eyJsYW5kc2NhcGUiOiJNyVMiLCJwb3J0cmFpdCI6Ik3pcyJ9

    El futbol ja està inventat

    Al futbol tot queda escrit en la seva història. Si cal evolucionar, el passat també destil·la solucions aplicables al present. I així, per exemple, després del terrabastall viscut amb l’adeu d’un mític Di Stéfano de 38 anys, Bernabéu va decidir que, a partir d’aleshores, només renovaria anualment als futbolistes que passessin dels trenta en funció del seu rendiment. I si havia d’agrair alguna trajectòria, temporada pagada de regal, banqueta i a córrer. Fa vora de setanta anys, en els fonaments del model blaugrana, Helenio Herrera sentenciava que el Barça havia d’estar format amb nadius educats a casa sota argumentari de justificació prou conegut. Només calia reforçar-los amb el bo i millor mundial, en especial els golejadors que aquesta terra no produïa, ni abans ni ara. Seguim: Quan Cruyff va instaurar els quatre nivells de retribució per als jugadors de la plantilla, deixava un patró lògic destrossat en els darrers anys. Ara, és clar, el volen recuperar. Òbviament, plantegem els diversos escenaris motivats per noms com Casemiro, els famosos capitans o Jordi Alba.

    En teoria, el model blaugrana està tancat, però això no descarta variacions segons dictin els nous temps. I en coherència, s’han d’extraure lliçons. A cap equip poden igualar els sous oferts de forma agosarada per Bartomeu, ningú no els vol ni pot pagar. Per tant, te’ls has de menjar fins al final del temps pactat. Fa molts anys que l’NBA ha inventat un munt de mecanismes que potser toca atendre. Per exemple, els free agents, personalitzats en Aubameyang i Memphis, gent amb qui t’estalvies traspàs, pots revifar-los en prestigi i resulta lícit traure’n benefici un cop amortitzats. Duren poc, tapen un forat puntual i a seguir. De pas, amb operacions com la de Christensen o Kessie redueixes riscos de manera exponencial. Més: Per molt que el Barça menysprei les cessions, val més fitxar joves i bregar-los arreu en espera que quallin, que acudir al mercat a la caça de gent ja contrastada, de solvència. Per aquests, una altra obvietat, et demanaran un ull de la cara. Amb l’experiència acumulada i disposats a traure la gran lliçó del trauma produït amb la marxa de Messi, convé que t’acostumis a tenir-los en plenitud, entre els 22 i els 29 anys, que ja són força temporades. Després, o renovacions anuals amb peus de plom o traspàs guanyador per a les dues parts implicades. Els futbolistes, per embutxacar-se un munt de diners amb l’últim contracte a l’elit i el club, cobrant un traspàs en lloc de complicar-se l’existència.

    Lidiar amb el declivi de les patums sempre ha resultat mala peça al teler i si convé, caldrà recordar eternament el malson viscut amb Leo. Si ell va marxar de manera tan dramàtica, qualsevol pot fer-ho a partir d’ara, només faltaria. Tot plegat no ha de costar tant, és simplement una adequació als temps que corren i una prevenció de riscos. En cas de dubte, només cal repassar la situació plantejada amb Alba, Piqué i Busquets, que sembla talment un camp de mines i amenaça l’estabilitat del club quan des dels despatxos se’ls assenyala directament filtrant les absurdes quantitats pactades quan Bartomeu va lliurar la institució al vestidor amb mediocritat i absoluta inconsciència. Aquesta deixadesa de funcions la pagarà el Barça a bastament, serà plom a les ales que no permet enlairar de seguida el nou projecte, per molta audàcia que hi posin.

    L’NBA, tornem-hi, contempla els contractes per deu dies, que cobreixen lesions puntuals. Aquí ens haurem d’acostumar a evitar les relacions afectives amb segons qui per contemplar els jugadors com a especialistes que fan feines concretes en temps pautats i gairebé pactats. No val per a la majoria, sinó en alguns casos. N’hi ha prou posant els interessos de la institució per damunt dels que branden els seus futbolistes. Tot plegat ben senzill, però en el Barça es viu el món a l’inrevés, gentilesa d’aquells que han situat la institució en l’actual carreró sense sortida. Un cabdell tan enrevessat que no hi ha manera de traure’n l’entrellat. I per això, també, i per higiene democràtica, convé depurar responsabilitats amb els causants de tan immens desori, no fos cas que en el futur siguin emulats per altres eixelebrats. O barruts, que ben bé encara no sabem què pretenien o quins interessos particulars defensaven quan es van proposar ensorrar el Barça tal com l’han enfonsat.

    - Publicitat -

    Seguim gràcies a tu!

    Des del 2013 Revista Mirall ha treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres lectors, qui amb la seva subscripció ens ajuda a continuar endavant.

    Els més llegits

    Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

    La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

    Tanca