Se’ns ha desfermat l’olla de grills a Can Barça. Fa mesos que no baixa el guirigall i hem passat dels soroll dedicat a les qüestions de despatx al galliner del camp tan bon punt ha rodat la pilota de manera oficial. D’aquí a uns anys encara se’n parlarà d’aquest crític estiu, de la seva transcendència, i haurem tret l’entrellat sobre l’èxit o fracàs de la gestió realitzada. Aleshores coneixerem el desenllaç de la trama, que ara tot és pur interès de trinxera, batalla de poder i radicalitat. S’han acarnissat les posicions, resulta evident, i el relat s’escriu entre tons solemnes, òpera bufa i vodevil. Segur que aquest neguit no resulta gens bo per a la salut emocional del barcelonisme. Allà on miris, raons. Si ho fas cap a Tebas, fa un any podies inscriure Messi en cas d’acceptar el tripijoc del CVC i ara no en fas prou ni amb quatre palanques i més de 700 milions ingressats per venda d’actius, ves per on. Les cavernes han acordat treure de passeig l’artilleria pesant, tant la interna com la de Madrid, no fos cas que l’agosarat Laporta encerti la tecla. S’ha triat aquest camí per voluntat del president, es van anunciar un seguit de fitxatges i han arribat en la seva majoria, sense tancar encara el mercat ni la profunda renovació per tornar de seguida allà on fa massa que el Barça ja no hi és. I això genera varietat de sentiments viscerals. Hi ha personatges, fins i tot, que mereixerien desaparèixer d’escena si el club encara mantingués una mínima salut democràtica. No poden ser més tòxics, esbiaixats, interessats segons el seu melic. Amb aquesta patuleia, impossible rutllar a l’hora.
Observem un ampli repertori de contradiccions, com presentar a De Jong de màrtir quan és un actiu que no ha rendit i pot generar ingressos. Ara, avui i aquí, tot és plantejable, tothom resulta prescindible i només cal pregar que hi hagi criteri decidit i professional per redreçar la nau. I que es faci sense cap mena de sospita, amb total transparència. Prou penitència arrosseguem amb mantenir sempre present l’astracanada de gestió realitzada pel bartorosellisme, malson del qual no hi ha manera de desempallegar-se. O si: Portar-lo d’una vegada als tribunals per administració deslleial i desig d’ensorrar el club a consciència. Si volem jugar a les dinàmiques de bons i dolents, d’acord, fiscalitzem-los a tots conforme als paràmetres que haurien de regir el Barça i evitem aquesta horrible sensació de no posar la mà al foc per ningú. Com hi ha exagerada pressa, som a mitjans d’agost i ja es fan exàmens finals, diagnòstics definitius, sentències inapel·lables quan les primeres passes del projecte estan encara per sedimentar i el nou equip s’ha de conèixer i entendre. Per si faltessin atraccions de fira, continua la cacera als capitans, sigui per rendiment al camp, sigui per solidaritat quan els hi demanen gratar-se la butxaca. Acabarem malament amb tota mena de bestiar, les vaques sagrades, les engreixades en els últims anys per contracte o les de pas efímer pel Camp Nou. Si cal girar el vestidor com un mitjó, endavant, que després de perdre Messi ja no espanta res, sempre que s’actuï amb un criteri professional de superclasse, ara impossible de certificar. En el pim-pam-pum d’aquesta fira, només hi faltava Jordi Alba i ja el tenim de diana predilecta en espera dels nous laterals que tapin carències, últim forat de controvèrsia pública.
Aquesta supersònica exigència també situa contra les cordes Xavi Hernández, a qui no empararà res ni ningú, tampoc el seu prestigi, quan el poder comenci a propagar que se li han donat les peces que ell requeria per emprendre la gran aventura de recuperar l’immens terreny perdut. Excessiu neguit a Can Barça, massa tibantor i un ambient d’ansietat constant, de tempesta contínua que no anuncia gaire de bo. D’avui per demà no es refà un desastre, ni tornes a construir aquella Sagrada Família del 2009 per a la que ja no tens materials ni estris. No convé la nostàlgia comparativa, la dèria que subjau i podria justificar aquest frenètic desgavell.