Que no falti de res

A totes, que no falti de res i no feu preguntes. Si encertem, alegria. I si no, ja ens ho trobarem més endavant. Però s’ha de sortir de l’atzucac sense escoltar les paparres de sempre, aquells que només hi posen pegues a tot. Els de l’altre bàndol, per si algú encara no els identifica. No ja dues palanques, sinó tres, que no es noti la pobresa. I els diners, al camp, com deia el profeta, res de tapar algun forat del dèficit o guardar-los per si de cas la casa torna a passar el tràngol d’unes nòmines que no saps com pagaràs. Fugida endavant? Segurament. Audàcia? També. Però calia la sotragada i cal encara que l’estiu acabi bé vista la quantitat d’obligacions i obstacles que contempla el camí. Palanca amunt, palanca avall, s’han espolsat de sobre la depressió general i si els mandataris del país haguessin obrat amb aquesta rauxa, igual Catalunya seria ja independent, avís per a navegants que Laporta no ha canviat gens. El cas és que no és moment per patir una paràlisi a causa d’excessiu anàlisi, sinó de sortir del foc a força de prémer l’accelerador. En teoria, som-hi. En la praxi, segurament ens falta informació i transparència per acabar de creure que no hi ha rerefons ni volta de fulla, cap maldat en el disseny d’aquest pla executat en mínim termini. Com sempre, paciència i temps si volem confirmar que el dard troba diana o agreuja el diagnòstic. De totes maneres, convindrem a dir que millor així, morir matant en lloc de quedar-te garratibat, immòbil, plorant pels racons. Ja poden bramar els dissidents locals o castellans, total, estem acostumats.

De cap a la piscina, ben mullats d’aquesta política d’audàcia, part de l’estratègia implica posar el carro davant dels bous, màxim risc com certifica la hipotètica marxa, encara per resoldre, d’en Frenkie de Jong, justificat per la revolució i el retall de massa salarial que significaria el seu traspàs, un alleujament de comptes palpable. De moment, no els hi ha sortit la jugada i com en queden unes quantes per veure, esperem a jutjar-la. Tot i que De Jong, en el seu perfecte dret, es negui a ser una peça més sense veu ni vot. Ara, per a distracció del distret personal, Koundé protagonitzarà el nou capítol del serial davant d’un món futbolístic amb els ulls esbatanats de veure la reacció gens catalana del Barça, la marca que no vol caure en nivells secundaris i mostra aquesta sorprenent manera de captar les mirades del respectable, aquí, allà o al món.

Són temps de neguit i extrems, d’urgències brutals per sortir del pou i recuperar el pols perdut. Encara en veurem de tots els colors d’aquí que acabi el mercat d’estiu, el barcelonisme passarà per uns quants estats d’ànim fins a comprovar si la jugada ha estat mestra o un disbarat que ens situa en portes de la societat anònima. Calia reaccionar amb un formidable cop de volant i Laporta l’ha protagonitzat, això és innegable, malgrat que estiguem encara lluny del temps d’avaluacions. Ara bé, grinyola que en situació de fallida, 165 persones vinculades al club siguin avui als Estats Units. És allò de la dona del Cèsar, que a banda de ser-ho ha de semblar-ho i a la rauxa de certes accions, cal contraposar el seny d’actuar amb austeritat, sense grans seguicis ni comparses, sense desplaçaments massius de directius i parelles, per molt que els justifiquin assegurant que se’ls paguen ells. Prou sabem que a Laporta li rellisquen les acusacions d’actuar amb nepotisme, d’obrar sense precaució, de donar aire als seus detractors a base de sopars i dinars de duro. Així i tot, la gravetat de la situació econòmica hauria de pesar quan toca prendre decisions que despertaran crítiques i sospites, rumors i dubtes que actuen com a fre moral, que allunyen de donar suport contundent a les mesures implementades. Al president, tant se li’n dona. A l’oposició, ben nodrida, també, perquè continuarà negant-li el pa i la sal. I als que no militen en trinxeres, no tot els hi semblarà comprensible i justificable. Simplement, es podrien estalviar aquests dispendis en benefici de la institució i per respecte a la seva imatge. Al final resultarà que també els laportistes creuran que la joguina és de la seva propietat, com passa amb els bartorosellistes. Té trons, aquesta mania.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca