eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Temps moderns

    Disculpes al geni Charles Chaplin per pispar-li el títol de l’article. En efecte, són temps moderns, aquests del futbol. I no necessàriament millors, ni expressió de progrés, ni pas endavant. Temps moderns per l’arbitrarietat d’allò que havia de contribuir que el joc fos més just, grandiloqüència que sona a fina ironia. Aquest invent del VAR funciona de manera estrafolària, prou ens estem convencent. Ni a Europa va bé i menys encara si l’ha d’emprar un eslovè a qui un matx d’alt voltatge com aquest li anava set talles grans. Penals escamotejats, cegueses momentànies i empremta al marcador de manera decisiva. El Barça va perdre desemparat per la tecnologia, víctima dels avenços de la ciència.

    Temps moderns també en altres sectors de l’acció. Progressivament, el futbol es va apropant al bàsquet pel que fa a la creixent intervenció dels entrenadors, aquells senyors que abans es dedicaven a formar l’onze, moure la mà esquerra amb els futbolistes i contemporitzar davant la pèrfida premsa. Som al segle XXI i els místers són ara èmuls de Saras Jasikevicius, obsessiu personatge convençut que encara juga i pot moure l’equip a voluntat, indicant amb precisió quina és la pròxima jugada d’atac, quina l’alternativa en defensa a cada possessió aliena. Avui, Xavi Hernández haurà dormit malament. Inzaghi li va guanyar la partida d’entrada, conscient que aquest Internazionale ja no és la meravella llegendària dels Luisito, Sandrino Mazzola, Corso, Burgnich, Facchetti i companyia, estrelles coordinades pels fils del precursor Helenio Herrera. Què més voldrien. Ara formen una mena de legió estrangera, gentilesa de la globalització, que pena pel calcio i llueix a la Champions un rostre esquerp ple d’imperfeccions. Fa el seu paper, el representa com pot i si sona la flauta com anit, alabat sia el record del signore Moratti, artífex de les millors hores d’un passat ja remot. Com qualsevol va poder veure, es tractava de cedir la pilota al Barça, parapetar-se al darrere en homenatge al cèlebre catenaccio, sortir a la contra en estampida quan ho permetés una distracció del rival i xutar de ben lluny aprofitant una mínima escletxa, tal com va fer el murri Çahanoglu en les dues ocasions disposades. No es pot demanar major efectivitat en un futbolista turc.

    Arribada la mitja part amb més pena que glòria, negats els extrems, desproveït Lewandowski de pilotes, per sota tothom del rendiment previst i amb lentitud manifesta en la velocitat de pilota, s’imposava que Xavi fos Saras amb una intervenció decidida que alterés radicalment el mapa de batalla. Com deia Rexach fa una pila d’anys, la feina de l’entrenador consisteix a moure les bajoques del tauler a veure si encertes la sacsejada i surts del problema. No hi va haver manera. Seixanta minuts per crear una ocasió mentre el barcelonisme es desesperava amb l’obsessió per confiar l’atac en exclusiva a Dembélé, aposta de risc, quasi pròpia de ruleta russa, que no resulta ni ara ni abans, en això si que hi ha regularitat. A falta de mitja hora, les camàndules dels italians, grans actors de comèdia, agermanades amb la ineptitud de tot l’estament arbitral present a San Siro van aconseguir un petit miracle a Milà, un marcador neorealista. 1-0 i capcots cap a casa. S’hauria pogut guanyar amb justícia del VAR, s’hagués pogut empatar malgrat aportar escassos mèrits i es va perdre sense saber ben bé com, només per a certificar una passa enrere en el pitjor moment.

    Convenia que el primer compromís seriós servís per agafar confiança. Són dotze partits en quaranta-un dies i una revenja amb els neriazzurri que se servirà calenta, contràriament al tòpic. L’equip necessita confiança i enfortiment per etapes, partit a partit. En l’exigu marge d’un mes, el Barça veurà definit el destí de la temporada de manera inapel·lable, sentència que genera un diagnòstic rotund: Cal espavilar i no fer el ruc, que la palla va cara. Són temps moderns, sí, però quan l’onze rutlla de veritat no fem cas del VAR, ni de l’intervencionisme sobre la marxa dels entrenadors per canviar el signe dels partits. I aquest Inter tan justet no pot, de cap manera, pispar la segona plaça de Champions al Barça. Si ho fes, senyal que la reconstrucció encara serà molt més lenta del que vaticinaven els pronòstics. Costa d’empassar això de jugar-te les garrofes només iniciar octubre, però pitjor resultaria encara ennuegar-se tot just començar, quan estaves convençut que totes et pondrien i el paisatge resultava de prometedor verd esperança. Avui, el quadre s’ha enfosquit de cop.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca