Aniversari

“I tu… estàs disposat a morir per la independència?” Aquesta és una de les preguntes trampa que els gabinets de comunicació formulen com a part de la guerra psicològica destinada a desmoralitzar l’adversari. I, tanmateix, aquesta és la pregunta incorrecta que caldria ser contestada amb aquesta altra: “I tu… estàs disposat a matar per mantenir la unitat del teu estat?” No cal tenir molta imaginació per endevinar la resposta. I això és clau per entendre la dimensió exacta de la qüestió: no es tracta (només) del conflicte entre dues nacions, sinó (fonamentalment) de l’enfrontament entre democràcia i dictadura; entre legitimitat i autoritarisme; entre raó i terror. I, en aquest sentit, no cal tenir gaires dubtes per arribar a entendre a quin cantó cal posar-se. Perquè, més enllà d’un sentit de pertinença nacional, com tots els sentiments voluble, canviable i adaptable, la clau és saber de quin costat de la història et poses: de la idea que la voluntat popular està per damunt de qualsevol construcció política, o per contra, del principi que qualsevol mitjà, per immoral que sigui, és bo per mantenir un statu quo que, en el món dels Estats, no resulta sinó l’evolució dels absolutismes i la concepció patrimonialista de l’Estat. I no cal ser Albert Camus per entendre on és el costat correcte de la història.

Cinc anys després de les jornades de setembre i octubre ens convé prescindir del sentimentalisme, de les consignes fàcils, de la mistificació o del ressentiment per analitzar amb detall on érem, on som, i on volem ser. Hi ha una part de l’independentisme que es deixa arrossegar massa per les emocions, i tendeix a viure-les en forma de muntanya russa. Hi ha massa bipolaritat en un moviment que alterna l’eufòria amb la depressió. I, tanmateix, la qüestió és més simple del que podríem imaginar-nos. El nostre és un país, ni tan desgraciat ni tan extraordinari, que, tanmateix, aspira al que ha estat una constant històrica de tots els grups nacionals: la seva sobirania tan plena com sigui possible. I que el problema no som nosaltres, sinó un adversari que tenim al davant que ha sacrificat la seva defectuosa democràcia a l’altar de la precària unitat. Perquè, desenganyem-nos. Si bé per Catalunya el 3 d’octubre va representar una demostració del que som capaços de fer, des de la perspectiva espanyola, el que va succeir va ser, ras i curt, un cop d’estat, en directe, des de la televisió, per part del fill d’un altre que també va protagonitzar-ne un d’anterior, el 23 de febrer de 1981. En ambdós casos, sengles cops d’estat van servir per corregir el rumb que agafava la democràcia, quan era obvi que els poders fàctics se sentien amenaçats per l’evolució de la pròpia societat i les aspiracions de les persones normals. La diferència entre ambdós és que la llaminadura de l’anticatalanisme, un dels principals ingredients del nacionalisme espanyol, ha posat una bena als ulls respecte al procés pel qual el postfranquisme ha esberlat les principals institucions del país: especialment la judicatura, encara que també les forces repressives (cada vegada més agressives contra els mateixos espanyols), el sistema mediàtic i una corona damunt la qual no deixa de ploure fems.

Cinc anys són prou perspectiva per tractar d’enfocar una mirada amb prou distància per comprendre. En tots aquests darrers anys hem pogut assistir a com uns milions de catalans posaven contra les cordes a l’únic règim a Europa que prové directament dels feixismes del segle passat, amb les seves continuïtats simbòliques i biològiques. També hem assistit a la trista defecció d’una generació de dirigents als quals els va mancar el valor en el moment precís. I com, posteriorment, s’ha engegat una desesperada batalla discursiva en què els partidaris de l’antic règim miren de fer tornar les coses a la situació anterior. Tanmateix, això ja no resulta possible. La violència de la repressió, les manifestacions amb rojigualdes per animar els cossos repressius, les mirades d’odi de policies i guàrdies civils, la voluntat d’ulsteritzar, el silenci dels demòcrates espanyols… tot això, com diu el tòpic real, ni ho oblidarem, ni ho perdonarem. El primer d’octubre, potser Catalunya no va assolir la independència formal. Ara bé, Espanya va morir a Catalunya. Més enllà de batusses de twitter, de declaracions grandiloqüents, assaigs tramposos i mitjans mentiders, el divorci és irreversible. I més quan –com és el cas d’un servidor– es tenien vincles familiars, personals i professionals amb Espanya. Hi ha una barrera invisible que fa que la imatge amable que podia tenir bona part dels nostres conciutadans, s’ha aixecat per sempre.

És cert que allà on s’ha posat un gran esforç material i econòmic ha consistit a generar un discurs de victimització i revictimització del nostre país. Des dels mitjans, la política i el món intel·lectual s’ha elaborat un relat que tracta de culpabilitzar els catalans de la mateixa repressió patida. Arguments com ara que no coneixíem la naturalesa espanyola, que no era possible ni realista la independència, i qualsevol altra cosa que, en realitat és com responsabilitzar les dones maltractades del maltractament patit per la seva parella. I no: potser la dona no és perfecta, potser el seu comportament no és modèlic, ara bé, la responsabilitat és del maltractador, especialment si estava borratxo de nacionalisme i franquisme. És per això que qualsevol acte de comprensió respecte a la injustificable conducta espanyola representa una aberració moral. L’autodeterminació és un dret. La repressió contra la lliure voluntat d’un poble és un crim.

Un dels problemes més greus que estem vivint en aquests darrers anys és que aquest discurs de la revictimització s’elabora des dels mateixos polítics que eren independentistes, i que van arribar a la proclamació de la independència en contra de la seva voluntat, empesos per una societat empoderada en plena onada revolucionària. Són els mateixos que aspiren a administrar les escorrialles de poder concedit, al més pur estil de les elits colonials. Són els mateixos que van provar de fer avortar la recent Diada, la manifestació més gran d’Europa després del funeral de la reina Elisabet. Una Diada en què va quedar ben evident el divorci entre la Catalunya real i l’administració vichyssoise, la mateixa que no té ni el valor de protegir el seu president a l’exili, o de personar-se en la causa general contra milers d’independentistes, o de creure’s les mentides dels tribunals espanyols, o d’acotar el cap davant la més mínima amenaça. Ara per ara, el principal problema de l’independentisme són els independentistes inconsistents.

- Publicitat -

Perquè, efectivament, en aquests dies d’aniversari, és obvi que es percep una voluntat de capgirar la situació i tornar a intentar-ho. És per això que es percep aquesta rasa creixent entre l’independentisme i la inconsistència d’uns líders que haurien de fer un pas al costat. Una de les frases bones de Margaret Thatcher podria aplicar-se a la situació actual. Cinc anys després, ni retrobada ni hòsties. La repressió, marginació i polítiques tòxiques contra el nostre país ha propiciat una situació en què “no hi ha alternativa” a la independència.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca