Probablement, el Monopoly, un joc de taula patentat el 1904, és una de les maneres més didàctiques d’entendre com funciona el capitalisme especulatiu vigent. Els jugadors rebem unes quantes lliçons simbòliques sobre com, més que generar riquesa, el sistema econòmic el que es fa és multiplicar valor artificial. També, que la banca sempre guanya. Finalment –i d’aquí el nom–, després de diverses hores, constatem com s’acaba expulsant la majoria d’actors mentre que la majoria de recursos s’acaben concentrant en poques mans –el guanyador s’endú pràcticament tot–. Com bé sabrà qualsevol que hi hagi passat alguns inacabables vespres llençant daus, intercanviant propietats, contraent deutes i adquirint cartes que et lliuren de la presó, observarà que hi ha un parell de caselles especials: la companyia d’aigües i la de l’electricitat. Si s’és el titular d’ambdues s’acaben adquirint uns guanys constants i considerables, una mena de renda fixa desorbitada per una inversió més aviat escassa. De fet, l’autora del joc, Elisabeth Magie, tenia ben clar que aigua i llum constituïen, a la pràctica, empreses privades monopolístiques, que, per naturalesa, i com critiquen els teòrics del capitalisme estil Adam Smith, tendeixen a denunciar l’abús de la situació de privilegi i fonamentar els seus guanys a partir de la capacitat d’extorsió de la ciutadania que paga quantitats elevades cada vegada que cau a la casella.

Pensava en tot això quan assistim al conjunt de maniobres polítiques que han convertit el preu de la llum en un seriós problema econòmic. De fet, malgrat la propaganda neoliberal, bona part de la viabilitat de moltes empreses no té res a veure amb uns salaris, al nostre país extremadament baixos, sinó amb una energia pels núvols en què la guerra d’Ucraïna sembla més un pretext que una causa. La fórmula de càlcul del preu de l’electricitat recorda aquella dita de l’antic secretari del tresor nord-americà, Alan Greenspan: “si m’han entès, és que no m’he explicat bé”. Caldria una màquina Enygma per desxifrar una fórmula que es tradueix en què qui remena cireres als consells d’administració de les grans empreses energètiques es correlaciona amb la capacitat d’extorsió als consumidors. La guerra d’Ucraïna, aquest conflicte d’origen críptic i desenllaç incert, ha permès generar un sotrac en el mercat de l’energia –especialment en el gas i el petroli– que ja s’entreveia en els anys anteriors, i on l’única lògica aplicable sembla que té més a veure a com llencen els daus els jugadors del Monopoly global que amb la realitat. En qualsevol cas, ja veiem com aquest joc està generant drames humans que amenacen amb sobreescalfar el clima polític, més enllà dels elements meteorològics.

En els darrers mesos hem assistit a estranyes maniobres que explicarien on som. Durant la primavera, i en un episodi no massa aclarit, hem assistit a com algunes grans empreses han buidat pantans per poder especular amb el preu de l’energia, i que, per descomptat, poden generar un problema greu d’abastiment d’aigua, a banda d’una clara pràctica especulativa. Per la seva banda, en una dinàmica que ja ve de lluny, també hem vist com es pot haver estat generant una bombolla en base a la suposada expansió de les energies renovables. D’una banda, una energia solar que, pel que fa al nostre país, va patir una frenada inicial, probablement inspirada en evitar perjudicis a les grans empreses monopolístiques vinculades amb el poder polític, i per contra, i a continuació, trobar-nos amb una fal·lera de construcció d’aerogeneradors arreu. Qui escriu això, un historiador sense grans coneixements de polítiques energètiques, assisteix a conflictes territorials que qüestionarien la idoneïtat de l’expansió dels molins. Més enllà de raons purament ecològiques, el principal argument –i el més silenciat– dels opositors als parcs eòlics és que, en realitat, més enllà de la necessitat de transició ecològica, el que es percep són maniobres especulatives de les grans empreses per plantar molins amb la principal intenció d’obtenir subvencions europees. Tanmateix, és habitual que després, bona part del temps aquests aparells no estiguin subministrant energia a la xarxa. Si bé és cert que hi ha algunes motivacions tècniques que explicarien aquest fet (excés o manca de vent, aturades tècniques, pics energètics,…) els antecedents dels titulars dels parcs eòlics reforcen les suspicàcies de la gent dels territoris que només rutllen quan connectar-los a la xarxa permet obtenir les tarifes més cares de l’electricitat, i per tant l’embutxacament de guanys estratosfèrics en consellsd’administració okupats per aquells que han entrat per les portes giratòries de la política. I parlem d’antics monopolis públics que van passar a ser privatitzats, fent bona aquesta expressió de realisme econòmic de “socialització de pèrdues, privatització de guanys”.

En qualsevol cas, en aquests temps difícils en què la irritació i desconfiança política ha acabat esdevenint una norma i ha propiciat una mena de depressió col·lectiva, la famosa “transició ecològica” està generant dubtes populars i errors col·lectius en directe que de fet estem pagant ja, literalment. D’una banda, hi ha qui se n’ha apropiat –les empreses del Monopoly– i que en fa un negoci (ja sigui amb les subvencions, la fórmula del preu de l’electricitat o les bombolles d’inversió en renovables), mentre que d’altres, els ecologistes emocionals, que xisclen el seu mil·lenarisme nihilista de l’estil “morirem tots”.  En el primer cas, ja hem vist que l’apel·lació a la consciència i la responsabilitat ecològica es tradueix a ficar la mà a la butxaca del consumidor. En el segon cas, la retòrica gretathumberguistafomenta la por irracional a l’extinció i proposen un seguit de mesures extremes per salvar el planeta (tornar al neolític)… que l’única cosa que fomenten és alimentar el reaccionarisme antiecològic i negacionisme climàtic amb adeptes creixents. De fet, aquest ecologisme militant, amb personalitats destacades en campanyes per salvar el clima té tant de postureig que fins i tot l’actor Joaquin Phoenix recordava irònicament durant el lliurament dels Globus d’Or els seus companys de professió que pontificaven a les seves conferències i actes públics en defensa del medi ambient… amb el seu jet privat!

Reflex d’aquest ecologisme mal paït i aquesta gran confusió ideològica, en ple període pel dèficit energètic i les òbvies mostres que tenim un planeta reescalfat (i que aquest estiu probablement estiguin morint més treballadors per cops de calor que per covid), tenim aquestes mesures del govern espanyol d’estalvi energètic: allò de treure’s la corbata i moderar l’aire condicionat. Això no serveix per a res! Hi ha mesures molt més eficaces i justes socialment. A aquest govern no se li ha acudit potenciar el teletreball (s’ha demostrat amb la pandèmia que, malgrat algunes disfuncions, el món no s’ha acabat) per evitar desplaçaments inútils; fer tancar tot el comerç els dies festius, o acabar l’activitat laboral abans de les set de la tarda; limitar la globalització potenciant els drets dels treballadors (a títol d’exemple, prohibir allò que fan alguns hotels alemanys que porten la roba de llit a una bugaderia polonesa a centenars de quilòmetres perquè resulta més barat). Potser també aquesta bateria de mesures, amb algunes que estan bé com la gratuïtat d’un més que insuficient transport públic, no pot sinó dissimular la total absència de planificació a llarg termini de la substitució (necessàriament progressiva) dels combustibles fòssils. Altres veus més extremistes reclamen acabar amb el transport privat, sense entendre que això, precisament mataria els pobles i la vida rural, o propiciaria una intromissió tan bèstia en la vida personal que l’única cosa que generaria seria un antiecologisme militant i creixent, com de fet ja està passant als Estats Units, on el trumpisme s’hi està beneficiant. O que serien precisament moviments populars com els “armilles grogues” que generarien conflictes interns greus de conseqüències insospitades. Finalment, caldrà abordar necessàriament el tema fonamental de plantejar una més que necessària reducció de la natalitat, factor clarament lligat a la reducció de la pobresa i a la veritable sostenibilitat.

En qualsevol cas, tot passa necessàriament per un gran debat obert, públic, participatiu, rigorós, democràtic i documentat sobre com administrem qualsevol transició ecològica. I aquí no hi valen consignes per quedar bé o el postureig que consumim per damunt les nostres possibilitats.