de l’acusació de la diputada Najat Driouech de racisme per part dels borrassistes, i la campanya a les xarxes socials per la qual qualsevol partidari de la catedràtica de literatura comparada com a una mena d’islamòfobs de sèrie, que fins i tot comportava un linxament públic d’una de les icones de l’independentisme secular en la persona de Lluís Llach. Mentrestant, també el director de Vilaweb, Vicent Partal, un dels periodistes més sòlids i coherents d’aquest país, també rebia uns atacs abjectes on barrejaven la seva família. D’altra banda, la voluntat de sabotejar la Diada de l’11 de setembre des de la pròpia presidència de la Generalitat era contestada per una impressionant capacitat de mobilització de l’independentisme, en la manifestació més nombrosa de tot l’any a tot Europa (amb l’excepció del funeral de la Reina d’Anglaterra). Finalment, l’aparell de propaganda ben greixat per determinats politòlegs i comunicadors assenyalava els propis manifestants de la també mobilització emprenyada del Primer d’Octubre. Com a acte final, l’anunci, al mateix Debat de Política General, d’una Llei de Claredat pel president Aragonès. Un anunci sorpresa i inesperat, que no va trigar ni mitja hora a ser respost des de Madrid amb un “no a tot”. I resulta ben curiós que Aragonès defenestrés Puigneró per la suposada deslleialtat de no avisar-lo de la presentació de la moció de confiança com si el president hagués explicat que pensava proposar una norma que, a la pràctica, va servir per ajornar sine die qualsevol nou referèndum al Canadà.

Després de tot aquest culebrón polític, valdria la pena concloure que la responsabilitat d’aquest trencament no recau damunt les espatlles del 55% dels militats de Junts, sinó d’un nom i un cognom: Pere Aragonès. L’actual president, responsable del seu gabinet, de la seva cohesió i estabilitat, sembla haver treballat incansablement per aconseguir allò que ja s’ha produït: la sortida del principal soci. La seva actitud política ha estat irresponsable, perquè en comptes de fer servir l’extintor cada vegada que es produïa un incendi de grans o petites dimensions, ha afegit benzina al foc. I no és d’estranyar, tenint en compte que, ja en la legislatura anterior havia liderat, per posar un exemple, una llei que pretenia privatitzar la major part dels serveis públics (la Llei Aragonès) que va fracassar perquè molts arribaven a la conclusió que era una maniobra per generar xarxes clientelars afins i complicitats amb el poder econòmic (tot gent una OPA hostil als antics convergents o socialistes) i acumulant, per tant, enemics arreu. Enguany, el seu paper en l’avançament de les classes a primària i secundària (amb infants i adolescents rostint-se en edificis escolars deficients) posant-se a tota la comunitat educativa en contra, i en nom del “feminisme” (més temps de guarderia perquè els empresaris puguin explotar millor les mares, en comptes de fer com fan els nòrdics de propiciar més dies lliures als progenitors per a possibilitar la conciliació) ens mostren una Esquerra neoliberal, imbuïda de llenguatge progressista, i tanmateix, de praxi submisa als poders econòmics i polítics espanyols.

Els politòlegs hauran de fer uns quants doctorats sobre les polítiques de manipulació mediàtica per fer creure l’opinió pública que la causa del fracàs van ser uns quants milers de militants de Junts, mentre és obvi que les limitacions polítiques i personals i la incoherència ideològica del president és al darrere del trencament d’un govern. En el fons, aquesta història també recorda molt a l’estratègia de Chiang Kai Sheck, el líder de la Xina Nacionalista i del Guomintang, antic aliat de Mao, fins que va forçar la pròpia guerra civil que va acabar amb ell a l’exili, i els comunistes a Pequín.