Resta un dia per al tancament de l’exercici a 30 de juny. I malgrat que coneguem la manera de fer dels protagonistes, preval una avorrida sensació de déjà-vu. Fins demà a l’últim instant, hi ha temps per traure algun conill del barret en nou truc de prestidigitació. Sempre queda temps amb Laporta i no tornarem a parlar d’aquesta sensació d’improvisació que tant els emprenya, sinó de caminar sobre la corda fluixa, jugar a la ruleta russa i aquelles al·legories que impliquen deixar la feina per a l’últim instant. In extremis i a veure què surt, com surt i després, ja ho presentarem com un èxit. L’habitual manera de procedir, similar al fum dens que distregui i no deixi guaitar l’horitzó. Ara toca passar l’estona amb el veterà Lewandowski i el seu cost exagerat, un grapat de fitxatges impossibles amb l’estat catastròfic de l’economia i el remat de l’astracanada Dembélé i els seus impensables girs de guió. El tal Moussa Sissoko, el seu representant, s’ha cobert de glòria, realment. Durant mig any llarg ens ha fet creure que ja ho tenia fet amb ves a saber quin membre de l’elit europea i al final, resulta que anava de boca, simplement, que no disposava de cartes per afrontar l’envit. S’ha de ser un sòmines de luxe per obrar d’aquesta manera i deixar el cul del seu representat a la intempèrie.

I encara més sòmines és el que encara confia en les possibilitats del francès. Hem perdut el compte de les vegades que el Barça i l’altra part contractant han partit peres, han trencat negociacions. La decisió mereixia contundència de fa mesos: No continueu, no us ho mereixeu ni per rendiment ni per comportament. Menys encara per l’absoluta manca de compromís que demostreu a diari. Algú els hauria de dir que el Barça, malgrat la crisi, té principis i full de ruta, que intenta seguir un comportament digne i coherent per respecte, bàsicament, al que és la mateixa institució. Però no, es veu que hi ha un terraplanista en nòmina, el senyor entrenador, que creu en l’impossible, en allò sense sentit, com és ensenyar-li a jugar futbol a algú que no entén el joc, ni ha fet cap esforç de millora. Cinc anys i un dineral a canvi d’absolutament res. Estem també a un sol dia de perdre de vista el tal Dembélé i resignar-nos que ocupi el lloc que li pertoca en la llarga història de les infàmies culers. Més val això que seguir-lo aguantant.

En fi, a vint-i-quatre hores de tancar l’exercici i aconseguir la gran carambola d’ingressos que ha de desencallar el tauler, comprovem que hi ha algú amb jerarquia que ha errat el tret. És el redactor del relat, el que només alimenta la premsa esportiva amb nous fitxatges i entra en contradicció amb els assenyats de la mateixa directiva que toquen de peus a terra i saben que la fallida no permet aquestes alegries. Què passarà? Doncs que els vuit reforços seran sis, quatre, dos i, al final, ben poca cosa, sensació automàtica de decepció per expectatives massa altes. Qui li porti l’estratègia a Laporta que s’ho repensi, francament. Per no forçar altre cop la decepció dels culers, que ja sumem quinze mesos de dir blanc en el guió i veure finalment negre en la tossuda realitat. Aquí era fàcil situar l’acció: Fins que no surtin futbolistes, no hi ha manera que entrin els nous. 

Parlant d’altres detalls, que algun directiu d’aquells que no para de treballar pel club, segons no paren de dir, agafi el telèfon i expliqui Nike que no cal inventar-se estupideses per justificar el disseny de les samarretes noves. Ja ho sabem, s’han de vendre i és el negoci, però tampoc cal prendre la gent per estúpida ni esperonar l’egolatria del beneit que s’encarrega d’empescar-se-les per fotre-se’n dels pobres aspirants a comprador. Dir que la segona d’enguany s’inspira en els Jocs del 92 és seguir la infausta línia de les illes de l’Eixample o bajanades similars, però mentre ningú els hi pari els peus, ells seguiran amb la presa de pèl.  

L’afegitó final: Ensenyar-li la porta de sortida a un savi, un personatge bàsic en els últims trenta anys del club com Paco Seirul·lo no té nom, ni justificació, ni excusa que valgui. Tens un fora de sèrie i el despatxes. A les patums, que són ben poques, respecte i tenir-les sempre a prop, tinguin l’edat que tinguin. Increïble decisió, però coherent amb l’erràtic i volàtil Barça d’avui dia.