eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    La peculiar relació entre l’esquerra i el feminisme

    Ho esbombava, desafiant, Theresa May, al sempre caòtic i tumultuari parlament britànic. Les tres dones primeres ministres de la història del Regne Unit ho han estat pel Partit Conservador. La primera, Margaret Thatcher; la segona, ella mateixa; la tercera, la nova inquilina de Downing Street, Liz Truss. “I quantes n’ha aportat el laborisme?”, interpel·lava la dona que va capitanejar el Brexit al cap de l’oposició. Cap ni una, com resulta evident.

    Ja sé que l’exemple no sembla el més idoni. A més, Margaret Thatcher, particularment em sembla l’entitat que més ha devastat el país des de la luftwaffe i que ha inspirat bona part de la involució global de les darreres dècades. La paradoxa (o potser no ho hauria d’haver estat) és que la Dama de ferro, a diferència de la immensa majoria dels conservadors, procedents de l’aristocràcia rural, de les elits polítiques, econòmiques, administratives i culturals, provenia de la classe mitjana. Era la filla d’un modest propietari d’una botiga de fruita i verdura. I, tanmateix, va acabar aplicant un tractament de xoc consistent a esclafar els pobres i a imposar la moral anòmica entre individus, a còpia de la competència darwinista que perseguia la dissolució dels lligams socials i l’imperi de l’aristocràcia financera, imposant el neoliberalisme com a nova teologia.

    Disculpin la disgressió. La realitat és que el món de les esquerres, que tradicionalment sempre ha guiat el seu discurs i la seva acció en el principi de la igualtat, tenia el feminisme com a una de les seves banderes. És lògic: si la teva prioritat consisteix a estrènyer les diferències, la de gènere és una de les més òbvies. Si en l’antic règim la sang determinava el rang social, i això es reflectia en les lleis i l’ordre social, la desigualtat legal i real entre homes i dones era consagrada en les normes, els costums, la realitat, i tot plegat sancionat per l’autoritat religiosa. El món il·lustrat, l’arribada del liberalisme, per contra, ha consistit en la igualtat, si més no davant la llei, i això havia posat en evidència la persistència de la subordinació femenina en el si de les famílies i les societats. Era obvi que era obligació de les esquerres perseguir la igualtat entre homes i dones, i és aquí on el feminisme arrencava com a fenomen històric, encara que expressat des de la diversitat de grups i classes socials, orientacions polítiques i escoles de pensament. Era obvi que la idea que tenien d’igualtat no necessàriament coincidia entre les sufragistes i les obreres tèxtils del XIX; ni entre les classes mitjanes i benestants o entre els cercles socialistes o anarquistes.

    Precisament, quan feia recerca, ara fa un quart de segle, sobre el discurs llibertari, una de les qüestions en què més m’hi vaig fixar va ser en la mirada anarquista sobre la qüestió de la dona. I també aquí hi havia força diversitat, encara que també, com arreu, sovint la mateixa dona era absent dels debats o no se li atorgava veu pròpia. Personatges com Emma Goldman o Teresa Claramunt resultaven excepcionals. Fins i tot, en el buidatge d’articulistes de la premsa llibertària, amb prou feines superaven el 5% de signatures. I sobre el mateix discurs feminista, a propòsit de l’anomenat “amor lliure” reivindicat des de la segona meitat del segle XIX, una de les principals aportacions d’una de les grans pensadores llibertàries, Frederica Montseny, va ser el de l’amor sense convivència. El cas de Montseny, molt crítica amb el que menyspreava com a “feminisme burgès” sufragista –els àcrates desconfiaven profundament de la representació política i institucional– resulta ben paradoxal. Als vint anys havia elaborat la teoria que la millor fórmula d’alliberament de la dona enfront de les relacions familiars patriarcals consistia en una relació estable, que, tanmateix, no compartís sostre. A més, ara fa cent anys, Montseny va escriure una interessant trilogia novel·lística “El hijo de Clara” on creava un personatge heroic d’una mare conscientment soltera que pujava el seu fill com a desafiament als convencionalismes establerts. En altres termes, la seva era una proposta de famílies matriarcals, fonamentat en la maternitat conscient –i gaudida com a tal–, fonamentada en els bons hàbits, la salut i l’educació, i el temps dedicat a la descendència. La paradoxa és que la gran anarquista catalana, filla única de la parella de llibertaris, mestres racionalistes i propietaris d’un petit imperi editorial Joan Montseny i Teresa Manyé, va acabar unint-se lliurement amb Germinal Esgleas, un anarcosindicalista afí a la seva família, amb qui va tenir quatre fills, i amb qui va conviure fins a la seva mort, durant cinquanta-un anys.

    Paral·lelament, s’havia anat generant un discurs, centrat molt a França i vinculat als anarquistes individualistes com Émile Armand o Han Ryner, amb les rèpliques catalanes que un servidor va estudiar a la seva tesina, que eren partidaris del que aquí es va traduir com a “camaraderia amorosa”, i també com a “poliamor” (això ho feia servir sobretot Ryner, pseudònim d’Henry Ner, un professor de secundària de llengües clàssiques), que, en el primer cas es referia al que després prendria cos a les comunes hippies i en el segon cas, tal com s’ha reinterpretat aquí entre noves generacions que creuen haver descobert la sopa d’all. Tanmateix, el problema és que en els seus projectes de noves famílies, pràcticament no hi havia cap dona disposada a participar-hi, com els mateixos individualistes reconeixien. I és aquí on bona part de les justificacions tenien a veure a criticar un estereotip de dona de tendència conservadora, dominada per l’església, poc avançada, reaccionària –vaja, que no volien saber res d’ells!–, i totes aquelles crítiques amb què avui podrien identificar-se molt incel.

    La realitat real, i no la imaginada, explicaria que els comportaments polítics i socials de les dones, amb les seves diferències temporals i geogràfiques, tendeixen a coincidir en major tendència a votar opcions més conservadores i a valorar positivament aquelles polítiques que protegeixen les famílies i aporten estabilitat social i econòmica. Probablement, aquests posicionaments són fruit, no pas d’atavismes ni determinismes, sinó fruit de l’experiència. La fragilitat econòmica de les dones impulsa més aviat a protegir les famílies, el principal baluard de l’individu, que no pas a buscar un èxit professional que funciona a còpia de cartes marcades –i que sovint té un punt d’absurd narcisisme i respon més aviat a una competitivitat testosterònica–. Probablement, això també és el que explica que, estadísticament les dones posseeixin millors qualificacions escolars i titulacions acadèmiques. En el món despietat i competitiu, val més compensar les desigualtats d’inici.

    - Publicitat -

    En el naufragi progressiu de les esquerres detecto certa perseverança en errors passats. No importen tant les dones reals com les imaginades, o encara pitjor, com el model que caldria que seguissin. És el problema d’un idealisme que tendeix a oblidar la complexitat i no para atenció a la diversitat. Que la família és una creació patriarcal? Eliminem-la! En bona part, és el mateix crit thatcherià: “la societat no existeix, tan sols els individus”. L’ideal de la “dona alliberada” dels prejudicis ha generat experiències tan horribles com el mite de la “superwoman”, aquella ensarronada que van haver de patir bona part de les dones de la meva generació en què els van dir que podrien amb tot: amb una carrera professional brillant i amb el seu paper com a mares. I va i resulta que, ni èxit professional, ni vida familiar satisfactòria. Avui, bona part de les seves filles, cansades d’anar de l’escola a les extraescolars i veure la seva família de tant en tant, tendeixen a compensar la frustració centrant-se en una “criança natural” que implica donar el pit fins edats elevades com a excusa per passar més temps amb els seus infants. I de fet, aquelles que poden, com passa massivament als països centreeuropeus, tiren anys i panys de reduccions de jornades per no renunciar a, en termes de Frederica Montseny, una maternitat conscient.

    La realitat és que sovint les esquerres s’equivoquen perquè no tenen prou capacitat d’anàlisi crítica i es deixen portar massa per axiomes ideològics tancats. El feminisme és d’esquerres, tanmateix, bona part de dones conservadores acaben ocupant espais de decisió important. Pensen que la família és de dretes, i, tanmateix, les polítiques de protecció a les famílies beneficien sobretot les dones. Tothom obsessionat per la igualtat quan no tothom juga amb les mateixes condicions. I que potser, caldria més escoltar les dones que alliçonar-les.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca