Examen parcial a Munich

El preu de la llibertat

Més de 10 anys de periodisme valent, crític i combatiu no adherit a cap partit. Aquesta llibertat ens ha costat subvencions i publicitat, seguim dempeus gràcies als nostres lectors. Fes-te mecenes per només 2€/mes.

Un debat estèril va protagonitzar la prèvia: El resultat de l’Allianz marcaria l’esdevenidor del Barça? Amb franquesa, no som ni a octubre. Així i tot, era l’examen parcial per valorar si l’alumne encara ha de clavar molts colzes. El Bayern s’ha convertit en la bàscula del Barça, l’artefacte que fixa el pes exacte de l’equip a cada moment. Més enllà de la manca d’encert de cara a barraca i el pèssim arbitratge, els bavaresos dictaminaren que l’onze blaugrana encara està tendre, verd com una fulla de col, a distància sideral del seu sostre. De pas, es van permetre ensenyar un nivell de competitivitat que hauria de servir com a mirall on aspirar. Aquest ullal esmolat, aquest desig de vèncer fins al detall minúscul, posant la cama i l’ànima, el talent i esperit solidari marca el camí sense entrar en avorrits debats sobre model, tarannà i maneres. Es pot ser Barça serrant les dents tal com van mostrar els dos interiors juvenils mentre els hi va durar el físic. Amb Gavi i Pedri, el Barça viurà enormes nits de joia quan arribin a la plenitud i la resta de companys coneguin com juga el seu propi veí. De l’Allianz Arena, molt més enllà d’un marcador excessiu per sever, se’n poden extraure infinitat de petites i grans lliçons. En especial, Xavi Hernández, que cada cop té més clar amb qui compta i qui farà de simple complement. En un equip encara per coure també emocionalment, el primer gol local va caure com una llosa impossible d’aixecar després de perdre un grapat d’ocasions que haguessin reforçat l’ànim, enlairat la confiança. No és un retorn a la casella de sortida, tal com va patir l’equip després d’aquell miratge del 0-4 al Bernabéu, sinó una mostra ben palesa del llarg camí a recórrer, de la infinitat de punts encara per resoldre i millorar. Tampoc és, no ens enganyem, cap dolça derrota. Més val analitzar on queda la Lluna i com s’hi pot arribar, enlloc de lamentar l’ensopegada mirant-se el dit. El jutge holandès va pispar la feble il·lusió del Barça en accions vitals que haguessin enfortit la seva moral de forma superlativa. Res de laments, Munic només confirma la feinada pendent, fins i tot en aspectes amb els quals potser no hi comptàvem. Com aquest de no concedir ni un bri d’aire, ni un instant de respir al contrincant. Anys enrere s’aconseguia negant la pilota al contrari. El Bayern ho fa a força d’asfixiar-lo.

En pinzellada paral·lela, cal recordar que el club té la paella pel mànec amb Griezmann. Si cal enrocar-se, endavant, que no convé transigir amb qui ha agafat el costum de prendre’t el pèl. Prou ja de fer negocis ruïnosos, de duros a quatre pessetes, amb els matalassers. I també, ampliem la llista de desastres a recordar generats per la calamitat heretada. Com a exercici democràtic, tocaria recordar-ho sempre, en especial quan arriba el temps de votar. I ja de pas, tot i que passi desapercebuda, s’ha de demanar transparència absoluta en les decisions que corresponen a l’Espai Barça, tal com obliga el tarannà del club. No convé mirar només en una direcció quan es tracta d’exigir responsabilitats als que perpetren bunyols.

Últim apunt: Ja que s’ha obert nova era, fora bo que el club i el vestidor es plantegessin un relleu en les capitanies. Foc nou simbòlic i conseqüència de certes conductes que han primat l’interès personal per damunt del col·lectiu. Hi ha massa dubtes sobre la idoneïtat i la manera d’actuar dels quatre actuals, representants d’altres èpoques i amb una actitud que ha generat excés de dubtes. Els companys no voldran soroll, ni acceptaran votacions de recanvi, però la parròquia necessita recuperar confiança en els portadors del braçalet. Avui està del tot escardada per raons que tothom coneix i no es limiten a l’aspecte econòmic. S’han acumulat un grapat de derrotes i doloroses negligències que només han trobat respostes buides, de tòpic, sense cap reacció constatable en la praxi. No entrarem si són dignes o no de ser els representants, però en temps de metamorfosi, també aquí és precisa de lupa i voluntat de canvi. A banda d’ells i parlant d’altres veterans, res a dir d’en Jordi Alba. Cada cop que bada boca, prou es retrata sol.