La pel·lícula alemanya “La vida dels altres“, estrenada l’any 2006, fa un retrat cru, també dolorós, de l’espionatge de la Stasi, la policia secreta de l’antiga República Democràtica d’Alemanya (RDA), que podria ser molt republicana i molt alemanya, però que era molt poc democràtica.
La pel·lícula narra les vivències i contradiccions d’un espia, un convençut comunista de vida espartana, mentre vigila un dramaturg per desig del Ministre de Cultura, que encara desitja més la xicota del dramaturg.
El film mostra amb molta versemblança i fidelitat les tècniques d’espionatge de l’època, a mitjans dels anys vuitanta, a les acaballes de la Guerra Freda i pocs anys de la caiguda del Mur de Berlín: calbejat del pis del dramaturg, ocultació de micròfons al més pur estil del gerro de flors del restaurant “La Camarga”, enregistrament de converses, redacció d’informes…
D’espionatge a casa nostra també en tenim, tot i que ara, com hem vist amb el cas “Pegasus”, els telèfons mòbils són els espietes, els delators. Però no he recordat la pel·lícula per aquests casos ni circumstàncies, sinó per, com li passa a l’espia de la Stasi, com les vides dels altres semblen alterar, d’una o altra manera, la nostra.
Hi pensava setmanes enrere amb la tornada de l’exili a Suïssa d’Anna Gabriel, exdiputada del Parlament de Catalunya, i amb la marxa de Jordi Cuixart, ex President d’Òmnium Cultural, al país helvètic. La tornada d’ella i la marxa d’ell van generar molt debat i controvèrsia, especialment a Twitter, i em va sorprendre com moltes persones s’indignaven amb les seves decisions, com si la vida de l’Anna Gabriel i d’en Jordi Cuixart els pertanyés, com si els haguessin de demanar permís, o perdó.
Arriba a ser malaltissa l’obstinació d’algunes persones d’escrutar minuciosament cada gest, cada verb, cada manifestació dels nostres polítics, com si cada decisió hagués de ser transcendent, cada moviment una jugada mestra. Que no tenen vida pròpia?
Observen la vida dels altres com escoltava el solitari espia de la Stasi la vida del dramaturg, tot i que si bé aquest, a la pel·lícula, arribava un moment que buidava de transcendència els seus moviments, escrivint informes amb dades irrellevants per exonerar-lo de tota sospita, els eixelebrats de Twitter cerquen en qualsevol detall suficient motiu d’escarn i de denúncia, d’indignació, moltes vegades gratuïta.
Com si no en tinguessin prou amb la seva, es desviuen criticant la vida dels altres aixecant trinxeres, murs entre suposats aliats que estan esdevenint massa infranquejables; així ens va. Potser hem de tornar a aprendre allò de viure i deixar viure, i que a l’Anna Gabriel li vagi molt bé aquí, i a en Jordi Cuixart allà.