Sempre m’ha costat una mica ressenyar novel·la negra. Em fa por fer espòilers perquè són llibres tan intensos i hi passen tantes coses que temo parlar més del compte i aixafar-vos la guitarra. És un gènere que normalment agafo quan porto una mala ratxa lectora o quan necessito desconnectar, sense cap mena d’intenció més que distreure’m. Diguem-ne que, fins fa poc, per a mi eren pur entreteniment i no solia capificar-me gaire en l’aspecte literari. Aquesta concepció sobre el gènere va canviar una mica no fa pas gaire, després de llegir Silenci al fiord, de Gemma Romeu (XXVII Premi de Novel·la Valldaura-Memorial Pere Calders de 2021). Gràcies a novel·les com la de la Gemma, estic aprenent a valorar altres coses més enllà del suspens, com ara el que em transmet la història o la manera com està escrita. A Silenci al fiord, el què i el com em van captivar per igual. A més de fer-me passar un bon moment de lleure, vaig gaudir cada paraula, cada diàleg i cada detall.

Unes setmanes després, torno a endinsar-me en una novel·la negra, de nou, d’una escriptora en llengua catalana: Aquí mano jo, de Maribel Torres (Llibres del Delicte, 2021). En el cas de Torres el que més m’ha atrapat i atret és el tema de rerefons. Com a tota novel·la negra, tenim un crim, en aquest cas, la mort d’un escriptor, en Salvi Rebull, en circumstàncies una mica estranyes: uns dies abans del seu decés, en Salvi visita la detectiva Adriana Miralles perquè investigui les amenaces que ha rebut. En Salvi ha publicat un llibre basat en una violació real i creu que un grup de dones s’han rebel·lat contra l’obra. El més curiós és que en el mateix hotel de Lloret de Mar on apareix el cos sense vida d’en Salvi també hi han trobat morta la Raquel, la noia que va patir la violació sobre la qual es basa la novel·la. A l’Adriana i en Pau, el seu company, tot plegat els fa mala espina… se’ls gira feina! El ritme de la investigació és molt equilibrat i versemblant. És cert que hi ha alguna escena digna de Hollywood, però són situacions comptades i molt ben integrades a la trama, sense passar-se, de manera que doten del toc de nervis just i necessari per fer-nos patir i xalar alhora.

Us he parlat, però, del tema de rerefons, que és el que a mi m’ha interessat especialment i que penso que, més enllà d’oferir-nos una investigació arran d’un cas d’assassinat, és important destacar. La detectiva Miralles, amb l’ajuda incondicional del seu company, s’infiltra en el servei de neteja de l’hotel on s’han produït les morts. Tractar amb les dones que s’encarreguen de mantenir l’hotel li farà descobrir una realitat molt dura i injusta: la precarietat laboral a la qual estan sotmeses totes elles. L’autora aprofundeix en les condicions de treball de les cambreres de les habitacions i l’abús farcit d’amenaces i maltractaments que pateixen per part dels amos de l’hotel —d’aquí el títol del llibre, una frase molt significativa i que m’atreviria a dir que tothom que ha estat subordinat a un cap ha patit en algun moment de la seva vida laboral. De mica en mica, ens anirem familiaritzant amb cada una de les dones i com a lectors passarem per diferents fases i sentiments: ràbia, impotència, indignació, tristesa, empatia, comprensió…

Enmig de tot aquest entramat, també se’ns encongirà el cor quan entrem en la qüestió del consentiment. No hauria de fer falta un 8M per reivindicar el “no és no” i l’“aquí mano jo” que, ara sí, seria del tot justificat i que no hauria de fer dubtar a ningú. És una qüestió que cal treballar cada dia i sembla que, per fi, ara també té cabuda en el gènere negre. Per això li agraeixo a l’autora aquest enfocament i perspectiva reivindicativa, feminista i de gènere que ha donat a l’argument i, sobretot, que hagi donat veu a dones que, en situacions desfavorables i fins i tot de vulnerabilitat, ho pateixen de manera encara més silenciosa i invisible.

Al final, doncs, sembla que la trama d’intriga i assassinat que embolcalla la història de l’Adriana Miralles —que també ha patit de prop, i molt, la violència masclista— és l’excusa perfecta per entrar de ple en una reflexió sobre els abusos laborals i sexuals que pateixen determinats sectors i àmbits. He de dir, també, que el tractament que fa l’autora de tot plegat és precís, acurat i delicat. Potser perquè és una dona. Potser perquè coneix de prop aquesta realitat. Potser perquè és generosa, es preocupa pel seu voltant i sent que, d’alguna manera, cal mostrar i reivindicar situacions com les que viuen aquestes dones. D’això en dic sororitat, i ens fa falta.