No trigarem gaire a veure recerques acadèmiques on s’estudiï la catastròfica gestió de la mal anomenada “taula de diàleg” com a exemple del que no s’ha de fer en una negociació política. És cert que la idea de resoldre problemes complexos amb la negociació sembla, a priori, bona. Ara bé, és ben conegut el proverbi que indica que l’infern és empedrat de bones intencions i que en política, el pecat més mortal és el de la ingenuïtat. Resoldre el conflicte Espanya-Catalunya mitjançant el diàleg és desitjable. Tanmateix, l’origen del conflicte té a veure amb el principi que l’Espanya profunda i la seva naturalesa intrínseca té com a objectiu secular destruir Catalunya com a nació de reconvertir una de les nacions més antigues d’Europa en una regió completament castellanitzada i privada d’ànima, com s’ha assolit, per exemple, un Aragó refregit en un ressentiment que sublima la seva frustració mitjançant l’odi als seus veïns.

En una premissa com aquesta, la negociació només és admissible a partir de posicions de força. La resta, com el que està protagonitzant el govern Aragonès i una ERC a qui se l’ha desposseïda de tota ànima republicana, és pactar les condicions de rendició. I les declaracions recents del ministre Bolaños, ha quedat més que clar. Després de més de quatre mil represaliats, de muntatges policials i judicials per apartar preventivament líders com Laura Borràs, quan queda clar que l’Estat espia de manera sistemàtica la dissidència republicana, que els mitjans de comunicació són una fàbrica de mentides que farien empal·lidir el mateix Trump o Steve Bannon, l’anunci d’una nova trobada amb una part dels independentistes s’ha produït en unes circumstàncies que no conviden precisament a l’optimisme. A diferència dels dies posteriors a les grans mobilitzacions del 2019, que incloïen la fugida cames-ajudeu-me de Sánchez mentre anava a visitar a l’hospital a policies amb punxades als braços de tant colpejar manifestants, gestos com els d’Aragonès de retorn inequívoc a la cleda de l’autonomisme, o la resignació davant les múltiples humiliacions del govern han permès, des de la perspectiva espanyola, plantejar la reunió d’aquesta setmana com a una fotografia útil al govern, de com “els catalans” ja no representen un veritable problema. Ara que, ja no hi ha eleccions a la vista que pugui suposar problemes potencials, ara que necessiten algun “pagafantas” que li aprovi uns pressupostos on doblaran la pasta per a un ministeri de Defensa sense més enemics que població civil desarmada, venen o van a fer veure que negocien.

Si no tens gent al carrer, si no desobeeixes kafkianismes jurídics, si no tens capacitat de desafiar l’arbitrarietat de l’Estat, si no tens ni la capacitat de provocar un conflicte diplomàtic quan ve el Borbó, en quines condicions vas a una negociació? Què es pot treure d’una situació així més enllà d’algunes vagues promeses inconcretes, d’unes xifres d’inversions que no s’aplicaran mai? Em sap greu, senyor president, tanmateix, en aquestes circumstàncies millor quedar-se a casa i no fer res. Tenint en compte l’esforç per anar a una negociació amb una mà davant i altra darrera, sense més idees que algunes consignes com ara “amnistia”, quan no es va tenir el valor d’obrir les presons per treure els presos polítics; quan no es té ni la capacitat ni d’ocupar l’Abu Grahib de Via Laietana, ni d’enviar a pastar fang a Marchena, la veritat és que la negociació no pot anar més que malament o pitjor. Espero, almenys que el govern de Catalunya, almenys tingui la decència del cinisme, perquè no podríem suportar que creguessin de debò en la voluntat negociadora de la Moncloa / Zarzuela…

Per encarar una negociació de debò és obvi que només es pot aconseguir mantenint la tensió constant. Això vol dir mobilitzacions persistents, amb alguns exemples interessants, i autoorganitzats, com ara la visita de Marchena a Barcelona, algunes protestes a Figueres contra la presència borbònica i altres gestos. Ara bé, després de descobrir com l’Estat ha fet servir Pegasus contra la dissidència, el govern de la Generalitat, els advocats dels represaliats, i per contra, ni tan sols inicia d’ofici, com és prescriptiu legalment, l’actuació de la fiscalia per detenir tots aquells que han començat escoltes il·legals i no autoritzades? Com és que no és a la presó, de manera preventiva i per impedir que s’esborrin pistes, aquells que van encarregar investigacions prospectives i espionatges al marge de la legalitat?

La bel·ligerància no s’expressa només contra el carrer. Seria tot un detall que Rufián deixés d’obsessionar-se amb el president Puigdemont, i potser que s’hi posés amb la ministra Robles per no fer res davant del fet que s’han fet escoltes a la majoria de membres del seu partit, inclòs el president Aragonès. O potser dedicar la seva mordacitat dialèctica contra la nissaga borbònica o la ultradreta del Congrés, o d’exigir l’expulsió del col·legi de periodistes a aquells dels seus membres que s’inventen proves falses per deteriorar la imatge pública dels rivals polítics, al més pur estil de la República Democràtica Alemanya.

En qualsevol taula de diàleg, més enllà de les fotografies boniques, el que cal és també imposar condicions simbòliques. Barcelona hauria d’exigir que la taula de diàleg s’hagués de celebrar a terreny neutral, com ara Suïssa. Que les converses, amb un mediador internacional de llarga trajectòria, se celebrés també amb traductors simultanis català-castellà per mantenir una aparença d’igualtat. Que hi fossin presents els exiliats, i molt especialment el president Puigdemont. Que s’exigissin gestos previs de bona voluntat, com ara la prohibició expressa dels viatges de la família reial a Catalunya, o la modificació immediata del reglament del Congrés espanyol perquè es pogués normalitzar la presència de llengües no castellanes a la cambra baixa, i convertir el català en llengua oficial de la UE.

Paral·lelament, i des de fa anys, caldria haver “contractat” alguna figura de referència espanyola en hores baixes per construir un relat en l’àmbit espanyol segons el qual la supervivència d’Espanya només pot aconseguir-se mitjançant una política confederal, amb la normalització del català a tot l’Estat, amb la modificació de l’Estat autonòmic entre autonomies i estats confederats als quals són nacions de debò, amb elements simbòlics com ara seleccions esportives pròpies i moltes altres coses. No soc gaire original. Amb fons reservats, no cal tenir molta imaginació que l’Estat deu estar subornant alguns intel·lectuals catalans per crear el relat que es pot tornar enrere. Això hauria d’incloure gastar diners, no pas a fer campanyes públiques, sinó a tractar d’influir en l’opinió pública espanyola al més pur estil Bannon, per contrarestar així les mentides que circulen per les televisions hispàniques.

ERC s’ha entestat a anar a la “taula de negociació” amb una mà davant i una mà darrere. ERC no té cap experiència, perquè, de fet com hem vist aquest darrer any en el conflicte amb els docents, ha mostrat la seva dimensió despòtica de qui no sap arribar a acords perquè no reconeix altra cosa que la imposició. I, com ha passat amb els mestres, als quals els actuals titulars d’Educació han humiliat públicament, aquest govern, i aquest país, sortirà més humiliat del que entrarà amb tota la bona fe i unes bones intencions que són letals en l’art (brut) de la política.