Sempre arribem tard

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Ves per on, quina paradoxa, en aquest club sempre arribem tard. Tant d’interès, tant de ser el paller emocional del país, centre de qualsevol conversa trivial i resulta que sempre arribem tard. Amb esment especial per allò que abans era anomenat el quart poder i avui és una ombra, una simple caricatura que es limita a entretenir el personal a força d’oferir-li safareig i foteses. Vam arribar tard a fiscalitzar el formidable desori de la dècada anterior, quan la inèrcia de l’èxit i l’afany de revenja d’uns quants pretenien desmuntar-ho tot. Vam arribar a deshores a veure el resultat de la mediocritat personificada en Bartomeu, incapaç sota qualsevol prisma de conduir una nau com aquesta, envoltat només per gent d’idèntic nivell i tapat pel fidel exèrcit mediàtic amb qui compartia interessos, digues-li ‘establishment’, digues-li els de costum quan toca assenyalar els sospitosos habituals, causants de la majoria dels nostres mals col·lectius.

I ara arribem també tard a una altra evidència, la constatació d’haver viscut uns anys que atemptaven contra la raó, que capgiraven la lògica i el sentit d’una institució tan fonamental com aquesta. Contra natura, manava el vestidor, els hi van lliurar el club sense dir ni piu, els hi van pagar el gust i les ganes pels vells èxits quan ja no mostraven esma, ni tampoc talent, per a continuar vencent. Entre tots, incapaços els primers, aprofitats els segons, van organitzar un forat descomunal, d’aquells que riu-te’n tu del Triangle de les Bermudes. I sort encara que només hem comprovat la punta de l’iceberg, que en el país petit tot s’acostuma a escombrar sota la catifa. Sabem de la missa la meitat, però n’hi ha prou per continuar escandalitzats. Els catalans, especialistes en el peculiar art d’assabentar-se els darrers, incapaços de donar el cop de puny sobre la taula en exigència del mínim respecte degut.

Si el Barça va bé i no hi ha competició domèstica, com és el cas d’aquests dies, no falla mai. Tant de bo Rodalies fos tan fiable. Arriba una filtració judicial al diari de guàrdia per a fastiguejar l’espera de partits, sense importar que hi hagi secret de sumari o aquestes definicions pròpies de l’opacitat dels tribunals d’aquest estat, que també prou sabem de quin peu calcen, han calçat i calçaran amb la impunitat acostumada. Quan reben l’ordre, posen el ventilador dels fems en marxa en la direcció coneguda del nord-est, i a rebre onades de desestabilització, organitzades a la manera dels més professionals exèrcits. Com dues setmanes donen per a molt, segur que la broma encara no ha acabat i les sentirem d’algun color més. Fins i tot ja llencen atacs preventius, amenaces d’aquelles que posen la bena abans de la ferida, i se centren en la diana que més avorreixen, la que els hi va causar desastres esportius a grapats mentre vestia la samarra blaugrana. Avís per al navegant argentí: Ni se t’acudeixi tornar a casa, no fos cas que fessis com el seu Cid i encara guanyessis batalles contra ells palplantat damunt del cavall. Si encara carreguen fort contra Pep, què no reservaran a Messi.

I en l’enèsim capítol de la propaganda amb desig d’embolicar la troca, encara hi ha gent que no entén quin paper ha jugat Lionel Messi en els últims vint anys del club. Encara els hi hauries d’explicar, a poc a poc i amb infinita paciència, però resulta estèril, com lluitar a base d’evidències irrefutables contra els terraplanistes del futbol. De la resta, que si Piqué, que si els lesionats amb les seves seleccions i el llarg etcètera, només destacarem les sis blaugranes que demanen un canvi d’entrenador a la selecció per incompetència de l’actual. El club també hauria de donar suport públic a les dones del Barça per què la seva causa és justa i tenen raó. Prou de transigir amb alcaldades i endollats. Què tal si el Barça es proposa fer les coses bé, com cal, en tots els sentits? Prescindint, clar, de la cridòria de mascles alfa, casposos i adversaris en general. Algun cop a la vida has de dir prou davant tanta misèria moral i exigir que un altre futbol sigui possible. Lluny de mediocres, aprofitats i reaccionaris, si pot ser.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca