Un juliol desesperant

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

“Aquest mes esclatant / ens desespera / així que un nuvolet / li va al darrere, / perquè pel juliol / tothom confia / que tindrà sol a dojo / cada dia”

El poema, un dels menys reconeguts de Miquel Martí i Pol, ens parla d’aquest mes que tradicionalment funciona a mig gas perquè, efectivament, el curs polític, el curs acadèmic, el curs natural mor amb el solstici d’estiu i es reinicia (com la lliga de futbol) amb els indicis de tardor que representa el setembre. I en aquest interval, contràriament al que pensava Gramsci, no hi ha monstres, sinó molta mandra, Tour de França, migdiades i notícies irrellevants.

Malauradament, amb el canvi climàtic (i no em refereixo exclusivament a la meteorologia) tot es capgira, i el juliol, teòricament un mes de baixa intensitat, al nostre país recupera aquesta tradició d’època tòrrida, de passions desfermades que sovint catalitzen en episodis d’odi i ressentiment, més o menys com allò que la historiografia conservadora tendeix a denominar “Setmana Tràgica” de 1909 i que per als historiadors llibertaris és més aviat la revolució de juliol. Els criminòlegs també saben que les altes temperatures fan d’aquesta època de l’any un temps de concentració d’actes violents, assassinats, batusses, agressions sexuals i tot allò que ens recorda la naturalesa salvatge atiada per un model econòmic fonamentat a deixar a la intempèrie els individus, i, per tant, a accentuar els instints predadors d’una espècie invasora com la nostra.

La política catalana és un exemple d’aquest desordre generalitzat. En una baralla permanent independentista entre cupaires, esquerrepublicans i juntistes que no pot trobar explicació des de la teoria política, sinó des de la psicoanàlisi (li hauríem de demanar consell professional a la psicòloga del Born), ens hem trobat amb el vodevil de l’anomenada taula de diàleg, el retorn inesperat de l’Anna Gabriel, el funcionament a ple rendiment de la fàbrica de fakes periodístics i jurídics ubicada a les clavegueres hispàniques, i, finalment, en el darrer minut del mes, la suspensió de la presidenta Borràs. Una suspensió acompanyada de la pirotècnia mediàtica d’acord amb les acusacions al diputat Dalmases el dia del tercer grau al FAQS i, finalment, l’incident no massa clar de la suposada ofensa de caràcter racista a la diputada Najat Driouech.

De vegades alguns bons amics, per posar-m’hi alguna etiqueta que facin comprensible la meva activitat, tracten de presentar-me com a analista polític. Agraeixo la seva generositat, tanmateix, reconec que, a partir de la meva condició d’historiador, em sento incapaç d’interpretar la política catalana actual i, per tant, em sento temptat d’aplicar els meus coneixements acadèmics i cedir a la temptació de mirar d’entendre què passa a l’independentisme des de la comparació històrica. I em ve al cap l’animadversió entre la Biga i la Busca, nyerros i cadells, liberals i carlins… El pecat mortal del sectarisme sembla l’explicació més raonable entremig d’enfrontaments estèrils amb aquest punt d’irracionalitat nihilista en què ha esdevingut l’independentisme institucional. Com en Vicent Partal, també sospito que no existeixen casualitats en política catalana, i que hom pot sentir temptat de relacionar fils embolicats entre l’espionatge de Pegasus, la marxa enigmàtica de Cuixart a Suïssa, els moviments de la fiscalia en contra dels indults, l’exclusió de Junts a la taula de diàleg, l’escissió interna d’Arran (que sembla haver-se quedat fa temps amb el comandament a distància de la CUP) i la fal·lera per eliminar Laura Borràs del lideratge independentista. Sense caure en el pensament conspiranoic, podria semblar tot un conjunt de moviments que tenen com a objectiu desarticular l’independentisme institucional i tractar d’enviar-lo vers la marginalitat on romania abans que la manifestació de la sentència de l’Estatut, el 10 de juliol de 2010, es tornés contra els seus organitzadors, i de protesta testimonial, el país sortís en massa de l’armari independentista i es dirigís vers la ruptura contra la monarquia. La qüestió sembla, i més en un tòrrid juliol, que es persegueix donar l’altaveu als sectors més hiperventilats de l’independentisme i construir una imatge de gent desendreçada i nihilista, incapaç d’oferir un full de ruta poc coherent i esterilitzar el moviment partint de crear la idea thatcheriana del There is not alternative a un autonomisme, aquest sí, difunt i enterrat.

Malgrat tot, la realitat és que, també aquest mes, hem assistit a dues enquestes teòricament contradictòries: la primera, la del CEO (controlat per un sottogoverno autonomista que enyora el pujolisme) que indicaria l’independentisme en un punt baix (41%) que contrastaria amb una altra d’Electomania que indicaria que en un referèndum sobre independència, el sí s’imposaria per un 51-52%. En qualsevol cas, sí que és cert que l’esforç propagandístic per marginar l’independentisme té cert recorregut en el sentit que hi ha un independentisme sorollós, derrotista i rondinaire que exhibeix certa impotència davant l’esterilitat despòtica dels partits. Tanmateix, com deia el famós conte de Monterroso, el dinosaure continua allà. Només cal obrir els ulls. El nivell de trencament emocional amb Espanya no l’arregla ni la Chanel a Eurovisió.

Perquè la dura i la crua realitat és que Espanya continua essent una nació fallida i un estat tòxic. Precisament entre les lectures d’aquest estiu, m’estic mirant L’Holocaust Espanyol, del meu col·lega Paul Preston, que ens recorda sobre quina base de criminalitat i delinqüència institucional se sustenta l’ordre constitucional i monàrquic hispànic actual. Sobre els assassinats indiscriminats de la dissidència. Sobre el feudalisme econòmic i polític. Sobre una judicatura que tradicionalment ha estat corretja de transmissió de la màfia acampada damunt l’Estat. Sobre unes forces armades i una Guàrdia Civil que ha actuat tradicionalment damunt la seva població amb la mateixa salvatgia colonial perpetrada en contra dels indígenes. Sobre uns mitjans addictes a la mentida i el pensament conspiranoic. Sobre una actitud política d’esperit inquisitorial que veu en la dissidència a maçons, jueus i versions seglars del dimoni. Sobre la misèria monumental damunt la qual es fonamenten els imperis, que ens recordava el llibertari Bakunin. I això no són especulacions, és una dura i crua realitat que fa de la missió de trencar Espanya un imperatiu moral, un acte de reparació pels milions de víctimes d’aquest error de la geopolítica.

- Publicitat -

Malgrat aquest clima desesperant d’aquest juliol, caldrà veure què passa quan afluixi aquesta calor sufocant. L’inici del curs polític té lloc a una Diada que serà molt interessant. Perquè, de la mateixa manera que aquell 10 de juliol de 2010 el panorama es va capgirar, aquest intern de retorn a l’autonomisme caldrà que sigui contestat popularment.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca