M’he assabentat, gràcies a una foto a Instagram, que en Jaume està vivint a Nova York. No m’ha sorprès gaire. Sempre va mostrar molt d’interès pels nord-americans. La seva ambició als quinze anys ja era digne d’un Steve Jobs penedesenc. Li encantava el bàsquet, el menjar ràpid i tenir més objectius que els altres. A vegades no puc evitar pensar en ell. Per a mi Nova York seria massa: massa gran, massa sorollosa, massa gent, massa antinatural.

L’altre dia em vaig trobar una foto de la classe del 2012. S’hi veuen trenta adolescents de quinze anys criats a la comarca del Penedès, entre ells jo mateixa. N’han passat deu anys. Ens pensàvem que havíem compartit molt de temps junts, però ara que som més grans ens adonem que en realitat allò va ser només una petita etapa de la vida.

La Júlia ja és mare. Va tenir la criatura quan va acabar infermeria. No conec pas la seva parella, però recordo que era una dona intel·ligent. Segur que deu haver triat bé.

En Martí se n’ha anat a viure al sud d’Espanya perquè es va enamorar d’una andalusa. Havien estat junts un temps a distància, però va vèncer l’amor i s’hi va traslladar. Va intentar fer un parell de carreres universitàries i finalment es va fer comptable. L’última vegada que el vaig veure conduïa un Seat León i tenia barba d’home adult.

A en Manel li va costar conèixer una noia que li agradés, però un cop la va trobar les coses van anar molt de pressa. Ja viuen junts de fa força temps i ell té una feina increïble en consonància amb el seu coeficient intel·lectual fora del comú.

L’Asier volia ser advocat, però fa de cambrer. Sé que va tenir una època de pols blanca i pastilles de colors. Sempre va ser una persona sensible i molt més intel·ligent del que mostraven els seus resultats acadèmics. Recordo que d’adolescent l’admirava i alhora el detestava perquè es ficava amb mi.

La Maria ja té dues filles i es va ajuntar amb un discjòquei. Aquesta va ser una història una mica estranya. Així i tot, sembla que totes tres estan bé.

Quan tots ells pengen fotos a les xarxes socials, veig que les nostres cares cada vegada són menys rodones. Moltes de les coses que volíem ser s’han esvaït i moltes altres s’han acomplert.

Durant tot aquest temps, jo he continuat creient fèrriament en la màgia de la vida. Potser perquè em dedico a escriure i, en realitat, mai estic en el món real, vulgui dir el que això vulgui dir per a alguna gent.

La Rosalín surt amb una noia guapíssima des de fa ja més de cinc anys. Totes dues fan un tàndem de pel·lícula i estudien carreres per abocar-se a ajudar els altres. Ella és de les que més m’ha sorprès, perquè no ho tenia gens fàcil per ser feliç. Però la seva força l’ha fet sobreposar-se i sé que tindrà tot allò que es mereix.

Hi vam passar moltes hores, en aquella aula de tercer d’ESO, que feia olor d’humanitat, de la nostra humanitat.

De molts altres, no en sé res. Suposo que a la vida de tothom passen més o menys les mateixes coses: hi ha morts, hi ha naixements, cors trencats, il·lusions. La vida sempre continua endavant, perquè al meu parer la vida i la força són el mateix.

Les nostres històries sempre estaran entrellaçades i, quan a ells els hi passi alguna cosa bona, inevitablement me n’alegraré i el dia que m’assabenti d’una mala notícia estaré trista i em preguntaré “per què?”.

Recordo quan tens quinze anys i tot està ple de primeres vegades. Algunes d’elles les expliques amb veu molt baixeta a les amigues. Però d’altres, les més íntimes, només les saps tu i potser una altra persona. Tot el que vam viure ha pres un color ocre i, si ara em sembla encara més bonic, deu ser fruit del pas del temps.

La Rosalín sempre serà la meva amiga d’infància, en Jaume el primer noi que em va agradar, en Martí qui em feia companyia els vespres en sortir de la biblioteca mentre no arribaven els pares, en Manel qui m’ajudava amb les matemàtiques, la Maria l’amiga amb qui reia i em divertia al parc…

Potser vaig compartir prou temps amb ells perquè s’hagi vist transformada per sempre més la meva manera de ser i de fer. Mai sabrem com faria les coses si no hagués compartit la meva adolescència amb tots ells. Estic segura que si modifiquéssim una sola variable de les equacions del passat, el present es veuria completament capgirat.

Nova York està molt lluny, però per primera vegada sento que tinc un vincle amb la ciutat. Allò que vaig estimar en una aula de cinquanta metres quadrats ara està escampat pel món. I l’amistat no ha tornat a tenir ni la mateixa força ni la mateixa importància. Però per sort ho tinc tot present i de tant en tant ho recordo per assegurar-me que no acumulo pols en els records que compartim.