Després de l’1 d’octubre

Després de l’1 d’octubre, fa cinc anys, estàvem en plena efervescència. A pesar dels cops, de les porres i de la brutalitat policial, fa cinc anys estàvem en plena efervescència. Després de l’1 d’octubre i després del 3 d’octubre teníem un país mobilitzat al carrer i, aleshores sí, el món ens mirava.

Després de l’1 d’octubre, avui, l’efervescència s’ha evaporat i ara regna un espès ambient hostil que empastifa Twitter, també la vida parlamentària, de retrets creuats entre independentistes, sobretot entre partits independentistes i, afortunadament, ara el món no ens mira.

Cinc anys després commemorem el referèndum de l’1 d’octubre i l’aturada del país del 3 d’octubre amb un govern independentista regalant-nos una profunda crisi, un sisme que, tot fa preveure, l’esquerdarà en qüestió de dies. Aquest govern difícilment pot arribar més lluny.

Què ha passat aquests cinc anys per llençar a la paperera de la història el 52%? Què s’ha fet malament per transferir l’energia focalitzada en la independència i la lluita contra la repressió de l’estat a la lluita fratricida entre partits independentistes?

Potser cinc anys encara no ens donen prou perspectiva, però sí la suficient per veure, clarament i nítida, que la lluita fratricida entre l’espai post convergent i ERC sempre hi ha estat, tot i que en alguns moments aquesta lluita ha estat de més baixa intensitat, possibilitant arribar a acords, fins i tot a una llista conjunta, però quan les circumstàncies han estat exigents, molt exigents, les divergències han aflorat i, com ara i després de la proclamació i suspensió de la independència, han estressat i esquinçat el govern.

- Publicitat -

És evident que la repressió, el 155, la presó i l’exili i els indults han atiat el foc de les diferències i quan la marea de la independència ha baixat, les divergències s’han fet tan visibles i presents com el campanar del pantà de Sau aquest estiu. ERC i Junts potser comparteixen el mateix destí però no el camí per arribar-hi: ni la ruta, ni l’estratègia.

De la mateixa manera que l’escorpí no pot evitar picar la granota que el duu a l’altra riba, els partits polítics, també els independentistes, no poden evitar ser fidels a la seva naturalesa i deure’s sobretot a sí mateixos per guanyar eleccions i atresorar el màxim poder per governar; governar una autonomia, una diputació, un ajuntament, picant fins i tot, si cal, a la granota que els duu a l’altra riba.

Després d’aquest 1 d’octubre, assumim-ho, els retrets, recels i desconfiances entre Junts i ERC pesen massa dins i, sobretot, fora del govern; potser aquesta crisi de govern, simplement, marca el final d’un procés, del procés, i convé fer foc nou. I no és qüestió de passar pàgina, sinó d’escriure’n una altra.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca