Alfons Maseres, entre nosaltres

Fa algun temps vaig interessar-me per una figura d’Alfons Maseres que no era la d’Alfons Maseres. Quan escrivia Aliadòfils i germanòfils a la cultura catalana durant la Primera Guerra Mundial se’m destacava com a neutralista notori, aliat amb el seu cap, que era Eugeni d’Ors. Alfons Maseres era el secretari del despatx d’Eugeni d’Ors durant la Guerra Europea, i va ser autor de diversos assajos seriosos sobre geopolítica; per exemple, Pancatalanisme, fullet que vaig llegir en una antologia. A casa només hi tenia estudis dels anys trenta, que ara sabem que eren encàrrecs alimentaris. És a dir: em pensava que Maseres era un tipus avorrit, i resulta que és tot el contrari. Després vaig llegir dos relats de gran qualitat a la no suficientment celebrada antologia Savis, bojos i difunts. El conte decadentista a Catalunya (Malesherbes, 2018), i allà vaig pensar que Maseres havia passat de ser un escriptor goticista a un ordenat noucentista, com Eugeni d’Ors mateix l’any 1906.

La història real de Maseres no és ben bé així i ens la reconstrueix el prologuista del volum que acaba d’aparèixer: Contes fatídics (Trípode), a cura de Martí Duran. Maseres era mig francès i, per tant, havia estat un aliadòfil convençut. Però el fet que ningú no reediti les obres de Maseres (autor d’un fotimer de novel·les i reculls de contes lletgistes i cruelistes traduïts a moltes llengües) permet aquests errors de perspectiva. La reedició de textos com L’adolescent o Edmon posaria les coses al seu lloc, tornaria a fer que un gran escriptor tornés a viure entre nosaltres.

De moment, l’editor d’aquests Contes fatídics de 1911 ja permet que l’escriptor torni a circular entre nosaltres. Martí Duran és un filòleg clàssic atípic. Com a persona és un tipus intel·ligent, irònic, tenaç, no sembla d’aquesta època històrica tan hipòcrita i terraplanista. Ja es va atrevir fa tres anys a publicar una edició monumental de la Poesia original completa del parnasià Jeroni Zanné, un estrany personatge fet de vidre i música. De manera semblant, el nostre superfilòleg Raül Garrigassait alterna la feina a la Fundació Bernat Metge amb els estudis sobre Santiago Rusiñol, Estelrich o Carles Riba. Són els millors continuadors de l’obra de Jordi Castellanos, davant la qual ens hem de continuar traient eternament el barret. Escriu Duran: “Maseres no va abandonar mai la novel·la de tipus ascensional, en la qual un personatge manté una lluita personal amb l’ambient (en la línia de Solitud o Els sots feréstecs) (…) En això seguia un tipus de temàtica molt pròpia del Modernisme, derivada dels postulats de D’Annunzio i d’Anatole France, que no es veié afectada per l’apogeu del Noucentisme”.

Entre els tretze relats que composen el volum (13, nombre “fatídic”), n’hi ha de clarament modernistes rubenians (“Metoposcòpia”, “La paràbola del Reial destí”, “Obdúlia l’esclava”, “El poeta en el desterro”, “An Te Hai”) i altres són més naturalistes zolescos (“El paralític”, “Bieló”, “La víctima”, “Benjamí”), aquests els podria haver signat Maupassant. L’estil de Maseres és sempre concentrat, exacte, sense excessos.

Penso que no reconstruïm amb prou claredat expositiva una petita edat d’or de la novel·la catalana encaixada entre 1901 i els anys vint, els anys de l’editorial Proa. Ho vaig començar a pensar quan em va sorprendre molt Revolta, de Pous i Pagès, recuperada per Adesiara l’any 2012. Expressat amb més senzillesa: caldria una biblioteca de narrativa modernista catalana. Em fa l’efecte que el fenomen Josep Pla ens amaga tot un bosc que va quedar en penombra. Tenim les individualitats, les llumetes, però falta la foguera central. Posades una rere l’altra, les novel·les de Caselles amb les de Ruyra i les de Maseres i Pous i Puig i Ferreter i les de Pujulà i Prudenci Bertrana, amb les de Caterina Albert, òbviament, farien autèntica patxoca. Són una estructura i no una dispersió.

- Publicitat -

Avui estic de bon humor i evitaré les frases nyè-nyè. No toca fer d’avis rondinaires, toca energia jove. Em fa mandra la mandra del iaio pesat. Filologia. Cop de puny sobre la taula. La mediocritat s’exorcitza treballant. Tinc el plaer de conèixer Martí Duran i sap que les revistes antigues catalanes i els diaris van plens de literatura oblidada que va agafant pols i oblit. A Joventut, a L’Avenç, a la Publi, a Messidor… Ens cal més feina ben feta com la seva, com la de les edicions de Trípode. Com les empreses de Xavier Pla. Energia, i a plorar al llit. Ja sabeu què podríem dir sobre la lectura de clàssics a Catalunya i la impossibilitat de trobar ben editats els nostres poetes i narradors i pensadors de principis de segle XX. Fas una proposta i gairebé tothom contesta: “no hi ha diners”. I això és penós. Hi ha diners per a tota mena de rucades menys pel pal de paller de la nostra comunitat. Hi hauria diners si poséssim cartells, si organitzéssim simposis, jornades, xerrades, assignatures serioses, polèmiques, però hem caigut en la mandra que ens impedeix pensar i reconstruir. Hi posaríem diners i esforços si tinguéssim vergonya i no fóssim seguidistes.

I si no és mandra i és por? Els contes de Maseres, que parlen de destins fatals i de patiments, i si no la podem suportar perquè ens hem tornat “ofesets”, tontets doctrinals? Precisament retrobar-nos en l’atzar i la creació ens trauria d’aquest forat negre de catecismes sectaris entrecreuats.

Atemorits per la literatura, fem moralisme. Però el fet que apareguin aquests Contes fatídics tan brillants, tan plens de llum negra, és una bona notícia, i també la continuïtat de Trípode, que demostra una musculatura ambiciosa. També Edicions de la Ela Geminada està fent molt bona feina, i Arola, i Adesiara. Hi acompanya el públic? No ho sé. Estimula la nostra escola el cultiu dels nostres propis escriptors? Diria que no, que cauen en un esvoranc d’oblit interessat. És més important fer Excels que ensenyar literatura catalana. No es pot fer res, políticament parlant, amb aquestes narracions fatídiques, amb aquest luxe de l’esperit. Les tendències satanitzants són incompatibles amb els caciquismes i els cabdillismes, o els lideratges basats en cites i frases de manual a les xarxes socials. Els contes de Maseres no decebran ningú que busqui bona literatura, allunyada de moralitats, localismes mediocres i eslògans positius.

Si busquem aire fresc, el tenim ben a prop: a la nostra pròpia literatura, que no ens dona la gana de reeditar.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca