“No m’esperava que Messi i Iniesta arribessin tan lluny. Xavi, sí”

Carles Domingo Pladevall (Hostalric, 1977) és un exfutbolista que jugava de defensa. Va començar la seva carrera a les categories inferiors del FC Barcelona, entre la coneguda ‘lleva del Mini’. El 1994 va guanyar la Copa del Rei i la lliga juvenil. Posteriorment, va militar al filial blaugrana, a la Segona Divisió. El 1997, va marxar a l’Sporting de Gijón, amb qui debuta a la màxima categoria. Els asturians van quedar els darrers i, després de dues campanyes, fitxa pel Rayo Vallecano, on qualla una bona temporada que li val per a incorporar-se al Reial Betis. Al conjunt andalús va signar una bona primera campanya, però les dues següents no va tenir tantes oportunitats. Així doncs, el 2004 marxa a Albacete, on romandrà dos anys abans de retornar a Catalunya per militar amb un Gimnàstic de Tarragona de Primera. D’ençà la temporada 2013/14, juga amb l’equip del seu poble a les categories més baixes del futbol català.

Una història ben curiosa d’un jugador clarament diferent a tots els altres no només per la seva llarga cua. Amb ell parlem sobre la seva carrera dins el reputat món del futbol professional, on ben poc s’esperava arribar i assentar-se. Aquell nen d’Hostalric que marcava tants gols va acabar esdevenint un lateral de llarg recorregut que va conviure a la Masia amb promeses que acabarien sent història del Barça i també del futbol.

Carles Domingo Pladevall, més conegut com a ‘Mingo’. Com i quan van ser els teus inicis dins el món del futbol?

Soc el mitjà de tres germans i a casa ningú s’ha dedicat al futbol. No els cridava l’atenció ni era res vocacional, i encara menys al meu pare, que simplement és seguidor. Jo vaig començar a l’escola fent atletisme a l’edat de 6 o 7 anys; tenia traça i ho vaig fer durant un parell o tres d’anys, però em semblava molt avorrit i sacrificat. Aleshores, vaig veure que alguns companys jugaven a futbol a l’equip del poble. I va ser a l’edat de 10 anys que el meu cosí em va comentar si volia anar a jugar amb ell a futbol, que en ser un joc col·lectiu em semblava més atractiu. Vaig estar dos anys a l’Hostalric i, en aquells moments, es feia el ‘Comarcalet’, un torneig de la província de Girona amb les seleccions de comarques. Em van preconvocar per a la selecció de la Selva i vaig tenir la sort de sortir com a màxim golejador i millor jugador; el típic que crida l’atenció en aquelles edats. Tot això a l’any 90, quan el Barça era un gran club, però sense el ressò que hi ha ara mateix amb les xarxes i tot plegat. En aquell moment, amb 12 anys, em comenten que el Barça s’interessa i que parlen amb els meus pares, però ho veuen bastant complicat per l’edat, ja que era massa petit per marxar i preferien esperar un parell d’anys. Vaig seguir a Hostalric, sense ser molt conscient de tot plegat i, un any després, l’interès ja era molt gran, vaig anar a fer unes petites proves. Concretament, vam jugar una preselecció de nens que fèiem proves contra l’infantil del Barça i vam quedar 2-2 amb dos gols meus.

Tot anava rodat.

- Publicitat -

Sí, vaig ingressar a la Masia, a on era el més petit amb només 13 anys. I mira que és el somni de tothom, però vaig passar-ho molt malament, ja que no hi havia ningú de la meva edat i m’exigia molt, a més de la necessitat de treure’t els estudis —feia 8è d’EGB—. El canvi va ser molt gran i em va costar adaptar-me, però vaig anar superant categories i vaig ser seleccionat per les categories inferiors de la selecció catalana i l’espanyola. Durant l’etapa de futbol base vaig estar lligat amb el FC Barcelona, des dels 12 fins als 20 anys. Amb 19 pujo al primer equip, disputo alguns amistosos i acabo fent la pretemporada durant el primer any de Louis Van Gaal, que venia amb unes exigències molt altes. Em va ser sincer, ja que em va dir que necessitava resultats, que jo era jove i necessitava uns minuts que no tindria al primer equip.

En aquell moment va sortir l’oportunitat d’anar a un històric que estava a Primera, com és l’Sporting de Gijón. Vaig fer una mica de confiança amb Luis Enrique durant el temps que vaig estar al primer equip i ell mateix es va posar en contacte amb l’Sporting. La cosa va anar ràpida i en qüestió de dues setmanes ja ho vam tancar signant per quatre anys i amb opció pel Barça de repescar-me al tercer any. Les coses en l’àmbit de club no anaven molt bé i el primer any a Gijón va ser complicat: Debuto a Primera i jugo gairebé tots els partits, però acabem baixant de categoria. En aquells moments estava una mica desconcertat, però segueixo allà i vaig jugar tots els partits de les següents dues temporades. Aleshores, hi havia l’opció que el Barça em respequés. En comptes de fer-ho i vendre’m, ja que tenia ofertes, el Rayo Vallecano de Primera m’acaba fitxant directament, a on fotem un any espectacular arribant a semifinals de la UEFA, quedant molt amunt a la Lliga i arribant lluny a la Copa. L’entrenador, Juande Ramos, ja l’havia tingut al filial del Barça. Fa un any tan bo a Vallecas que el Betis el fitxa com a nou entrenador. Aquell mateix estiu, després d’una bona temporada, em truca i em diu si vull acompanyar-lo al Betis. Finalment, amb 23 anys, el Betis de Lopera em compra i firmo un contracte per sis o set temporades, de les quals en compleixo només tres i una altra en la qual me’n vaig cedit a l’Albacete, ja que em trenco els lligaments creuats. Quan torno de la cessió encara estic tocat i l’Albacete tanca un acord amb el Betis per tal de comprar els meus drets. Signo per un parell o tres d’anys i amb l’opció que, en cas de baixar a Segona —cosa que va acabar passant— quedava lliure i podia fitxar per un equip de Primera en cas que algun em vingués a buscar.

L’Albacete baixa i el Nàstic puja…

Sí, el Nàstic puja a Primera i em fitxa. Me’n vaig a Tarragona, a on passo sis temporades i a on em retiro amb 35 anys per després tornar cap a Hostalric, el meu poble de tota la vida. Durant el primer any després de deixar-ho no vull saber res de futbol, no volia sentir ni parlar. Però al cap d’un any, em truquen des de l’agrupació de veterans del Barça i em comenten que feien un torneig indoor. Em convencen a tornar a lligar-me al futbol, però fèiem partits una vegada al mes i sense entrenament, cosa que feia que cada vegada em costés més. Per aquest motiu, començo a entrenar amb l’equip del poble. D’això fa vuit o nou anys i encara segueixo lligat a l’Hostalric.

Entres al Barça com un golejador i marxes com un lateral de recorregut. Com va ser el procés?

Va ser molt curiós, perquè mira que jo era un jugador rapidíssim. Sense molta habilitat, però molt i molt ràpid. Feia gols per velocitat i per força tant a Hostalric com a la selecció de la Selva, però des del primer moment que vaig entrar al Barça —amb Joan Vilà a la banqueta— em van comentar que seria lateral. No sabeu els farts de plorar que em vaig fer, pensava que no duraria ni dos mesos. I mira que la primera temporada mirava endavant i marcava molts gols, però al mig any ja em va prohibir passar del mig del camp per així poder agafar els conceptes defensius que volien que agafés. Tota la carrera l’he fet de lateral o carriler, i crec que si hi hagués jugat d’extrem no hauria tingut gens de futur. Sort que, des del primer dia, en Joan Vilà saber veure que les meves condicions eren de lateral. Els anys no perdonen i ara jugo de central (Riu).

Mingo i Messi
Mingo i Messi pocs segons abans del primer gol de l’argentí amb el Barça | Diario AS

En quin moment comences a plantejar-te que podries viure d’això?

Era any a any, no n’he estat mai conscient. A casa sempre em deien que tenia un nivell i ja hi arribaria. L’últim entrenament de la primera temporada que estic allà a la Masia el fem a casa l’entrenador, que aprofitaria per a comunicar-nos totes les baixes, que cada temporada eren moltes. Jo pensant que m’havia salvat però que a l’any següent… I per això no era molt conscient, fins que vaig començar a anar convocat amb la selecció catalana i amb 15 anys vaig anar a la sub-16 espanyola. Vaig anar agafant un protagonisme que em donava la tranquil·litat de saber que les coses estaven anant bé. Ara, mai he pensat que em guanyaria la vida i que estaria divuit anys seguits entre Primera i Segona. Sempre he anat temporada a temporada, amb treball diari, sent constant i conscient de les meves limitacions.

Qui et porta al Barça?

Van ser Oriol Tort —qui dona nom a la Masia— i en Joan Martínez Vilaseca, al ‘Comarcalet’ que us he comentat abans, que em van veure i em van estar fent un seguiment. I, de fet, recordo quan venien a la Masia i em deien “Recordo quan et vaig venir a veure, eres molt ràpid”. Els recordo amb molta estima. També són els que es van posar amb contacte amb els meus pares i amb el president de l’Hostalric. De fet, recordo que durant uns anys i pel fet d’haver-me fitxat, el Barça i l’Hostalric van signar un contracte per ajudar-los econòmicament; si jo superava categoria de base, per drets formatius, el Barça donava una quantitat a l’Hostalric.

Has introduït abans el nom de Louis Van Gaal. És una figura peculiar dins del món del futbol, però destaca molt per cuidar les categories inferiors. Com va ser el tracte amb ell?

Jo, els mesos que vaig coincidir amb ell, va ser just quan va arribar al Barça. Després s’ha vist i m’han explicat que Van Gaal apostava molt per les categories de base, però en el meu cas, vaig pujar al primer equip una mica “imposat”. Ell acabava d’arribar i no coneixia ningú de la pedrera. Jo vaig debutar amb Bobby Robson la temporada anterior i va ser ell qui va recomanar que anés a fer la pretemporada amb el primer equip. Van Gaal no va tenir cap elecció, però amb mi va ser molt correcte. Com a anècdota, cal dir que qui em va comunicar la decisió va ser Mourinho, que era encara el traductor. Em va tractar com un jugador més, tot i ser del filial, i si t’havia de cridar, et cridava igual que a qualsevol jugador del primer equip. Per exemple, jo jugava de lateral esquerre i l’extrem dret d’aquell temps era Figo. Per tant, a molts entrenaments em tocava defensar-lo, fins i tot li feia marcatge a l’home, i jo era molt dur, anava a terra, xocava… A vegades ell s’aixecava i m’empenyia. Això Van Gaal no ho permetia. En aquest aspecte, cuidava els jugadors. Jo recordo haver fet fora Figo d’un exercici perquè es rebotava després que un nano jove com era jo li robés la pilota diverses vegades. Tinc un bon record de Van Gaal, tot i ser la persona que em va dir “marxa del Barça”.

‘Mingo’ i Figo durany un Reial Madrid – Rayo Vallecano al Santiago Bernabéu, desembre del 2000 | Kote Rodrigo

Figo és el millor jugador amb qui has compartit equip?

No, ni de bon tros. Figo tenia unes condicions que jo no he de descobrir ara, però hi ha hagut jugadors molt millors que ell. A mi, el jugador que més m’ha impressionat al futbol base és Iván de la Peña. Feia coses que no havíem vist mai fer a ningú. Era increïble la superioritat que mostrava tot i ser baixet i una mica ‘regordete’. Tenia unes condicions brutals, és el jugador que més m’ha sorprès la meva carrera i he coincidit amb Joaquín, Denilson, Figo, Rivaldo o Luis Enrique. Després no ha tingut una carrera com la que han tingut els altres, però si parles amb gent que el va conèixer jugant a les categories inferiors, tothom et dirà que era un espectacle. Xavi sempre parla de Mario Rosas. Jo recordo que, després que Joan Vilà fos el meu entrenador, va agafar l’equip de Xavi, Rosas, Jofre Mateu… Ell sempre em deia que Mario Rosas era un espectacle i jo els anava a veure, però a mi cap em semblava com Iván de la Peña. Al final, però, Xavi els ha passat la mà per la cara a tots.

Sovint es diu que fora del Barça fa molt fred. És cert? Com va ser per tu sortir del Barça?

Jo marxo del Barça, però ho faig a un equip de Primera Divisió. Queda lleig dir-ho, però el filial del Barça no et soluciona la vida econòmicament i poder jugar en un equip de Primera, tot i fer fred, fa que agafis un matalàs important. Vaig firmar un contracte de quatre anys, sabia que no tenia les comoditats o el reconeixement que tenia a can Barça, però en aquells anys l’Sporting de Gijón era una espècie de Real Sociedad actual. Un club assentat a Primera, amb molts anys d’història, una massa social important, unes instal·lacions boníssimes, un estadi bonic… Quan vaig a l’Sporting ho faig amb molta il·lusió perquè aconsegueixo fer el salt a Primera, però després veus les penúries que et trobes en equips que no van bé i acaben estant en el pou. Llavors recordes com estaves de bé en el Barça. Jo marxo a l’Sporting amb vint anys i, fins aquell moment, vaig ser internacional amb totes les categories inferiors. Després només vaig fer un parell de Jocs del Mediterrani, el reconeixement esportiu és molt més complicat fora del Barça. Així i tot, tinc molt bon record de Gijón.

Anys més tard, ja jugant a l’Albacete, vius un altre episodi relacionat amb el Barça. Concretament, apareixes a la fotografia primer gol al Camp Nou d’un tal Leo Messi…

Jo recordo que el Barça, com sempre, ocupava les primeres posicions i nosaltres ens jugàvem la vida. En aquella època, Rijkaard començava a fer aflorar un nou Barça amb Ronaldinho, Deco, Giuly i tots aquests jugadors. Recordo, en el túnel abans de sortir, veure passar Rijkaard picant al pit de tots els seus futbolistes dient “balones a Ronnie”. Nosaltres, quan vam veure això, vam pensar “en Ronnie aquest ha de ser boníssim”. Llavors ja es parlava de Messi, però amb una estrella com Ronaldinho era molt difícil que es posés el focus en un altre jugador. Recordo que vam aguantar molt bé el resultat i cap al final van prémer molt, Eto’o ens marca un gol i després surt Messi. Just després d’entrar al camp, ens fa un gol molt semblant al que tots hem vist, però li anul·len per fora de joc. Jo vaig pensar “a qui se li acut tirar una vaselina?” i que Messi era el típic nano que fa filigranes, durant un any farà “tonteries” d’aquest estil i aquí s’acabarà. Al cap de deu minuts ho torna a fer i la pilota torna a acabar dins. Llavors és quan penso que els dos van acabar en gol, no eren filigranes que no portaven enlloc. Va tenir la sang freda de fer la mateixa jugada en les dues situacions i totes dues van acabar en gol, quan la majoria de jugadors, sobretot joves, xutaríem a rebentar i que vagi on sigui. Així i tot, ni m’imaginava que podia arribar on ha arribat ni que jo sortiria a tots els vídeos del primer gol de Messi.

‘Mingo’ lluitant per una pilota amb Andrés Iniesta al Camp Nou | Luis Bagu Blanco

D’Iniesta també vas pensar una mica el mateix o ja el veies com un jugador més consolidat?

Pensa que jo em retiro el 2012, en el millor moment de Xavi, Iniesta i companyia. Jo estava a Segona Divisió i ja no jugava contra ells. Però a La Masia sí que els vaig seguir més i, quan jo hi era, els jugadors que més destacaven eren Xavi, Iniesta, Mario Rosas i Iván de la Peña. Ja tenien un cert reconeixement, com el poden tenir ara alguns joves que despunten. Amb Iniesta em passa una mica el mateix que amb Messi. No m’imaginava que arribés al nivell on ha arribat. De Xavi sí que m’ho esperava. Joan Vilà un dia em va dir que Xavi era el millor, que en tota la temporada no havia perdut una pilota i, per fàcil que sembli això, és molt difícil que ningú se t’anticipi, que mai se te’n vagi un control… Per això, no em va sorprendre que Xavi arribés tan lluny. En canvi, Iniesta sí que em va sobtar. L’han comparat amb els millors migcampistes de la història i jo potser no l’he seguit del tot, però sí que és cert que va assolir uns nivells brutals. Recordo unes declaracions de Cruyff abans de la segona Champions que guanya el Barça, el 2006, dient que s’havia de donar responsabilitat a Xavi i Iniesta. Si Cruyff ja deia això quan tenien 26 i 22 anys, és que han de ser molt bons.

Tirem alguns anys més endavant i parlem de quan canvies Tarragona per Hostalric. Tenies altres opcions? Per què decideixes tornar a casa?

Quan marxo del Nàstic, el club estava passant una etapa molt dolenta econòmicament i les coses s’havien complicat una mica en el tema contractual. Jo tenia una clàusula que deia que si jugava més de vint-i-cinc partits, quedava renovat automàticament. En vaig jugar més de trenta, així que hagués pogut seguir jugant amb el Nàstic, però el fet de baixar a Segona B, de veure com estava el club… Ja no m’interessava seguir a Tarragona. Em va sortir l’opció de l’Elx o del Llagostera, però jo ja tenia trenta-cinc anys, Elx era molt lluny, a Llagostera no tot era com havia de ser i vaig prendre la decisió de tornar a casa. No em va costar prendre la decisió, ja que també notava que no tenia les mateixes ganes. Després potser me n’he penedit una mica de no haver-ho estirat algun any més, però en aquell moment ho tenia molt clar i no volia seguir lligat al món del futbol. Prova d’això és que he seguit jugant, però no m’ha cridat mai l’atenció el fet d’entrenar o de trucar al Barça oferint-me com a tècnic.

Tot això fins que arriba el final. Suposo que la retirada és el moment més dur d’un futbolista professional. Com va ser la teva?

Em va costar moltíssim. Acabo un 30 de juny i durant l’estiu vas fent coses, però arriba el setembre. De fet, recordo el primer dia d’escola de les meves filles, un cop les vaig deixar al col·legi, la meva dona marxa a treballar i em quedo sol a casa en un poble on feia vint-i-cinc anys que no vivia i amb gent que conec però que no hi he tingut tracte. Què fas? Allà vaig començar a caure i vaig passar uns mesos molt complicats, amb el Nadal pel mig. No sabia ubicar-me ni què fer amb la meva vida. Jo sabia que volia estar amb les meves nenes, per exemple, però quan elles estaven ocupades no sabia què fer. Necessitava sentir-me útil. Em va costar moltíssim, és un moment molt difícil i cal estar preparat.

- Publicitat -

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca