eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    Somriure amb Nora Ephron

    No coneixia Nora Ephron i encara menys l’havia llegida, però després d’haver-me endinsat en els seus articles de No me’n recordo de res (L’Altra Editorial, 2022, amb traducció de Carlota Gurt) puc afirmar que no només m’hauria caigut bé, sinó que estic segura que era el tipus de persona de qui, sense ni tan sols pretendre-ho, s’aprenia molt al seu costat. De fet, si ja m’enduc un sac d’aprenentatges tan sols llegint-la, no em vull imaginar compartint-hi un cafè.

    Nora Ephron va dedicar la seva vida a l’escriptura i la creació artística. Va exercir de productora, guionista i directora de cinema, però també va ser periodista i escriptora. Era una dona sàvia i viscuda. I quan dic sàvia no em refereixo a l’intel·lecte —que també—, sinó més aviat a un tipus de saviesa emocional que he pogut apreciar a cada una de les pàgines d’aquest recull d’assajos. A No me’n recordo de res, Ephron parla i divaga sobre multitud de temes. Com sol passar amb aquesta classe de llibres, sempre hi ha assajos que enganxen més que d’altres, alguns amb els quals et sents més identificada i d’altres que passen més desapercebuts o potser no hi acabes de trobar al·licient. Però de tots n’acabes extraient algun fruit, alguna engruna de saber que et fa reflexionar i mirar les coses des d’una altra perspectiva. Sobretot m’ha sorprès la seva capacitat per mesclar en un mateix llibre qüestions serioses com la mort o el divorci amb altres de més —aparentment— banals o absurdes com, per exemple, un brou de pollastre, una estrambòtica sessió de cine o la seva addicció a l’Scrabble.

    L’estructura del llibre m’ha recordat Apunts personals, d’Emilie Pine, també publicat per L’Altra. Si bé Pine té un to més dramàtic i en si és més profunda i toca més la fibra, tant l’una com l’altra utilitzen l’assaig com a recurs autobiogràfic. Amb això vull dir que m’estic tornant fan de qui decideix regalar-nos trossets de la seva vida a petites dosis i agrupats per temes, no necessàriament ordenats en el temps. A més, en totes dues es percep el poder curador de l’escriptura. De fet, que aquest llibre fos publicat dos anys abans de morir a causa d’un càncer tampoc és casualitat. Ephron va portar la malaltia molt d’amagat i amb discreció, segurament perquè no tenia cap interès que des de fora el càncer definís la seva vida, tal com ho va fer el divorci en el seu moment («durant molt de temps el fet d’estar divorciada va ser la cosa més important de mi»). Tot i així, la necessitat de parlar-ne i desfogar-se hi és i escriure va ser la seva manera de canalitzar aquesta preocupació. Alguns articles que tracten sobre la mort, com «El sopar de Nadal», o el llistat de coses que trobarà —o no— a faltar que culmina el recull —que a simple vista sembla fet de manera innocent— d’alguna manera ja posen sobre la taula aquesta idea de comiat.

    Tal com deia, doncs, No me’n recordo de res abasta tota mena de temes, alguns més transcendentals que d’altres, però en tots hi ha un esquitx d’humor subtil i característic en què sap riure’s d’ella mateixa i la pròpia circumstància. Ephron evoca records i sentiments relacionats amb les amistats («Perds bons amics i descobreixes una de les veritats més terribles de la vellesa: que són insubstituïbles») i la família, especialment la mare —per qui sentia una mena d’amor-odi degut a l’alcoholisme que patia. La cuina i la gastronomia són una constant en els textos i les utilitza sovint per plasmar les emocions. Destaca, també, un article que analitza la seva feina com a periodista i l’atracció que sent per aquesta professió. Hi trobem una crítica a l’era tecnològica i internet i reflexions sobre el divorci, l’amor, el pas del temps i la vellesa. Que, per exemple, ens digui que  creu que va viure despistada fins que va tenir cinquanta anys em sembla molt revelador i em fa qüestionar el meu dia a dia. I sí, d’entre tots aquests textos, en tinc un de preferit: «Fiascos», dedicat als èxits i fracassos, potser perquè estic permanentment amenaçada per la síndrome de la impostora i m’hi he vist del dret i del revés.

    Quan la Vanessa de L’Altra Editorial em va dir que llegiria aquest llibre amb un somriure permanent als llavis vaig pensar que exagerava. Ara que hi he posat punt final, us he de dir que tenia raó, perquè entrar en el món d’Ephron és navegar per la quotidianitat més absoluta i, alhora, impregnar-se d’un aprenentatge sobre la societat contemporània amb una mirada apassionant, analítica, humorística, rica i plena de vida. I negar un somriure a tot això seria un pecat.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    D'ençà el 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció participa en sortejos exclusius des de només 3€. Participa i ajuda'ns a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca