Una de les pitjors desgràcies d’aquest país és la baixa qualitat ètica i periodística dels mitjans de comunicació amb major capacitat d’arribar al públic. Si això ho apliquem pel que fa a una política nacional on els mitjans solen ser de part (i en part, finançats per agents partidaris de determinades causes, com hem pogut comprovar en aquest màster accelerat de corrupció periodística), pel que fa a la informació internacional, a banda de mediocritat i parcialitat, també sol haver-hi incompetència. Sempre hi haurà excepcions honroses, com Rafael Poch o Vicent Partal, tanmateix, és difícil entendre’ns a nosaltres mateixos si no sabem com funciona el món. I per a això, és imprescindible disposar de bona informació i anàlisi.

Un dels exemples de mediocritat periodística l’estem veient amb el tractament informatiu al voltant de la invasió d’Ucraïna, barreja de propaganda i especulació. És raonable cometre errors de judici en un conflicte armat on, com sol succeir sempre, trobarem una àmplia boira de guerra que impedeixi accedir a informació de qualitat. No obstant això, l’alineament acrític amb les tesis d’uns Estats Units que estan en procés de capgirament de les seves estratègies geopolítiques, no aporta una bona interpretació, i en profunditat, de les aliances, el joc polític, els moviments diplomàtics, i per descomptat, també l’evolució interna dels contendents. Politòlegs, diplomàtics i acadèmics poden recórrer a informes recollits per agències d’intel·ligència i articles acadèmics, tot i això, si ens limitem a mirar la televisió o els principals mitjans, només hi veiem maniqueisme polític i informacions més emocionals que rellevants.

Primera constatació: Rússia no està perdent la guerra. Ni des del punt de vista militar (hi ha un estancament), ni econòmic (el ruble ha sobreviscut i l’economia no ha experimentat cap catàstrofe anunciada) ni diplomàtic (ni la Xina, ni Turquia, ni Iran, ni Israel s’han oposat a la invasió). Per contra, el front europeu, el mateix que des del febrer es va voler mostrar com a sòlid i decidit, s’està esquerdant. Suècia i Finlàndia, amb un temor justificat, han descobert, de cop que és l’OTAN, una aliança amb rogue states de l’alçada d’una Turquia que no dubta a immiscir-se en la seva política interior obligant a perseguir dissidents kurds. Els països de l’est, especialment el grup de Visegrád (República Txeca, Eslovàquia, Polònia i Hongria) viuen sentiments contradictoris, entre la temença de provocar el gegant rus, la preservació dels seus interessos comercials, i fins i tot els lligams polítics i coincidències ideològiques amb Putin. Alemanya es troba en una situació incòmoda, entre la necessitat de liderar la resposta europea, la seva submissió política als Estats Units i, per contra, la possibilitat que els russos tallin finalment l’aixeta del gas, els alemanys passin fred, i la creixent pressió inflacionària acabi per alimentar l’extrema dreta. Itàlia, com no hem vist (perquè els mitjans catalans s’obstinen a silenciar qualsevol protesta propera que pugui provocar una emulació local d’expressió de descontentament), sembla ja massa farta del tecnocràtica de Dragui, estan ressentits amb les reformes de la troica (com ara els atacs a la funció pública o el retard en l’edat de jubilació) i consideren que trencar amb Rússia, amb qui han mantingut en les darreres dècades relacions econòmiques i polítiques interessants, els pot comportar més problemes que beneficis. Finalment Espanya, teòricament en una situació geoestratègica favorable (a prop d’Algèria i amb bona capacitat d’emmagatzemament de gas) és més fràgil del que podria pensar perquè Catalunya li pot causar molts disgustos (l’obsessió de la dreta mediàtica per “l’or català” de Moscou n’és una prova). En qualsevol cas, el que passa a Ucraïna va molt més enllà de la seva geografia. I, fins i tot, en el cas dels refugiats i l’ajut militar a Kíiv hi ha molta hipocresia. Qui se’n recorda dels milions de refugiats afganesos del setembre passat? Com és que ningú no parla d’abastir d’armes als que lluiten contra els talibans? Per què hem deixat de manera vergonyosa les afganeses sota el jou de la teocràcia?

Precisament Rafael Poch, fa alguns mesos, suggeria (com fan altres analistes) que l’ajut de l’OTAN a la guerra d’Ucraïna, amb comptagotes, no aniria tan destinat a derrotar l’exèrcit rus com a empantanegar els contendents en una guerra de desgast a fi de dessagnar Rússia. Més o menys com ja havia passat a la guerra d’Afganistan, o com els mateixos nord-americans havien experimentat al Vietnam. Podria ser. A la pràctica, després que Putin fracassés en els seus primers plans inicials de desmantellar el govern ucraïnès i posar un govern titella, el replegament vers la zona oriental (on hom es podria haver-nos preguntat què hauria passat si s’hagués fet un referèndum d’independència), el front és estabilitzat i ens podem trobar en una situació de guerra de desgast de conseqüències terribles. Recordem que la guerra d’Iran-Iraq de 1980-1988 va durar vuit anys i tenia com a objectiu dessagnar Teheran. Tanmateix, res d’això va succeir. I els estrategs haurien de tenir en compte el proverbial menyspreu per les baixes humanes que sempre han mostrat les elits russes. D’altra banda, les diverses sancions diplomàtiques i comercials no semblen haver servit de gran cosa. El poble rus les deu haver patit, malgrat que la situació és molt millor que la doctrina del xoc imposada en la seva transició al capitalisme entre 1991-2000. Europa, a més, s’ha adonat que no és el melic del món, i que les seves sancions no estan tenint massa efectes. Ans al contrari, l’embargament comercial està propiciant la creació d’indústries de substitució (una bona oportunitat per reindustrialitzar Rússia) mentre que les relacions amb la Xina s’estan fent més profundes. A sobre, l’embargament sobre el petroli i el gas rus el que ha fet ha estat encarir-los (com hem vist a les benzineres), la qual cosa significa obtenir més ingressos i nous mercats.

Probablement, el més desitjable seria una solució diplomàtica, més difícil a mesura que passa el temps i les tragèdies humanes alimenten el ressentiment. Tanmateix, bona part del problema podria haver-se evitat si el principi d’autodeterminació s’hagués aplicat a temps. Que sigui la gent, en referèndum, i no les armes, les que defineixin les fronteres. Una garantia per a les nacions sense estat, i un fre per als grans estats amb diversitat nacional interior.