Canviem d’obra en cartellera amb la mateixa facilitat que el teatre d’un poble en festa major. Norma del periodisme esportiu blaugrana, malgrat que costi acostumar-s’hi. Després de començar la Lliga, ja toca preocupar-se d’engegar la competició europea i els debats d’ahir queden prehistòrics. No s’ha dedicat gaire temps a valorar el mercat d’estiu i ja som a l’estrena de Champions. D’aquí no res, previsible com és aquest món, sortiran els pesats prou reconeguts, i de torn com les farmàcies, a proclamar que l’equip va bé per múscul, energia i cavalcades a camp obert, que visqui el nou estil i el cross-country, mori el joc de possessió i tot aquell que el defensi. I ens situarem altre cop en el bucle, al punt de sortida, segrestats per la força d’un relat dissenyat a conveniència de la gent que no hauria, precisament, d’escriure ni una ratlla en aquesta sentimental història anomenada Futbol Club Barcelona. Per un partit contra el Sevilla de símptomes depressius, glorificaran Gavi i Eric Garcia, quan fa dos dies qüestionaven la seva excessiva empenta i una hipotètica manca de centímetres, com si un central hagués de ser per força pivot de l’NBA i dedicar-se només a traure pilotes de cap. I ara lloaran Lewandowski i la seva veterania mentre deien disbarats dedicats a edat, cost i data de caducitat quan interessava desgastar la presidència, que no és la seva, si queda algun despistat encara per situar.

Tenim nova obra en cartellera i avui ja parlem de rotacions, de no oblidar aquest i l’altre al fons de la banqueta de reserves. Que hi ha Mundial i aquell no mereix l’ostracisme o l’altre, el que inventin. El cas és remugar. Si parlem de generar les discussions que, diuen, salpebren el futbol, valdria més dedicar-se a Dembélé per seguir el costum o apuntar Jordi Alba ara que ell i el barcelonisme semblen d’acord en transfigurar-lo com una mena de dolent caricaturitzat digne de James Bond. Mentre la nau mantingui la prometedora velocitat de creuer tot just iniciada, no tornarem a sentir de massa salarial, dèficit i palanques fins que el rumb es desvii, alleujament majúscul. Fuig el focus dels despatxos, Mateu Alemany pot fer vacances abans de la canonització i torna l’atenció allà on toca, que és la gespa fins que no hi hagi una sotragada d’aquelles majúscules que ens torni a desviar la mirada, fet que també resulta plat especialitat de la casa. Per tant, avui i ara, quan de veritat s’inicia l’era post-Messi, que passi el Viktoria Plzen i s’emporti quatre per confirmar sensacions i tornar a somriure un xic, que ja tocava. Després ja trobarem la manera de complicar-nos tots plegats l’existència. Aprofitem, doncs, el mentrestant, que en aquesta casa dura un sospir.

Per a desmemoriats i oblidadissos, és convenient recordar per costum els manaments bàsics de la religió. Si, n’hi ha uns quants, potser massa, però alguns resulten imprescindibles a totes hores. Per exemple, aquell encunyat per Rinus Michels i revifat per Pep Guardiola quan deien que, a la pell de brau, el Barça ha de jugar infinitament millor que el Madrid si ambiciona títols. Has de volar molt per sobre de les seves grapes. No n’hi ha prou amb un equip competitiu. L’ascendència del primer club-estat en la història del futbol t’obliga a excel·lir si desitges desempallegar-te dels seus tripijocs i no caure en els seus paranys. De moment, els blancs ja sumen un ple de victòries a base d’un penal aquí, d’una jugada dubtosa allà. Tant se val l’excusa del VAR, inutilitzat des que Florentino va cridar els súbdits a l’ordre. Tant se val el lliri a la mà, l’aspiració a una competició neta. Ells van llaurant, la gent s’oblida amb el temps i van sumant, que és del que es tracta. Una vergonya ja endèmica, queixa que repetim periòdicament conscients de bramar al desert.

És allò tan pedestre de no reclamar que et donin res, però evitar que t’ho treguin, abans de caure en l’estereotip del remugaire sistemàtic. A veure què diu l’AFE amb la vergonyosa situació de Griezmann, futbolista abonat al minut 63 per voluntat d’estalviar-se el cost del traspàs. Misèries de la que fou la millor lliga del món segons la propaganda i no passa de ser mirall que reflecteix la casposa picaresca d’un futbol tan ple de carències, bonys i berrugues com l’estat en general. Ningú sembla preocupar-se’n, només faltaria, malgrat que el mateix Simeone hagi reconegut la malesa en públic. I qui dia passa, any empeny.