Enguany es compleix una dècada de la primera gran mobilització convocada per l’Assemblea Nacional Catalana, i per molt que ens costi en aquest context de desànim i desafecció, no podem negar que la valoració global és més que positiva; l’independentisme ha estat el moviment polític amb més poder de convocatòria i canvi polític de l’Europa del segle XXI. I malgrat no aconseguir el seu objectiu, esdevenir un Estat independent, mai havia estat tan a prop d’assolir-lo.
Us ben asseguro que a mi les victòries morals em satisfan el mateix que tenir la raó a posteriori dels esdeveniments. Avui, pocs dies abans de la Diada, la medalla de ser el moviment amb més mobilitzacions o tenir una majoria de vot del 52% independentista al Parlament sense que això es tradueixi en accions polítiques em sembla insubstancial. Tant com que el Comitè de Drets Humans de l’ONU conclogui que l’Estat “va violar” els drets polítics de Junqueras, Romeva, Rull i Turull. I que em perdonin els qui ens demanen que ho celebrem, però tot això es resol de la següent manera. A l’Estat li és igual no tenir la raó mentre Catalunya continuï sent espanyola.
En aquesta dècada de mobilitzacions les hem vist de tots els colors, amb la presència o no dels presidents de la Generalitat. Fou el president legítim, Carles Puigdemont, el primer que va participar sense complexos. No oblidem que el president Mas durant les diades del 2012, 2013, 2014 i 2015 es limitava a rebre la presidència de l’Assemblea a Palau. Ara, el president Aragonès, agafa el testimoni convergent per no assistir l’11-S. Beneït problema! Si fou, precisament, durant el període del 2012 al 2015 quan el carrer més empenyia perquè la política es movés, i Déu n’hi do si es va moure. Tornar a l’escenari on el Govern sent la pressió del carrer és el millor que ens pot passar com a moviment.
Certament, tornar a començar quan has fet un tram tan important del camí és descoratjador. És inevitable preguntar-se si cal dedicar el mateix esforç que en l’etapa anterior perquè l’experiència et diu que no. Però sí, tornem-hi. Deixem enrere les passarel·les d’estrelles polítiques amb les quals es van transformar les darreres diades i tornem a ser aquell moviment que posava en tensió la Generalitat i la Moncloa. No serà fàcil, i al principi no serem tants com ens podem imaginar. Però empenyem com ho vàrem començar a fer fa una dècada.
