eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Aturada de blanc

    Temps de seleccions, però l’olla ha de continuar bullint, que així ho exigeix el negoci. Millor arribar a les aturades amb el got mig ple, que quan està mig buit, només esperes raons i temes d’arrel polèmica. En canvi, ara per gentilesa d’aquest Mundial posat a calçador per blanquejar Qatar, ves a saber quines s’empescaran a les redaccions per mantenir viva la flama. Amb el show de Vinicius i les acusacions de racisme contra part de l’afició matalassera no n’hi ha prou, que aquest és material sensible i convé no remenar-ho gaire, no fos cas. El periodisme esportiu s’ha convertit en un submón que defensa interessos particulars, capaç d’organitzar una campanya de propaganda a cada partit segons dictin aquells que mouen els fils, però això del racisme i del comportament poc edificant de certes figures escapa del simple entreteniment, requereix cert criteri i acabar amb alguns privilegis. En coherència, aquí es quedarà i fins la propera, quan tots tornem a escandalitzar-nos com si ens agafés de sorpresa i fos novetat. No cal pontificar més sobre com hauria de ser aquest futbol i no és. No hi ha cap interès en canviar-ho i fa una enorme mandra posar-s’hi, denunciar aquell o l’altre, exigir que els valors democràtics s’imposin o els protagonistes mantinguin un mínim decòrum en el seu comportament. A veure com se les empescaran per passar els dotze dies d’inactivitat que encara resten. Després, ànims, ja farà baixada amb partits cada tres dies que no deixaran ni organitzar els interessats debats de part per manca literal de temps. Panorama igualment previsible, prou ho sabem. Si no existeix voluntat d’afrontar allò que no funciona, allò que incomoda i no correspon a una democràcia, més val escombrar-ho sota la catifa i esperar que el temps ajudi a passar el tràngol. I ja ens trobarem el següent capítol de tan inacabable serial. 

    El proper exemple ja no cueja, ha quedat desfasat com tants altres objectes de consum que duran com la flama d’un misto, signe i exigència dels temps que vivim. Si fos un enfrontament dialèctic, resumiríem la tempesta generada per la recuperació del blanc a la samarreta blaugrana com una qüestió de tradició contra prejudicis. En un món tan passional com aquest, les vísceres gaudeixen de solemne tribuna i no són pocs els convençuts que aquest color és patrimoni del màxim adversari. Com si els tons tinguessin amo, com si el Barça no hagués vestit un grapat de samarretes inconcebibles justificades pel poder irrefutable del màrqueting. Respecte al posicionament d’ambdós bàndols, com és obligació democràtica, però aquí hi ha una motivació amb flaire de revenja d’aquells que, força anys enrere, venien anunciant el retorn d’aquest signe d’identitat tan bon punt tornessin al poder. Una qüestió, pura i dura, de recalcar qui mana ara al club després d’anys i panys sentint les justificacions més pelegrines de la multinacional encarregada. Se’ns deia que el nou model era un homenatge a tal o qual fotesa, amb penosos arguments que despertaven vergonya aliena. Se’ns deia de pas que Nike feia i desfeia sense remei, que ningú no els podia replicar. Com la vida és una eterna contradicció de la que el futbol tampoc no escapa, enguany ningú repara sobre el retorn de la primera samarreta de l’any vinent als canons tradicionals, de ratlla ampla i colors prou definits. Sobre això, ni piu. Tampoc ha calgut justificar que la blanca havia estat vestida per velles glòries d’anys i panys. No hem vist ni una sola foto, per exemple, del gran Kubala portant-la en alguna final de la Copa Llatina. Ara bé, la referència és Johan i aquí topem amb l’església o la beneiteria dels fanàtics de tal figura. Ell va dur-la i no se’n parli més. No sabem què causa major fatiga, si el desig de canonització contínua del referent neerlandès o l’acomplexament del nuñisme que va desterrar el costum del tradicionari blaugrana com si fos una intervenció satànica. Contemplar l’espectacle des de la barrera estant, ofereix aquestes peculiaritats. En sec te n’adones que la raó es justifica per raons que escapen a la lògica. Per nassos, per fastiguejar, per marcar territori o recordar qui va al volant. I davant de tal evidència, més val optar pel cantó positiu: Aquest club és un prodigi democràtic, tant que es debat qualsevol decisió. Que duri molts anys, doncs. I que Gamper ens lliuri de caure en alguna trinxera.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca