Una llengua estrangera

La setmana passada, el periodista Antonio Baños va comparèixer davant del tribunal número 30 de Madrid acusat de desobediència. Baños, un més de les 4.200 víctimes de la repressió judicial espanyola (no consta que enlloc d’Europa es registri situació similar contra cap altra minoria nacional) es trobava allà perquè, com va passar mesos abans, es va negar a respondre a l’acusació particular de VOX en l’enèsim procediment judicial contra catalans disposats a exercir com a tals. La particularitat de l’esdeveniment és que l’acusat, com sí va poder fer el dia anterior l’exdiputada Eulàlia Reguant, volia contestar les preguntes del fiscal en català, i la jutgessa li ho va impedir. Baños, aleshores va negar-se a declarar en “una llengua estrangera”, i la vista es va suspendre.

Com és previsible, aquestes paraules van propiciar la indignació de l’espanyolatria furibunda, a dins i a fora de les fronteres catalanes. Que si falta de respecte, que si desconsideració, que si de traïció als seus orígens, que si fanatisme nacionalista, que si el castellà és també llengua pròpia de Catalunya, que si el castellà “nunca fue lengua de imposición –Borbón dixit–”… res de nou a l’oest del Cinca. Tanmateix, la declaració apunta una idea interessant sobre la qual faríem bé de reflexionar.

L’Antonio Baños i jo, probablement un dels periodistes més originals i carismàtics del nostre país, compartim unes quantes coses, així que em permetré fer-li d’intèrpret. Som del mateix barri –Santa Eulàlia de Vilapiscina– (de fet vam créixer a uns 300 metres l’un de l’altre), compartim generació (ell és dos anys més petit que jo), provenim de la mateixa classe –obrera de manual, of course–, uns orígens familiars de zero cognoms catalans (ell, murcians arribats abans de la guerra, jo galaico-aragonesos-castellans de cronologies dispars, tot i que amb més d’un segle d’antiguitat, a banda de similar heràldica anarquista). Si hi ha quelcom que ens diferencia és que ell vesteix amb més estil, mentre que els meus gustos musicals són més sofisticats. Sospito, a més, que durant la dècada dels setanta devien intercanviar algun cop de roc a la plaça Garrigó o haver disputat algun partidet de carrer –és el que té ser de Nou Barris per als darrers boomers–.

Ara bé, un dels altres elements que compartim és la nostra relació amb el castellà, que per a ambdós va ser la primera llengua adquirida, i que tanmateix, avui la sentim com a llengua estrangera. Això no vol dir que ens resulti aliena –òbviament un fet impossible–, sinó que en la involució castellanocèntrica desenvolupada aquests anys, amb l’agressivitat del nacionalisme espanyol actual, se’ns hagi fet hostil. Efectivament, servidor de vostès no va començar a parlar català de manera regular fins als quinze anys. No pas per cap raó particular, sinó perquè l’entorn a Nou Barris era pràcticament monolingüe i entre els nostres veïns catalans –en Màrius Serra, el pare Apel·les o el Mag Fèlix, com a figures il·lustres del barri– la submissió lingüística era pràcticament total. Tanmateix, a mesura que hom desenvolupa consciència política, i hom va descobrint la història recent del nostre país, aleshores apresa de manera autodidàctica en ple temps de silenci, l’aprenentatge i ús del català acaba esdevenint un acte de militància antifranquista. Els fatxes, amb la seva corrua de falangistes, policies, alts funcionaris i tot de gent antipàtica que considera els nostres veïns catalans com a ciutadans de segona, ens van inspirar la idea que la llengua, efectivament és connotada. I que parlar, escriure, llegir, pensar en català representa una manera, com defensava el gran Ovidi, de posar-nos al costat d’aquells a qui ens agrada parlar, escriure, llegir i sobretot pensar per compte propi.

És cert que els anys setanta i vuitanta, i fins i tot si molt m’apureu, els noranta, el nostre món era més serratià (amb Joan Manuel Serrat com a pont entre ambdues tradicions lingüístico-culturals), en una època d’hegemonia antifranquista on aquesta dualitat esdevenia un fet natural. És el que, des d’un recorregut similar feia un altre dels grans periodistes i escriptors més grans que nosaltres, el periodista, poeta i escriptor Ferran Aisa, quan publicava articles de viatges per aquella Espanya dels setanta on, com explicava Miquel Martí i Pol, tot també estava per fer i semblava possible. Tanmateix, tot això ha anat canviant, i aquell miratge en què bona part de l’esquerra espanyola sentia música en català, gallec o euskera com a acte constitucional que una altra Espanya plurinacional era possible, es va anar esvaint a mesura que l’Espanya negra machadiana anava recuperant el centre del tauler polític fent bon el principi castellà del “la cabra tira al monte”. En Baños sempre explica que la seva primera experiència com a periodista va ser seguint la campanya electoral de José María Aznar, veritable Darth Vader de la política espanyola, artífex del retorn d’Espanya al costat fosc de la força

- Publicitat -

I sí, efectivament, mentre que bona part de la immigració espanyola dels cinquanta i seixanta, la major part perdedors de la guerra, que als seus pobles eren pàries i l’arribada vers Catalunya no només era un acte de supervivència econòmica, sinó la possibilitat de començar de nou des d’un país hegemònicament antifranquista, van optar per aprendre català i procurar que els seus fills aprenguessin la llengua i formessin part, en igualtat de condicions, a la seva nova pàtria d’acollida. Voldria recordar que precisament van ser els pares de Santa Coloma de Gramenet els qui es van mobilitzar per la immersió lingüística, davant la perplexitat dels tibats pre-convergents i els dubtes de Marta Mata –que no es diu gaire, tot i que semblava partidària de les línies d’escolarització separades per llengua–. 

Tanmateix, tot va canviar. I no van ser precisament els manobres, metal·lúrgics i paletes d’Andalusia, Extremadura i Aragó els responsables, sinó bona part dels alts funcionaris, alts executius, magistrats, policies i altra gent de mal viure traslladada a Catalunya que no podia entendre una altra relació amb els catalans que la colonial, en aliança amb les antigues elits catalanes aculturades en castellà i partidàries del franquisme, i anteriorment de la monarquia, que tenien por dels anarquistes murcians… que als anys vint i trenta s’expressaven amb naturalitat en català. Són ells els qui, aquestes dues darreres dècades han reclamat la reespanyolització d’una Catalunya que, en democràcia, ha seguit una evolució divergent al postfranquista forat negre que representa un Madrid d’aspiració postimperial. Són aquests aquells qui reclamen més espanyol, no pas amb cap voluntat literària, sinó de submissió política, cultural i lingüística. Són ells els qui desenvolupen una ofensiva, no només recentralitzadora, sinó essencialment, refranquistitzadora, en forma de piolins, de magistrats hostils, d’alts executius catalanofòbics, i del mamporrerisme ultradretà de tota la vida que s’han dedicat sempre a fer els seus akelarres fatxes en la seva kermesse anual del 12 d’octubre.

Tant Baños com jo mateix, dedicats a això de l’escriptura, hem publicat llibres i articles en castellà, una llengua amb la qual, literàriament ens sentim còmodes. I també ho fem en català, no pas com cap acte de militància, sinó perquè també ens sentim còmodes i representa, alhora, una forma de construcció d’una cultura que tendeix a abusar del voluntarisme i la precarietat (malauradament, els cercles literaris espanyols són tan mediocres i miserables com els catalans, aquí sí que hi ha similitud). Probablement, si tingués vint anys i formés part d’aquestes noves generacions més globalitzades, el meu anglès fóra millor i provaria sort publicant en aquesta llengua, on sembla que hi ha més possibilitats de passar de les engrunes materials a unes possibilitats retribucionals  més generoses. I no passaria res. De la mateixa manera que el polonès Józef Teodor Konrad Korzeniowski, fart de les imposicions culturals i l’opressió nacional de l’Imperi Rus, va anar a Londres, va començar a escriure en anglès als vint-i-pocs anys i es va canviar el nom pel de Joseph Conrad, qualsevol individu té dret a reinventar-se com a ciutadà i com a escriptor. I és la llengua d’adopció la que acaba definint-te en un acte de sobirania individual suprema. És per tot això que aquests espanyocèntrics furibunds, en el fons, reforcen la nostra decisió de trencar amb un passat desagradable i a entendre que aquesta llengua, cultura i valors d’imposició ens porten a considerar aquesta llengua nostra, i aquell que era un país que no va poder ser, i que va enviar milers de “mamporreros” fanàtics a difamar-nos i agredir-nos, com l’espanyol ha esdevingut per a nosaltres, una llengua estrangera.

No és excepcional. Parlava de Conrad, probablement el meu novel·lista de la literatura anglesa que més em fascina. Tanmateix, també podria pensar en els espanyols i catalans que vivien al Virregnat de la Plata, i que quan van venir els piolins espanyols no van dubtar a prendre les armes contra Espanya i els Borbons fins a construir Argentina, ara fa dos-cents anys. No sé en el cas d’en Baños –suggereixo al director d’aquest mitjà que li faci una entrevista en profunditat, si pot ser a la seva oficina del Bar La Pubilla de la Rambla de Fabra i Puig (on també era fàcil trobar-me als anys vuitanta). Pel que fa a mi, quan un Estat es comporta com a una potència colonial i fa servir tot el seu arsenal de mentides, difamació i violència, tinc molt clar de quin costat em poso. I, en aquest sentit, em declaro molt kantià. En un conflicte com l’actual, no parlem de pàtries, ni de banderes, ni de llengües, sinó d’ètica i sentit moral; de democràcia o feixisme; de República o monarquia; de llibertat o de Isabel Díaz (Thatcher) Ayuso. I ara per ara, i a cinc anys de l’1 d’octubre, Espanya és un país hostil. Per sort, l’espanyol serveix per teixir amistats i bones relacions culturals amb països civilitzats com Argentina, on per cert, m’han traduït més que a l’oest del Cinca, on m’he sentit molt ben tractat en les meves estades acadèmiques, i on puc riure amb Les Luthiers.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca