Va ser Stéphane Hessel, aquell pensador francès i heroi de la resistència que va convidar a indignar-nos quan l’esclat de la bombolla financera de 2008 va posar en evidència la perversió neoliberal, qui afirmà que una democràcia autèntica requereix d’uns mitjans independents. Servidor de vostès, que ha fet de professor a uns quants periodistes en actiu i que sempre reivindica la seva condició d’historiador, no hi pot estar més d’acord. Sense mitjans lliures no hi pot haver democràcia. Amb mitjans dependents del poder polític o econòmic, la corrupció regalima de dalt a baix i les humitats esquerden els pilars de la societat, fins al punt d’afeblir les estructures existencials de tota comunitat nacional afectada.

En la història recent del nostre país, un dels principals projectes del catalanisme consistí a crear uns mitjans públics i privats prou decents que perseguís la construcció d’una societat lliure i virtuosa. Atacar el pujolisme continua essent una aposta segura per aparentar cert progressisme de fireta, tanmateix cal reconèixer que la iniciativa de crear la Corporació Catalana de Mitjans Audivisuals, amb la televisió i la ràdio públiques va ser un dels grans encerts de qui va ser el segon president, i el més longeu, de la Generalitat restaurada. A diferència del que molts nacionalistes espanyols s’esperaven, ni TV3 ni Catalunya Ràdio van ser mitjans antropològics destinats a retransmetre sardanes i castells, ni se centrava exclusivament en informacions locals, sinó que, amb un excel·lent criteri professional, van dedicar-se a construir una visió catalana del món. Els mitjans públics catalans, durant dècades, van ser un exemple de qualitat i modernitat, molt per sobre dels espanyols i equiparables, en certa mesura, als britànics, malgrat unes òbvies limitacions pressupostàries i alguns excessos de control ideològic. I precisament la seva qualitat –i un determinat model informatiu- va propiciar que la seva competència (en ràdio, perquè en televisió, Madrid sempre s’ha encarregat de controlar les radiofreqüències, per evitar l’extensió del català a les pantalles) permeté que, a poc a poc, les ràdios privades en català s’anessin estenent per les ones, amb exemples d’una qualitat periodística més que acceptable. En qualsevol cas, la ràdio en català va acabar essent majoritària, no pas per la seva opció lingüística, sinó perquè el producte resultava més atractiu.

Pel que fa als mitjans escrits, i continuant amb aquesta explicació històrica, després d’una vintena d’anys d’una immersió lingüística escolar, també es va produir el fenomen pel qual la normalització de la lectura en un model de català estàndard va comportar l’increment de la premsa en català fins al punt que dues capçaleres significatives com La Vanguardia i El Periódico van haver de treure edicions en català per no perdre lectors.

Tanmateix, l’èxit dels mitjans (i del seu model periodístic i professional) va comportar implicar que es dibuixés una diana a la seva esquena. El progressiu distanciament emocional, intel·lectual, polític entre Catalunya i Espanya, va ser atribuït des de la sala de màquines del Madrid profund a l’escola catalana i els mitjans catalans. La majoria d’espanyols assistien astorats a una evolució del nostre país, especialment durant la primera dècada del segle, en què potser no esdeveníem més catalans, i tanmateix sí més europeus, més globals, i, per descomptat, menys espanyols. Per a molts polítics, intel·lectuals, remenadors de cireres madrilenys no els podia resultar comprensible aquest camí divergent que havia pres la societat catalana i, per tant, atribuïen aquesta evolució al suposat “adoctrinament” als alumnes o als espectadors. La culpa que molts catalans contemplessin les curses de braus com a una anomalia, Bertín Osborne com un hortera sobrevalorat, i no votéssim mai les seves arnades candidatures, era culpa dels mestres i dels periodistes. I tanmateix, com és obvi, ningú a Espanya sembla haver-se preguntat, amb rigor, el perquè d’aquest distanciament. Potser perquè precisament a partir del 2000 amb l’aznarisme sociològic a ple rendiment, Espanya involucionava a marxes forçades i oferia un model bertínosbornista que inspirava vergonya aliena en un país acostumat a disposar d’una relativa bona informació internacional, cultural i social.

És per això que l’obsessió per anar en contra dels mitjans públics ha anat obtenint els seus èxits. El 155 no és que s’apliqués informalment (de iure no van intervenir la CCMA, de facto, està del tot intervinguda). L’ofec econòmic, en qualsevol cas, no és tan important com un sistema de comissariat polític que ha deixat tocats, molt especialment, els espais informatius. I no es tracta tant de la intensiva espanyolització a bastament denunciada des de les xarxes socials (és frapant que s’informi sobre un acte de violència de gènere a Huelva, i s’ignorin els assassinats masclistes a Perpinyà), sinó per la creixent banalitat de les notícies, l’intent de promocionar artistes i intel·lectuals espanyols d’escàs interès, o entrar en aquesta deriva de l’esquerra woke consistent a adoctrinar sobre els beneficis del transgenerisme, promocionar qualsevol estúpid adolescent que perpetra alguna variant de regueton o defensar les bondats del mindfulness per als infants de P-3. I sobre informació internacional, el pitjor de tot és acabar normalitzant el maniqueisme sobre conflictes com el de Síria, Israel o Ucraïna, que si bé pot satisfer el desig de sensacionalisme o el hooliganisme geoestratègic, negligeix en l’obligació deontològica d’indagar en les causes profundes que expliquen qualsevol fenomen polític o històric.

En altres termes: d’ençà el 2017, els mitjans públics estan en caiguda lliure pel que fa a qualitat, interès i rellevància, i es mantenen amb relatius bons resultats per la fidelitat i militància de la seva audiència, i perquè els mitjans espanyols, malgrat carretades de diners i la creació artificial d’un gran hub audiovisual a Madrid, solen ser més fluixos que les telenovel·les veneçolanes dels 80, fruit de l’aversió hispànica a l’autocrítica. El problema és que el lideratge dels mitjans públics afecta, de retruc, a la qualitat dels privats. Perquè és obvi que si des de Madrid, amb la intermediació subtil de la Generalitat, es persegueix una degradació directa, el món dels diners, amb un Ibex 35 que en el fons representa la continuïtat empresarial del franquisme, també en base a compres de mitjans o la publicitat, és capaç també d’intervenir negativament en ràdios i diaris no governamentals. La qüestió, i en aquest sentit aquesta gent ha llegit Hessel més i millor que l’esquerra, és que quan menys independència tinguin els mitjans, menys autèntica serà la democràcia. I, espòiler, els mitjans madrilenys estan copats per la tradició de l’ACP, l’Associación Católica de Propagandistas, el braç periodístic del falangisme i alumnes avantatjats de l’escola goebbelsiana.

D’aquí la transcendència i la importància de disposar de mitjans independents, tant de poder polític i econòmic. I en aquest sentit, hi ha bones notícies. La transformació de la comunicació ha canviat per sempre el paper dels mitjans. És obvi que la televisió generalista està en una llarga decadència, amb una caiguda sostinguda d’audiència per part dels menors de quaranta anys. Les ràdios generalistes tenen encara certa influència. El paper, especialment les grans capçaleres històriques com La Vanguardia o El País, encara no s’han adonat de la seva creixent irrellevància i pèrdua de pes polític. Per contra, internet primer, les xarxes després, han revolucionat la manera en què periodista i públic interaccionen. Els grans portals com Vilaweb, fonamentats en milers de subscriptors, disposen d’una independència periodística fins al punt que són vistos amb tanta hostilitat pel poder polític, que a la pràctica els han exclòs de les subvencions públiques. I les ràdios, que abans requerien de la compra de freqüències per tal de tenir oients arreu del territori, acaben esdevenint creadors de podcasts que poden sentir-se des d’Amposta a Vladivostok.

Un exemple remarcable és el de Ràdio Vilablareix. Com a tantes ràdios locals esteses arreu, sovint de caràcter municipal, i com la TV3 dels inicis, renuncia a fer de mitjà antropològic per oferir una visió catalana del món. I, per tant, al més pur estil del fenomen podcast, encara que aspirant a un públic generalista (i per tant, amb aspiració d’influir al màxim en l’opinió pública) no dubta a fer una estratègia d’entrevistes en profunditat a personalitats rellevants del país o de promoure iniciatives innovadores en una època en què els mitjans evolucionen més ràpid que periodistes o oients. En qualsevol cas, fa una política de difusió en base a les xarxes socials (compta amb prop de 32.000 seguidors a Twitter per a una població d’uns 2.800 habitants), on, a banda de promoure música no necessàriament comercial en català, no dubta a fer aparèixer aquelles veus que els mitjans tradicionals no solen convidar.

N’hi ha molts més exemples, com aquest mateix mitjà que, des de la modèstia dels seus recursos, té una difusió més que remarcable i que acaba tenint una influència molt més gran de la que podríem imaginar, especialment entre el públic jove, el més difícil de tots. En qualsevol cas, davant les males notícies del 155 dels mitjans convencionals (ja sigui per pressions polítics o empresarials) és una bona notícia recordar sempre a Hessel i la seva concepció de democràcia, sempre lligada a l’existència de mitjans independents. I són precisament els mitjans els que apareixen sovint en primera fila en moments d’evolució accelerada, allò que els historiadors en diem èpoques revolucionàries.