Uns mitjans de comunicació cada vegada menys rigorosos, amb periodistes precaris, presenten greus dificultats per aportar un tractament mínimament intel·ligent que ens pugui aportar llum a qüestions complexes com ara el conflicte ucraïnès. Més enllà d’elements emocionals, discursos sensacionalistes i intencionalitats propagandístiques, costa trobar anàlisis que ens permetin escatir les raons, els interessos en disputa, les estratègies i les conseqüències a mig i llarg termini sobre aquesta guerra amb un punt d’absurditat, errors de càlcul, tàctiques fallides, i com sol passar en aquest mena de conflictes, una total absència de racionalitat que ens ha empès vers la tragèdia humanitària i els drames personals. Ara bé, un dels escassos consensos sobre aquesta tragèdia que ja fa més de mig any que dura –i que sembla haver entrat en una fase d’estancament– són els perills que se’n deriven: possibles accions nuclears, el capgirament dels equilibris geopolítics amb les incerteses associades i la desestabilització interna de les societats occidentals a causa de les restriccions energètiques, les interrupcions del comerç, l’elevada inflació i les hipotètiques crisis de subsistències i d’abastiment.

A l’hora de mirar-nos la guerra d’Ucraïna amb ulleres d’historiador, resulta inevitable relacionar aquestes lamentables escenes bèl·liques amb episodis de la guerra freda. Per als lectors no especialistes, al món bipolar posterior al 1945, fonamentat en la rivalitat geopolítica entre els Estats Units i la Unió Soviètica, la possibilitat d’una guerra nuclear que acabés amb l’espècie humana va propiciar que bona part de les disputes entre blocs fossin dirimides en allò que es va anomenar “guerres per delegació” o “per interposició”. Això volia dir que comunistes i procapitalistes es podrien enfrontar en escenaris secundaris a països asiàtics, africans o llatinoamericans sense que hi hagués un enfrontament directe entre soviètics i nord-americans. Sovint disputes internes a l’interior de països com ara el Zaire, Angola, Cuba o Cambodja eren resolts amb una intervenció indirecta de Washington o Moscou. Tanmateix, de totes aquestes guerres, dues van resultar fonamentals per dibuixar el món actual i amb conseqüències negatives perdurables que encara paguem avui: la guerra del Vietnam i la de l’Afganistan. I no ens referim precisament al dolorós cost humà i material (en el cas del Vietnam amb 58.000 estatunidencs i 3 milions de vietnamites morts; pel que fa a l’Afganistan, 18.000 soviètics i un milió d’afganesos), sinó als canvis fonamentals en l’economia i la política que encara percebem avui.

Més enllà del que ens va mostrar el cinema o la cultura popular, la llarga (i culminada amb un dolorós fracàs per part d’occident) del Vietnam va tenir com a efecte immediat una desmoralització profunda dels Estats Units. La superpotència occidental va sortir derrotada, va mostrar la seva vulnerabilitat, i va generar una desmoralització interna que va repercutir en un seguit d’aventures militars prou absurdes engegades per presidents Reagan, Bush (pare i fill) i Clinton i continuades per Obama i Biden (cal reconèixer que Trump va ser més assenyat en política exterior). Invasions a l’Illa de Granada i el Panamà van ser titllades com a “minimilitarismeteatral” per Emmanuel Todd, i la invasió d’Iraq va ser un dels episodis més vergonyants d’occident, capaç de generar un profund ressentiment arreu del món, a banda de destruir les estructures i sembrar el caos d’un dels països àrabs més ben organitzats i més laics. El tema d’Afganistan dóna per a molt més, tanmateix la retirada de Washington de l’any passat ha estat fins i tot més irresponsable que la seva invasió inicial). Internament, el Vietnam va trencar els Estats Units, propiciant una divisió encara avui perdurable i que ha continuat en forma de guerres culturals amb una dreta creixentment reaccionària i teocràtica, i una esquerra cada vegada més folklòrica, superficial i infantilitzada. En qualsevol cas, i com veiem avui, mentre que la guerra va acabar amb els intents de fer polítiques de major igualtat social i racial, tot eliminant paulatinament els programes de F.D. Roosevelt i Lyndon B. Johnson, la presidència de Nixon va abraçar definitivament les idees tòxiques de l’escola neoliberal de Chicago. I hauríem de començar, en plena fallida per les despeses bèl·liques, per l’abandó del patró or (agost de 1971) que implicava acabar amb els acords d’estabilitat financera de Bretton Woods (1945) que, bàsicament, es va traduir en la substitució del capitalisme industrial i productiu en la financiarització de l’economia. Això equival a substituir el fum de les fàbriques per la fabricació del fum de l’especulació. Créixer no pas en base a la producció de béns tangibles, sinó a partir del deute i l’especulació dels valors. O, explicat d’una altra manera, la progressiva desindustrialització (en base a externalitzar la producció industrial al tercer món a la recerca de treballadors barats), a la creixent pèrdua del poder adquisitiu dels treballadors occidentals (i compensar-la mitjançant el deute privat), a banda d’altres efectes com ara un llarg període d’estagflació, pèrdua de pes de la renda salarial respecte de les especulatives, i l’aplicació de programes neoliberals fonamentats en la desregulació econòmica, la privatització de béns i serveis públics, les retallades d’impostos a les grans fortunes i l’hegemonia dels especuladors financers. Sense la necessitat de finançar la guerra del Vietnam, potser avui no seríem on som, perquè la història ens indica que les propostes de Keynes són infinitament més eficaces i morals que les de Milton Friedman.

Per la seva banda, la guerra d’Afganistan també va acabar impactant el món d’una manera terrible. En certa mesura, la voluntat, per part de Washington de compensar la humiliació del Vietnam, va implicar la intervenció dels Estats Units per combatre als soviètics en una operació, inicialment poc significativa, en suport d’una facció de l’exèrcit afganès que acabava de donar un cop d’estat. La voluntat de vietnamitzarl’Afganistan va propiciar una terrible guerra de desgast (1979-1992) que va accelerar la descomposició de l’economia i l’exèrcit soviètic fins al punt que va ser un dels principals factors de col·lapse de la Unió Soviètica (1991). Els analistes nord-americans sabien perfectament que intervenir en el conflicte podria desgastar Moscou i permetre guanyar la guerra freda (tal com efectivament va passar). Tanmateix, el preu que hem pagat tots ha estat terrible. Perquè, efectivament, l’ensorrament de la URSS va acabar amb el model alternatiu al capitalisme, cosa que va accelerar la implementació de polítiques neoliberals que van acabar per perjudicar les classes treballadores occidentals (paradoxalment, les classes populars occidentals van ser les principals beneficiàries de les pors capitalistes al comunisme). Això explica com durant la dècada de 1990-2000 les rendes salarials van caient mentre s’instal·la una precarietat i una desigualtat que ens remet a l’Europa prèvia a la guerra de 1914. Tanmateix, la segona de les conseqüències d’aquesta guerra va anar derivada del suport nord-americà al fonamentalisme islàmic, al qual va armar i assessorar sense recances Washington i el Pentàgon. En altres paraules, van ser els nord-americans que, fent d’aprenents de bruixot, van armar i entrenar Bin Laden i aquesta onada de wahabisme, amb epicentre a Riad (un aliat que avui controla Wall Street i els mercats financers mundials, a banda del petroli) i ha convertit l’expansió de l’islam en un factor d’amenaça geopolítica de primer ordre, molt per sobre del que pugui fer Moscou o Pequín.

Si conflictes llunyans com Vietnam o Afganistan van arribar a construir un món cada vegada més precari, injust i perillós, què no pot passar amb una guerra de desgast al cor d’Europa? Washington, a partir de l’OTAN ha imposat unes polítiques de bloqueig i embargament comercial a Moscou que, pel que es veu en l’actualitat, no li fa ni pessigolles.  En una Europa que ha pactat una descarbonització sense una planificació creïble ni viable en un termini raonable, aquestes mesures polítiques semblen una invitació al suïcidi. El discurs moral auspiciatdes dels Estats Units no cola, perquè si bé justifiquen perjudicar a Moscou pel seu règim il·liberal, per què hauríem de continuar comprant petroli i gas a Aràbia Saudita, on el concepte “drets humans” apareix només al seu codi penal com a delicte? Una Aràbia Saudita que, per cert, intervé de manera vergonyant, amb crims de guerra més sagnants contra la població iemenita? O que tots sabem que patrocina un gihadisme que és avui una amenaça quotidiana arreu del món, de la qual n’hem patit ja les conseqüències? Davant la possibilitat d’un hivern en què milers d’europeus poden morir de pobresa energètica, quin sentit té allargar una guerra innecessària? Qualsevol expert en relacions internacionals hauria de saber que aquesta guerra s’hagués pogut evitar si s’hagués aplicat de manera eficaç la qüestió fonamental, regulada al tractat de les Nacions Unides, del principi d’autodeterminació. I potser és aquí on podem trobar bona part de les solucions raonables. Com que possiblement no serà així, aquestes conseqüències indirectes i perdurables (la creixent irrellevància d’Europa, l’empobriment dels més febles a occident, el creixement de la ultradreta, els perjudicis comercials i econòmics als països europeus) sembla el que pot resultar el més probable. Perquè, en el fons, aquest conflicte europeu sembla una mena de guerra híbrida, per delegació, una mena de Vietnamistan. Amb pèrdues humanes i materials incommensurables, i un ordre mundial més inestable i perillós.