Una de les polèmiques d’agost l’hem tingut amb el tuit de Lluís Llach en què, mostrant una fotografia d’una parella musulmana, ell amb un banyador petit i ajustat; ella tapada de dalt a baix, afegia el lacònic comentari “fa pensar”. La publicació va desfermar una d’aquelles histèries col·lectives entre sectors tradicionalment reivindicats progressistes i van procedir a una d’aquelles recurrents campanyes de linxament mediàtic al qual ens hem acostumat a les xarxes socials. Com a resum, la idea era acusar el cantautor de Verges de racista, de fer-lo sentir culpable, de deixar-se entabanar per la ultradreta pròpia del nacionalisme català, de desqualificar-lo i tants altres tòpics als quals ens hem anat acostumant en aquests darrers anys en què, una determinada esquerra de pensament únic, llença fàtues contra qui discrepa del pensament únic multiculturalista i tracta d’inspirar por entre aquelles persones que es plantegen dubtes sobre determinats posicionaments polítics de les esquerres. Això sí, la ignorància i el menyspreu per trajectòries exemplars com les de Llach no semblen obstacle per proferir tota mena d’acusacions infundades.

Fa pensar. pic.twitter.com/giNFiUpODX

— Lluís Llach (@lluis_llach) August 1, 2022

Òbviament, i com succeeix en tota campanya orquestrada, els atacs a Lluís Llach no tenen res a veure amb la seva intervenció a les xarxes socials, ni a la imatge compartida (sembla que una fotografia d’estudi), sinó que l’hem de veure en el context de confrontació dins l’independentisme, molt relacionada amb la destitució de Laura Borràs com a presidenta del Parlament, i atiada pel no massa aclarit incident protagonitzat el mateix dia per la diputada d’ERC Najat Driouech, que va acusar alguns dels manifestants que donaven suport a Borràs d’haver proferit expressions racistes. El fet que Driouech porti vel és el que probablement ha precipitat la polèmica a les xarxes i ha ressuscitat una d’aquelles polèmiques recurrents sobre el paper de la religió a l’esfera pública en general, i de l’islam en particular. No se saben massa coses d’aquesta diputada, actua amb discreció al Parlament i es desconeixen bona part dels seus posicionaments polítics sobre multitud d’afers, de manera que les suspicàcies sobre el seu paper semblen inevitables. ERC sembla imitar una actitud habitual entre partits de la nova esquerra occidental, especialment entre el Partit Demòcrata nord-americà, els laboristes britànics i diversos partits socialdemòcrates europeus: la inclusió de persones de minories religioses –o ètniques, o sexuals– entre els seus rengles per visibilitzar-les i (sobretot) per establir xarxes clientelars entre les seves respectives comunitats d’origen. Està per veure la utilitat d’aquesta estratègia (defensada per alguns politòlegs); tanmateix, sembla que, si bé pot atreure a les urnes a persones d’unes minories, en el fons promouen l’ancoratge dels individus respecte de les seves respectives comunitats, a dins les quals se solen preservar les relacions asimètriques de poder mentre no es produeixi una integració als valors i pràctiques del nou país. Per contra, entre els conservadors és usual trobar persones d’origen immigrant completament incorporades a la seva societat que més aviat tendeixen a assumir amb entusiasme els valors de la societat d’acollida i a criticar les dinàmiques de replegament comunitari com a factor de conformisme, manca d’oportunitats o importació de pràctiques caciquistes. L’aspirant a primer ministre britànic, el conservador Rushi Sinaki, d’origen indi, l’actual ministre d’hisenda del Regne Unit, l’iraquià Nadhim Zahawi, la fiscal general d’Anglaterra i Gal·les, Suella Braverman, també d’origen indi, o Rachida Dati, antiga ministra de justícia de Sarkozy, de pare marroquí i mare algeriana són exemples d’èxit entre aquells disposats a ascendir socialment a canvi d’abandonar alguns elements culturals i socials de procedència.

En altres paraules, que si parlem d’orígens ens trobem amb l’estranya paradoxa que bona part dels immigrants de segona generació plenament incorporats a la societat d’acollida, i que han assumit els valors il·lustrats i universals, en bona part acaben més aviat vers espais conservadors, mentre que aquelles persones que mantenen capteniments tradicionals del seu país d’origen i que, si més no en usos i costums marquen distàncies respecte a les societats occidentals (i sovint patriarcals i reaccionaris), acaben en partits o opcions relativament progressistes. A un socialdemòcrata de fa cinquanta anys o a un anarquista de fa cent els hauria explotat el cap si li expliquen!

De fet, bona part d’aquestes polèmiques estan ben relacionades amb el que seria el wokisme, al seu torn, una de les derivades del pensament postmodern. Slavoj Zizek, probablement el pensador neomarxista més influent de la darrera dècada, publicava un article aquest diumenge a l’Ara, on destacava precisament aquesta paradoxa: “La correcció política occidental (conscienciació, o wokeness en anglès) ha desplaçat la lluita de classes, cosa que ha produït una elit progressista que afirma protegir les minories racials i sexuals amenaçades amb l’objectiu de desviar l’atenció del poder econòmic i polític que tenen els seus membres”.

Tanmateix, parlem de l’incident, i el linxament mediàtic de Lluís Llach, probablement una de les persones que més ha fet per l’entesa de les cultures, l’erradicació de la discriminació, la igualtat, la llibertat (personal i nacional) i els valors democràtics. En aquesta època de retorn a una edat fosca, la cultura de la cancel·lació contra la dissidència i l’avortament de debat sobre qüestions incòmodes, acaben alterant la convivència del present i les perspectives de futur. Esquerra, cada vegada més lliurada acríticament a la fe wokista, està penetrant en el relliscós terreny de la justificació del vel (suposadament) islàmic [hi ha importants dubtes i polèmiques teològiques sobre la qüestió], i el que és pitjor, l’acceptació acrítica de restriccions de caràcter personal i sexual de les dones musulmanes i de defensar una tradició hostil contra la llibertat sexual i el món LGTBIQ. Abstenir-se de criticar normes i actituds que no toleraríem en el cas de les dones occidentals no sembla precisament massa progressista, i sí, en canvi, molt colonial (com si les dones musulmanes tinguessin menys drets que les que es diguessin Garcia o Pujol). Deixar-se entabanar per aquest invent de teòlegs de l’estil Tariq Ramadan anomenat “feminisme islàmic”, i per contra, silenciar veus de dones lliures amb coses interessants a dir com Nazanin Armarian o Najat El-Hachmi, n’és la conseqüència natural.

Ara bé, la raó no sol tenir lloc quan la fe s’imposa. Qualsevol crítica -com s’ha vist en el linxament a Llach- és abruptament avortada a partir de l’acusació de racisme. En el fons, quan cal debatre sobre qüestions incòmodes, sobre contradiccions insostenibles, sobre situacions complexes, sempre apareix algun mul·là del progressisme acusant de racista a l’interlocutor. És com si, davant d’una situació dialèctica desfavorable, es traguessin de la màniga el comodí del racisme per impedir qualsevol debat, discussió política, intercanvi d’idees. Ho hem vist diverses vegades. Ho veiem ara. Aquell que qüestiona el vel és un racista colonial. Fi de la discussió.

Aquesta dinàmica, per descomptat, fa que l’esquerra hagi decidit de tallar-se les venes i, per tant, es dessagna fins a la mort. Primer, perquè representa la renúncia al component il·lustrat de les ideologies progressistes. Segon, perquè pot acabar empenyent vers el conservadorisme a aquells que, assenyalats i injustament tractats, acabin apartant-se del que consideraven el seu espai polític i ideològic (això ja està passant al món anglosaxó). Tercer, perquè fets com aquests (i atacs a personatges com Lluís Llach) desacrediten creixentment aquests espais d’esquerres i acaben donant la raó a aquells sectors reaccionaris que acusen d’estalinians a aquells que apliquen amb entusiasme i dedicació una mena de doctrina Jdànov ressuscitada [una mena d’ortodòxia intel·lectual imposada a l’URSS que enviava al gulag a qui discrepava]. En qualsevol cas, determinada esquerra ha perdut el nord a còpia de relativisme moral i renúncia a la recerca de la veritat objectiva. Com exposava el cantautor de Verges, tot plegat fa pensar...