No s’ha de ser expert en finances per entendre-ho. Quan una institució gasta més del que ingressa pel seu negoci ordinari (per obrir cada dia la persiana), i continua endavant només pot ser per dos motius: O bé s’activen vies de crèdit (finançament per cobrir la diferència negativa entre ingrés i despesa); o bé s’activa la venda d’actius estratègics que et permeten obtenir uns ingressos extraordinaris per cobrir la pèrdua.

Com gairebé sempre, hi pot haver dues visions, essent la més positiva la que ens remarca el poder que té el Barça i l’atracció que desperta. El club és una fàbrica de valor gairebé imparable i una màquina de generar ingressos que li permeten sortir al mercat amb actius que sempre resulten interessants per als inversors. Per tant, el Barça té i sempre tindrà compradors mentre mantingui aquest atractiu i aquesta capacitat de generar negoci. Per aquest atractiu hem estat capaços de vendre algunes parts importants del club per a les que hem trobat molts compradors interessats, i això ens ha permès esquivar situacions de dissolució que eren possibles i reals.

Aquesta mateixa confiança de tercers ens va obrir les portes a un refinançament del deute de curt a llarg termini, que va permetre evitar un col·lapse financer que hauria estat també la fi del Barça tal com el coneixem. Abans compradors, ara entitats de crèdit o de capital, tothom té interès en el Barça i, lògicament, capacitat de retorn de les seves inversions o finançaments.

Fer qualsevol anàlisi sense saber d’on venim, sense considerar l’evolució present i a futur, ens resta objectivitat i ens porta de nou a una guerra de bàndols sense sentit que només perjudica el Barça. La realitat, el punt de partida, és que l’herència era objectivament una bomba de rellotgeria a punt d’explotar en un dels pitjors moments econòmics de la història i amb un Barça que ja no competia, que vivia del passat i que tenia unes obligacions financeres que l’estrenyien com a institució fins a abocar-lo a ser insolvent i insostenible. És a dir, inviable.

Quan alguns dèiem que, per salvar el Barça tal com el coneixem i mantenint el model de propietat de sòcies i socis, calia prendre decisions impopulars ens referíem a aplicar mesures crítiques sobre els salaris esportius (ERTO); a executar una auditoria laboral integral; a revisar i crear els instruments per la participació activa (social i, perquè no, financera) dels nostres socis i fans per la reconstrucció del Club; a rebaixar dràsticament el volum de despesa (un 30%, com a mínim) en salaris esportius, no esportius i càrregues financeres; a utilitzar les vendes d’actius i drets per eixugar deute de forma remarcable; i a avaluar des d’un punt de vista de risc patrimonial la viabilitat de l’Espai Barça i l’endeutament global associat, que ens situarà prop dels 3.000 milions de deute, inassolible de totes totes.

Fent una lectura d’alguns conceptes, amb la informació que tenim avui, en podem extraure algunes veritats objectives:

No hem complert amb la rebaixa de despesa. Hem pressupostat més de 900 milions d’euros que ens deixaran unes pèrdues a la temporada 22/23 de 100 milions que eixugarem amb una nova palanca financera (venda d’actius, pèrdua de patrimoni). Amb el futur pròxim a Montjuïc, els ingressos ordinaris aniran a la baixa notablement i aquest forat, previsiblement, es farà més gran i necessitarem noves palanques per tal de compensar-lo.

No hem complert amb l’ajustament salarial esportiu i no esportiu. No hem pres mesures sòlides en rebaixes salarials i els acomiadaments dels executius de primer nivell, en qui la nova junta directiva va confiar fa poc més d’un any i que ara ja no serveixen, ens obliguen a incrementar aquesta partida molt per sobre de pressupost.

No hem complert en la rebaixa de deute. Ni tan sols amb les vendes de patrimoni (palanques) hem estat capaços de rebaixar de forma determinada l’endeutament. Això ens ha produït un increment vertical en el pagament dels interessos financers. La pujada de tipus d’interès i tenir finançaments variables en comptes de fixes ens ofega. Tenim un deute bancari superior a 800 milions d’euros.

No hem complert en ingressos comercials. Ens manquen patrocinadors i ingressos en un capítol estratègic que ha de ser part del motor de recuperació del club. Ens cal un equip executiu de primer nivell que ha de fer volar, literalment, els ingressos comercials. En el mateix ordre, cal un impuls exponencial a tot el que relaciona amb BLM (la societat que gestiona el marxandatge), on tampoc complim.

Amb tot això, el present esportiu engresca molt (deixant de banda el partit contra l’Inter), hi ha projecte esportiu i tenim una generació de futbolistes amb ambició i sentit de pertinença que ens il·lusiona a tots. És, de llarg, el canvi més valuós del govern actual del club.

Així com el futur esportiu és il·lusionant i pot ser brillant, en el terreny econòmic i de forma objectiva el Barça segueix molt més endeutat del que seria raonable, continua amb una despesa disparada, i va tirant de crèdit i vendes d’actius per quadrar el balanç. Aquesta situació tots sabem només es pot revertir arribant a un equilibri en el balanç ordinari amb la finalitat ineludible de ser viables. Aquesta i cap altra havia de ser la tasca prioritària i, per ara, no l’estem acomplint. Per protegir el model de propietat que ens fa únics cal, en primer lloc, deixar de perdre diners. I cal deixar de perdre diners, també, per no haver de recórrer a finançaments cars o més vendes d’actius.

El Barça, avui, viu a crèdit.