El ring de fang de la política catalana

Aquest setembre poques persones s’hauran penedit més de les seves declaracions com el president Aragonès amb el seu anunci de no assistir a la Diada. Amb un clàssic efecte Streissand, l’estat major d’ERC va propiciar un èxit de convocatòria no desitjat, generant una d’aquestes periòdiques injeccions de moral a una majoria independentista que saben que la taula de diàleg són els pares. Bona part dels dirigents del partit de Junqueras devien voler estalviar-se els previsibles xiulets i recriminacions d’uns independentistes que semblen perdre la paciència. Tanmateix, des de l’aïllament i el vertigen que implica tenir càrrecs públics, es tendeix a tenir una visió deformada de la realitat i a no calibrar amb exactitud les possibles reaccions de la gent.

Ja ens ho advertia el pare de la teoria política moderna, un florentí del segle XV anomenat Niccolò di Bernardo dei Machiavelli, més conegut com a Maquiavel: “Val ser més temut que estimat”, al qual podríem parafrasejar: “val més ser xiulat que amagat”. Val més donar la cara i ser objecte de crítica pública que arrecerar-se en una pinya a sota del mar al més pur estil Bob Esponja. L’absència dels consellers va accelerar el ritme d’inscripcions i la contractació d’autobusos, i fer decidir-s’hi a qui els feia mandra baixar a Barcelona, als dubtosos, i a qui no veu gaire utilitat en aquestes mobilitzacions tan multitudinàries de pocs resultats tangibles immediats. I no m’estranya, les Diades dels darrers anys deuen ser l’únic exemple del món capaç de mobilitzar centenars de milers de persones en un dia, i centenars de milers de periodistes, tertulians, columnistes i cunyats diversos per discutir estadístiques, menystenir manifestants, i abocar merda al damunt. És ben curiós, tot plegat: la mobilització més gran d’Europa, i la competició periodística més absurda per titllar-los d’idiotes, en comptes del que s’ensenya a les facultats de periodisme que consisteix a tractar d’entendre els motius i indagar sobre les causes.

I, tanmateix, va i resulta que aquells que havien pronosticat imatges apocalíptiques, violència i escarni a la classe política, van fracassar, as usual. Sí que és veritat que els manifestants estaven més emprenyats que altres anys, i que algunes persones individuals mostraven algunes pancartes de queixa, i que de tant en tant es corejava el nom de Puigdemont. Tot i això, no va passar absolutament res que no sortís de les mínimes regles de cortesia política. Res a veure, per exemple, de la gestualitat teatralitzada del parlament britànic. Servidor de vostès era un metre al darrere la pancarta, envoltat per figures polítiques de primer ordre, i els asseguro que ningú no va ser increpat directament ni res per l’estil. Potser alguna mirada emprenyada. Potser algun crit desafinat. Potser algun friqui aïllat. Per contra, els polítics en actiu que mirava estaven la mar de contents, per l’èxit de la convocatòria, i pel ridícul que acabaven de fer els Aragonès boys and girls.

L’ANC va donar, per tant, un cop de puny damunt la taula. I en un moment d’especulacions sobre el pròxim moviment, va provar de fer allò per al qual va ser constituïda: dur la iniciativa. Més enllà d’aquesta llista cívica que va prenent forma (i on vaig veure uns possibles candidats entre les files primera i desena de la capçalera), el que es tractava era de deixar caure una bomba en forma de proposta: la DUI en un any. Evidentment, tothom té el dret a criticar les idees, viables o no, dels assemblearis, tanmateix, la reacció forassenyada d’ERC –i de part de Junts, i d’una CUP cada vegada amb més rigidesa mortis– era contemplada, amb raó, com a un torpede en la línia de flotació d’allò que, generosament, podríem considerar com a estratègia. I, efectivament, que vingui Bolaños i Sánchez vinguin a dir que està tot controlat hauria de comportar una resposta en forma de fets que els desautoritzés.

I vet aquí que, en comptes de fer l’anàlisi de les repercussions d’una Diada que podria tenir 700.000 participants (i que si fossin els 300.000 que assenyalava un solvent càlcul del periodista Jesús Rodríguez, continuaria essent una barbaritat), el departament agit-prop d’ERC i satèl·lits han encetat una campanya d’engegar el ventilador de porqueria per esquitxar l’ANC, l’independentisme no resignat i els mitjans independents, que ja van quedar prou segregats en el repartiment d’ajuts públics. Uns ventiladors, que contrasten, per cert, amb el seu no enviament a unes escoles de temperatures saharianes a les escoles de Catalunya que han començat el curs amb una sabata, una espardenya i una xancleta de platja, d’acord amb la lògica del populisme educatiu dels republicans. Hem entrat, doncs, en una perillosa dinàmica de comissariats polítics en què s’usa i abusa dels mitjans públics i afins per provar de deixar fora de combat les opinions dissidents, mentre que s’actua, al més pur estil VOX-CNI-C’s en atacs personals contra periodistes o mitjans que mantenen la independència com a un objectiu realista per al qual val la pena fer quelcom més que parlar. Els atacs a la família Partal i Vilaweb de la setmana passada, el bullying a l’Albano-Dante Fachín i Octuvre de setmanes anteriors i al mateix Lluís Llach durant l’estiu han estat de vergonya aliena.

- Publicitat -

En certa manera, després de la repressió monàrquica contra el país (que persisteix com indiquen els milers de processos polítics i la creixent discriminació dels independentistes en els més variats àmbits), s’ha complementat amb el col·laboracionisme d’un independentisme institucional… sense independència. I això recorda cada vegada més amb la Txecoslovàquia post-68, quan els antics companys de viatge d’Alexander Dubček i els protagonistes de la Primavera de Praga van acabar com a principals artífexs de la repressió dels ciutadans que exigien llibertats democràtiques. Així, per exemple, el conegut cas de Jan Palach, el jove estudiant d’història que es va calar foc en protesta per la dictadura comunista, ràpidament convertit en un màrtir de l’oposició democràtica, va ser contestat per l’aparell administratiu i periodístic oficial per presentar-lo com un desequilibrat i enemic de l’Estat, llençant merda contra la seva família, els seus amics i qualsevol altre que pogués compartir els seus anhels de llibertat i justícia. És així com, des de les mateixes institucions autonòmiques, s’està convertint la política catalana en una mena de ring de fang en què no es debat, sinó que es desautoritza; no es discuteix, sinó que es difama; no es fa la independència, sinó que se la combat.

Vista des de dins, la Diada va ser molt suau. Es va constatar que, enfront del relat difós per terra, mar i aire, no existeix un divorci entre independentistes, sinó entre el carrer i els partits; entre republicanisme i autonomisme. Es percep un intent molt clar dels partits i les institucions autonòmiques de revertir aquell momentum de la famosa manifestació de la sentència de l’Estatut, de juliol de 2010, quan el carrer va acabar desbordant l’establishment, i d’aleshores ençà, el poder, per esquifit i reduït que sembli, viu angoixadament la sensació que uns okupes han envaït el seu cortijo. Aquest destraler intent de bandejar l’ANC, única entitat europea capaç de treure al carrer centenars de milers de persones de manera disciplinada, no deixa de ser el revival de 1978, quan l’Assemblea de Catalunya va fer nosa i els partits van desallotjar el carrer i prendre el control de les institucions. La histèria d’aquests darrers dies, en tot cas, no fan sinó expressar el nerviosisme pel fet que, de moment, no se’n surten. I malgrat la irritació, i l’erosió de la moral de bona part de l’independentisme, en realitat, la situació no ha canviat. Si m’ho permeten, tot citant Margaret Thatcher, There Is Not Alternative a la ruptura democràtica.

El nerviosisme també té a veure amb un calendari complicat. Aquests dies que venen assistirem, també, al cinquè aniversari de l’1 d’octubre. Servidor de vostès és soci de l’ANC, malgrat que no ha participat mai en cap reunió, i com a molt ha participat en tres o quatre actes públics de l’entitat en els darrers deu anys. Tanmateix, no cal tenir gaire imaginació per entendre que deuen estar preparant alguna cosa (o ho haurien d’estar fent). Algunes campanes sonen com ara les DUIs municipals, això dels “territoris alliberats” com ha passat a Bàscara, Corbins o Folgueroles, una iniciativa que si bé molts tractaran de fer befa, pot recordar l’onada de consultes encetades des d’Arenys. En qualsevol cas, i davant una tardor globalment incerta, i una vegada finalitzada la letargia de la pandèmia, podrien passar coses…

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca